Un matí et pots llevar amb un ull al melic i la boca al turmell

Sobre la reorganització dels sabers i els llindars en els discursos artístics a partir de l’exposició La ficció és una realitat per succeir d’Ana Garcia-Pineda dins el cicle ‘Peu a fora. Expedicions i diàspores’, a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona.

Plantas. Sèrie Lenguaje, instal.lació de dibuixos i àudio 5’33’’. 29’7x21cm. Tinta i llapis de color sobre paper, 2016.

 

Enfront de la superespecialització contemporània […], hi ha signes clau d’un viratge epistemològic en l’actualitat, caracteritzat per l’adopció d’una perspectiva interdisciplinària en el coneixement i que inclou també una relació cada vegada més gran entre filosofia, ciència, cultura i societat. Orellana, i L.M. Romero Fernández (UAM, 1997)

Les pràctiques simbòliques, culturals i narratives tenen tendència a explorar altres enfocaments transdisciplinaris per explorar possibilitats en la pràctica artística i en els discursos del treball en art. Una simbiosi entre disciplines que, a partir de l’ampliació i l’adaptació —com a reflex d’un context en els mitjans de treball—, genera un espai nou de diàleg a mig camí de posicions tan imbricades humanament entre si, però, al mateix temps, tan allunyades. Mitjans de treball i espais de pensament com són l’arquitectura, la filosofia, la sociologia, l’antropologia, l’estètica, la ciència, l’art o la matemàtica. Mescles i fronteres. Jocs de mirades i al·lusions per intentar crear estructures flexibles que corresponguin a les necessitats de la situació actual que, des de la pluralitat, possibilitin la delimitació d’alguns dels referents bàsics sobre el que s’està investigant. Una barreja de registres que complementi intentar crear estructures flexibles que es corresponguin amb les necessitats reals.

Els processos transfronterers en la pràctica artística d’Ana Garcia-Pineda (Sabadell, 1982) juguen un paper destacat en els seus processos d’investigació. Sistemes de treball que van més enllà d’aquestes fronteres conceptuals i reorganitzatives del saber que, a través d’uns exercicis interpretatius sobre successos quotidians, qüestiona els codis de conducta de la mateixa condició humana basats en un nou ordre de les coses i, per tant, de processos d’estudi híbrids i variats. A «La ficció és una realitat per succeir», exposició individual que obre el cicle Un peu a fora. Expedicions i diàspores, a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona, es proposa una translació conceptual sobre realitats i s’aposta per la confecció d’una cosmogonia personal basada en diferents apropiacions i referents, com el cinema fantàstic, la literatura, la ciència-ficció o el valor científic. A partir d’unes aproximacions al concepte de la veritat en la ficció, crear una lògica fictícia però factible, pensar que tot és potencialment possible i impossible alhora, entrecreua unes fronteres capaces d’incidir i modificar allò que ens envolta a partir d’altres possibilitats de percepció i d’altres significats.

(H)orcas. Sèrie Lenguaje, instal.lació de dibuixos i àudio 5’33’’. 21x29’7 cm. Tinta i llapis de color sobre paper, 2016.

(H)orcas. Sèrie Lenguaje, instal.lació
de dibuixos i àudio 5’33’’. 21×29’7 cm. Tinta i llapis de color sobre paper, 2016.

Incorporacions fonamentals en els processos d’investigació i en els de documentació que, des d’una òptica radical genera múltiples contrastos i un equilibri entre oposats —molt presents en els seus treballs anteriors— a mig camí entre la ingenuïtat i la perversió, el dany i la bellesa, o la realitat i la ficció, confeccionant una xarxa de simbologies, actituds i desitjos que, de manera conceptual i visionària, es nodreix de l’humor, la ciència-ficció i l’absurd.

És a dir, conceptes que permeten entendre com, des de la necessitat d’alterar o modificar algunes de les lleis naturals i socials que operen en aquest món, les coses es pensen en termes de possibilitat, i com des de la ficció es desafia la lògica diària per proposar altres maneres de veure el nostre entorn. Un context capaç de crear llocs on les coses que avui poden semblar ficció demà poden arribar a ser veritat. I és en aquest punt intermedi —entre les teories dels mons possibles i la realitat com a projecció— on resideix la base imaginativa de la pràctica artística de Garcia-Pineda. Dit d’una altra manera, teories i plantejaments on el món que percebem no el veiem tal com és, sinó com nosaltres som des de dos sentits: el primer, des d’un sentit psicològic, en tant que projecta els nostres desitjos, esperances i, fins i tot, la nostra personalitat en el món, i el segon, les expectatives i el valor empíric, entès com a límits dels nostres sentits.

En alguns dels seus projectes recents l’acte de deambular i especular possibilitats paral·leles —possibles o impossibles—, el fet de generar preguntes a l’aire i que de manera intel·ligent desestabilitzen les nostres creences i zones de control, és un recurs i un joc molt freqüent en els seus processos de treball. Jacques Rancière proposa un enfocament per a la distribució dels rols, de desplaçar les lògiques del saber desmitificant les jerarquies del coneixement. Unes cartes d’uns obrers al filòsof li serveixen a aquest per accentuar que els límits no tenen per què ser fixos i immutables. En aquest context, la producció transdisciplinària permet generar una visió i una relació amb el món, per fora de qualsevol intenció jerarquitzant. Una cosa molt propera a la feina d’Ana Garcia-Pineda, que té a veure amb l’absurd, que reforça els aspectes narratius, i fa evident que «la mirada» no és la mirada; més aviat, inventa una condició, un fet que pren com a verídic i el desenvolupa fins a l’infinit per explorar totes les conseqüències que tindria, sempre amb una actitud on l’ús de les performativitats del dia a dia, les vivències personals, l’escriptura i l’absurd, especulen amb la possibilitat d’entendre la nostra existència de manera diferent, i com ella mateixa anota: «El món és un lloc difícil per viure. Però no hi ha un altre lloc. La meva feina és un comentari sobre les nostres maneres de viure i de morir».