Traduccions / Traduir Walt Whitman

Walt Whitman el 1887. Fotografia de George C. Cox, colorejada per Dana Keller.

A través d’Enric Casasses com a intermediari, l’any 2010 se’m va fer l’encàrrec de traduir tot Fulles d’herba de Walt Whitman al català. Mai no s’havia publicat sencer en la nostra llengua, tot i que sí havien aparegut unes quantes mostres de caràcter antològic a cura de Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Josep Costa, Lluís Roda i D. Sam Abrams. Després de quatre anys de feina, el llibre va aparèixer al nostre mercat a principis de l’any 2014 a Edicions de 1984 gràcies a la feliç insistència de Josep Cots. Des de llavors Fulles d’herba ha tingut un colossal èxit de crítica i públic i hem arribat a la quarta edició. Crec que aquest llibre imprescindible de la literatura universal ha arribat en un moment en què necessitem més alegria, més il·lusió i més esperança que mai. O sigui, els miracles sí existeixen.

Durant quaranta anys, Walt Whitman va treballar en aquesta obra magna a contracorrent dels gustos i de les modes imperants de l’època. Whitman utilitza un estil molt directe, quasi absolutament mancat de metàfores, perquè pretén parlar del món amb una claredat i honestedat impressionants, inaudits fins llavors. Però en aquells dies no es va entendre així. La gran majoria de personatges del seu moment varen acusar l’autor de blasfem, de barbàric i d’irresponsable. Whitman fou atacat amb la certesa que allò que ell feia no era cap altra cosa que cridar i vomitar, damunt del paper, una prosa retallada i mal escrita.

Walt Whitman va néixer dia 31 de maig de 1819 a West Hills, comtat de Suffolk, Nova York, bressol de Nord-Amèrica, que ja feia 36 anys que s’havia independitzat de Gran Bretanya. Whitman, nascut en una nova democràcia mundial, va venir al món en una família de quàquers que practicaven un cristianisme primitiu, ancorat en l’individu i en la insistent lectura personal, intransferible, de la Bíblia per arribar al diví. Obligat a abandonar l’escola quan tot just era un nen, va començar a treballar a una impremta i a diferents diaris. Així va aprendre a llegir i a escriure. Als seus vint anys es va convertir en un dels periodistes més coneguts de la seva època, un adorador de la literatura mundial, entusiasmat amb les òperes i els musicals de Broadway. La seva brillant carrera es va estroncar per la guerra civil entre els Estats del Nord i els Estats del Sud (1861-1865), quan va abandonar les seves obligacions quotidianes per anar a trobar el seu germà, de qui no se sabia res des de la seva participació en una de les batalles més cruentes. Va viatjar a peu de banda a banda, alimentant els ferits, intentant guarir-los, llegint o escrivint per a ells. De camp en camp. D’hospital en hospital. Quan va trobar el seu germà el va enviar a casa, però ell va continuar fins al final del conflicte. I així va ser com va anar configurant els seus dietaris bèl·lics, però sobretot així va ser com Walt Whitman va anar recol·lectant un material humà valuosíssim que després es va transfigurar i transformar dins Fulles d’herba, en un treball continu de revisions i diferents edicions, fins a vuit en total, en què anava afegint, traient, millorant el material com si el que tingués entre mans no era un llibre sinó més aviat un autèntic ésser humà.

Aquest llibre, doncs, va néixer com a cant d’un nou país naixent que necessitava els seus bards per immortalitzar-la de forma èpica i, al mateix temps, humana. Per això Whitman sabia que havia d’escriure de forma nova i, al mateix temps, motivar noves escriptures, diferents a tot el que hagués vingut abans. Així són els seus versos desmarcats de tota rima i de tot tipus de mètrica formals. I amb un ritme desenfrenat, com de sang, com de batec, com de digestió. Més a prop del cos que del manual. Adorador dels grans espectacles del carrer, de les masses i dels teatres, Whitman no va voler fer un llibre a l’ús sinó una gran òpera còsmica on hi cabés absolutament tot. Totes les coses de l’univers, passades, presents i futures, havien de ser protagonistes. I, d’aquesta manera, ens va convidar a tots a participar-hi.

La meva traducció havia de reflectir i evidenciar, subtilment, totes aquestes qüestions. L’essència de Walt Whitman i el que representava, i a això s’hi arriba després de molta lectura i molta investigació prèvia. En un acte quasi ritual, et mates a tu mateix per donar pas a l’altre. Destrueixes el teu ego per donar lloc a un altre. Per traduir, primer de tot, cal ser generós i, després, cal saber, i molt. Ja que traduir no és trair, traduir és triar. I el traductor ha de fer tries constants, ha de decidir, ha de revisar, tornar-hi. És d’aquesta manera, amb ganes de conèixer i de compartir, que una bona traducció és fidel. Però no parlo de la fidelitat de paraula per paraula i lletra per lletra. El mot és molt més que un signe ortogràfic. Creure això és mitificar el Google Translator. Per a mi ser fidel és un procés d’adaptació en què la persona que tradueix ha de trobar les característiques pròpies d’un text i, després, introduir-les en una altra llengua, amb el seu context, la seva història, les seves variants. Fer que allò que funciona en un codi pugui també funcionar en l’altre. Si Walt Whitman fa servir una llengua viva que emmiralla totes les possibilitats multiplicades de la llengua anglesa, jo vaig haver d’adaptar aquesta idiosincràsia creant un Whitman pancatalà amb tots els registres, tots els dialectes i rastres de totes les possibilitats de la nostra llengua repartida per tots els cantons possibles de la geografia que ens caracteritza. Per demostrar la riquesa de les dues llengües, el seu poder indòmit, la seva consistència. El Whitman panteista, absolut, de Leaves of Grass havia de ser igual de panteista i absolut a Fulles d’herba.

El traductor, doncs, és com un recipient, que es buida, com la pell d’una garrofa, i introdueix dins seu un fruit aliè però en sintonia. Nova vida concordant. Entendre el traductor com empelt arborescent estremidor. Una operació quirúrgica en què el cos receptor no ha de poder rebutjar el nou membre que se li introdueix, ja que llavors es produeix el col·lapse. Com va dir Claudel: «No es tracta de traduir sinó de transsubstanciar.» Aquesta és la clau, esdevenir l’altre per ser-lo i treballar en nom seu, crear a partir seu. Per això sempre he pensat que un traductor, més que saber domar la llengua d’origen, ha de saber dominar la llengua de destinació. O sigui, ha de ser un creador. I això no vol dir que sigui poeta o narrador o músic o pintor com a font d’origen. Dic que ha de crear, i el material que utilitza per crear són les paraules. Per això poetes com Antoni Clapés, Anna Montero, Víctor Sunyol, Lucia Pietrelli, Francesc Parcerisas, Feliu Formosa o Gabriel Ventura, entre tants d’altres, produeixen bones traduccions: perquè saben crear, tenen el do del mot. Però també estic convençut que per aquest motiu traductores com Dolors Udina, Anna Casassas o Marta Pera són tan bones, perquè són creadores elles mateixes, i creen a través de les seves delicioses traduccions, que ens exalten i acompanyen.

Mentre existeixi, doncs, aquesta passió, aquestes ganes de crear i de compartir, aquesta generositat, estem salvats. Les condicions per als traductors literaris són cada cop pitjors, degut a les múltiples problemàtiques encadenades del sector i a aquest període en què tothom intenta inventar trampes que empitjoren les particularitats dels diferents treballs possibles. I, tot i els mals temps constants, hi segueixen havent traductors. Perquè queden molts llibres meravellosos que estan esperant d’algú que els tradueixi. Autors que ens criden i ens esperen des de la gran foscor penetrant. I per això crec que el que cal és atrevir-se a atrevir-se. D’aquesta manera, sense por i sense sotmetiment, s’aconsegueix arribar a la victòria definitiva, a l’or que en queda d’aquest procés alquímic que és traduir.