‘The Artist and the Stone’: el pes polític de l’art

De vegades les idees més absurdes son les que aconsegueixen aclarir les coses. Aquesta premissa és al centre del projecte The Artist and the Stone (L’artista i la pedra). El projecte és aparentment fàcil d’explicar: portar un artista i una pedra de Palestina a Barcelona. És una idea senzilla. Però la realitat que envolta la idea és molt complicada, i és d’aquesta complicació que vol parlar el projecte.

Fotodocumentació d’In Between Camps (l’aqüeducte romà a la piscina romana d’Arroub,al camp de refugiats d’Arroub), 2012.

Fotodocumentació d’In Between Camps (l’aqüeducte romà a la piscina romana d’Arroub,al camp de refugiats d’Arroub), 2012.

 

Palestina

Comencem per Palestina. Els artistes Giuliana Racco i Matteo Guidi hi arriben el 2012 per treballar com a tutors en un projecte d’estudis experimentals (Campus in Camps). Formen parella artística, però arriben a Palestina amb interessos diversos —i no directament per activisme polític—. Racco, canadenca d’origen, artista per formació, havia treballat amb temes de migració, mobilitat i ús de les llengües. Guidi, italià, format en disseny i antropologia social, havia treballat sobre el confinament, en particular a les presons. A ambdós, com a parella artística, els interessa Palestina com un lloc en el qual el confinament, la condició de refugiat, ha esdevingut permanent per a molta gent que ha viscut tota la seva vida en els camps, que al cap i a la fi no són més que presons a l’aire lliure.

La particular temporalitat i espaialitat dels camps, zones d’excepció temporals que esdevenen permanents, té com a resultat allò que a Palestina s’ha definit en termes de «normalization»: la transformació progressiva d’espais i temps d’excepció en llocs quotidians. Aquesta és la contínua lluita interna dels palestins: entre continuar reclamant reconeixement internacional per la injustícia en què viuen i intentar tenir una vida normal. Una lluita personal i col·lectiva, plena de contradiccions i situacions absurdes. Durant l’«operació Plom Fos» ( 2008) en la qual l’exèrcit israelià va fer un atac massiu a Gaza, deixant Cisjordània amb menys efectius, el cap del camp d’Arroub, on treballaven Racco i Guidi, va decidir prendre possessió d’un turó per fer-hi un terreny esportiu. El turó estava en una zona C (zona de control israeliana). Però quan l’exercit israelià va tornar, el camp esportiu ja estava construït. Acte de resistència o de normalització? Potser totes dues coses. I tanmateix, des del punt de vista de la «normalitat» d’un país en pau, com el nostre, la complexa absurditat d’aquestes situacions és senzillament inimaginable.

 

Entre camps

Absurd també va ser el projecte de Racco i Guidi a Palestina. In Between Camps: una caminada per l’antic aqüeducte romà que unia la piscina d’Arroub amb un altre camp de refugiats, Dheisheh, i que formava part del sistema hidràulic que portava aigua a Jerusalem. El projecte no estava dissenyat amb antelació, sinó que va ser el resultat de l’encontre dels artistes amb el lloc i les seves particularitats, entre elles, la presència silenciosa d’una llarga història de colonitzacions i ocupacions, inclosa la romana.

GR02

Mirant el mapa, a ‘In Between Camps’, 2012.

Enmig d’aquesta caminada, els artistes i els participants locals en el projecte es troben amb l’exèrcit israelià, que els pregunta qui son i què fan. Quan els responen que estaven seguint el trajecte de l’antic aqüeducte romà, els soldats no entenen el que els estan dient, no entren dins els protocols que tenen. Finalment, davant de la situació, de nou absurda, els deixen anar advertint-los que no és una zona segura, que vagin amb compte. Amb compte de qui? De l’exèrcit israelià (ells mateixos)? Dels palestins (la meitat del grup son palestins)? De no caure per l’aqüeducte?

L’art contemporani té una afinitat electiva amb l’absurd. I potser per això les pràctiques de l’art, a partir d’idees senzilles i impossibles al mateix temps, poden donar-nos una perspectiva inèdita sobre coses que creiem que ja coneixíem.

The Artist and the Stone segueix en aquesta trajectòria. De fet el projecte neix de la caminada entre els camps, quan Racco i Guidi es troben amb una pedrera, que apareix com una anticipació de les possibles ruïnes del futur, canviant dramàticament el paisatge, de turons coberts d’oliveres a un buit desolat. La pedra de color torró de les pedreres palestines, la «pedra de Jerusalem», és de fet la indústria més gran de la regió, des que en període colonial britànic es va decidir uniformitzar les edificacions, cobrint-les obligatòriament amb aquesta pedra per donar-los un aspecte «tradicional».

Temps després, quan Racco i Guidi ja es troben com a artistes residents a Hangar, Barcelona, reben un missatge d’un dels participants al seu projecte a Palestina, l’artista Ibrahim Jawabreh. Quan sap que es troben a Barcelona, els demana si el poden convidar per fer-hi una residència curta. A partir d’aquest missatge, neix la idea: Per què no portar l’Ibrahim junt amb una pedra de Jerusalem fins a Barcelona? No una «pedra» que l’artista portés amb l’equipatge, sinó un bon roc, de 22 tones de pes. Una idea molt senzilla, però complicada de dur a terme.

 

El projecte

Racco i Guidi van començar a principis de 2014 per confegir una xarxa de contactes que, acabats d’arribar, no tenien a Barcelona. Així es constitueix un grup de treball, tant a Barcelona com a Palestina. A Barcelona, Denisse Dahuabe, ciutadana xilena d’origen palestí, es va encarregar de les relacions institucionals; Alex Brahim, de la curadoria artística; Ayla Pellicer i Aina Dorda es van encarregar de la coordinació d’esdeveniments; Irene Queralt es va oferir com a assistent de producció d’esdeveniments; Sara Agudo, també com a assistent en la producció d’esdeveniments, i Jose Antonio Aristizábal, com a fotògraf. Per altra banda, a Palestina, Saleh Khannah, que havia participat també en l’anterior projecte, In Between Camps, es va encarregar de la logística. Aquest equip es va reunir setmanalment durant mesos per planificar el projecte. Primer, es tractava de demanar finançament. I com sovint passa, les primeres sol·licituds no tenen èxit. Fins que a finals de 2014, entren dins la convocatòria de Translocacions d’Idensitat, una exposició a l’Arts Santa Mònica que incloïa un programa d’intervencions a l’espai públic del Raval. En aquest moment el projecte te un èmfasi clar en l’espai públic, es tracta de mostrar la pedra en una plaça del Raval durant tres setmanes, i organitzar una sèrie d’activitats amb l’artista durant el mateix període. Però el suport rebut encara no cobreix els costos totals del projecte. Alguns mesos després, a l’abril del 2015, s’aconsegueix finançament del Canada Council for the Arts, que permet finalment posar en moviment la pedra i l’artista. El projecte comença a fer-se realitat.

 

La pedra

La idea inicial era portar una pedra de 22 tones a Barcelona. La sol·licitud d’una pedra d’aquestes dimensions a la indústria del marbre (Union of Stone and Marble Industry) no és rebutjada d’entrada, però tampoc acaba de ser entesa. A la falta de comprensió dels objectius d’aquest «absurd» projecte s’uneixen de fet dificultats legals: no per part de les autoritats israelianes, que en cap moment es manifesten, sinó dels mateixos palestins, ja que està prohibit exportar pedra de Jerusalem sense tallar-la fora del país. Nomes després de llargues converses, des del costat palestí es comença a entendre que aquest projecte, més enllà de l’«art», pot ser una forma de difondre la problemàtica política del país. Quan arriba l’hora de moure la pedra, un dels representants de la indústria del marbre, que en principi no semblava que cregués que el projecte es duria a terme, li dóna suport, i escriu una carta demanant a les autoritats de la frontera de deixar sortir la pedra, que s’envia a Barcelona com a donació cultural.

Detall de la instal·lació de The Artist and the Stone a la Fundació Suñol, Barcelona, 2015.

Detall de la instal·lació de ‘The Artist and the Stone’ a la Fundació Suñol, Barcelona, 2015.

A l’altra banda, a Barcelona, la donació de la pedra ha de tenir un receptor. Arts Santa Mònica, on està projectada l’exposició del projecte dins el programa Translocacions, no veu clar quedar-se amb una pedra de 22 tones. Finalment, es pensa a contactar amb una universitat, l’Escola Massana, a través de participants en el projecte que hi treballen i ja estan organitzant activitats en correspondència amb el projecte a l’escola. La Massana accepta la donació sense problemes.

A partir d’aquí el viatge des de les fronteres de Palestina per Israel, fins al port d’Ashdod, creuant el Mediterrani fins a Barcelona, no té mes incidències. Fins que arriba a Barcelona, on es queda en un contenidor del port durant setmanes, perquè no hi ha un lloc on portar-la. En les negociacions entre els artistes, Idensitat i el districte de Ciutat Vella, on s’ha de portar la pedra, s’esmenten els noms d’una sèrie de places: la plaça Salvador Seguí, la plaça de la Gardunya, la Rambla del Raval, la plaça Folch i Torres. En tots aquests casos, el districte addueix problemes tècnics: les places estan pendents d’intervencions, o no poden suportar el pes de la pedra. Quan s’aporten informes pericials d’arquitectes demostrant que aquest no és necessàriament el cas, els tècnics del districte donen a entendre que potser el problema no és tan tècnic com de voluntat política. A més, en aquells moments, Barcelona es trobava en un procés de canvi de govern municipal, cosa que retardava la presa de decisions. Caldrà esperar fins a l’octubre del 2015, quan finalment el districte cedeix un espai a la plaça de Pla de Palau.

Mentrestant, però, han passat altres coses. La Fundació Sunyol, fundació privada que promou l’art contemporani emergent a traves del seu Espai Zero, s’havia mostrat interessada a organitzar una exposició sobre el projecte al seu espai. El fet és que l’espai de Pla de Palau es proposa pràcticament al mateix temps que l’exposició a la Fundació Sunyol. A més, l’espai de la fundació també presenta una sèrie de problemes logístics: és impossible transportar-hi una pedra de 22 tones amb mitjans tècnics convencionals. En aquest moment, es decideix tallar la pedra en 12 trossos, i finalment es treu del contenidor del port (on la llarga permanència ha suposat un sobrecost molt important per al projecte) i s’envia a una pedrera. Des d’allà, finalment, sis trossos aniran a l’exposició de la Fundació Sunyol, i sis trossos a Pla de Palau a principis de novembre del 2015, on es disposen con un semicercle (o una mitja lluna) de bancs.

Paral·lelament, però, l’artista encara no ha arribat. Els mitjans de comunicació van fer una bona cobertura del projecte en aquest punt, insistint sovint en la contradicció que havia estat més fàcil que arribés una pedra de 22 tones que un artista palestí.

 

L’artista

Per aconseguir portar l’artista, Ibrahim Jawabreh, Racco i Guidi havien trobat finançament de diferents fonts. Per una banda, havien obtingut una ajuda de la Roberto Cimetta Fund, una fundació que dóna suport a la mobilitat d’artistes del món àrab. Però el finançament del viatge es va suspendre quan un dels contribuents principals de la fundació, el departament de Bouches-du-Rhône a França, va canviar de color polític (d’esquerra a dreta) a l’abril de 2015 i va decidir unilateralment suspendre la contribució que ja s’havia compromès. Encara esperen saber si finalment rebran l’ajuda. Al capdavall, la principal ajuda que va rebre el projecte va ser del Departament de Relacions Internacionals i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona.

Però Jawabreh va tenir moltes dificultats per aconseguir el visat. Com a resident a Amman, Jordània, l’ambaixada l’hi va refusar fins a tres cops per raons tècniques. Finalment va decidir fer-se’l a Palestina, on el procés per obtenir un visat és extremament complex: els palestins no poden anar personalment al consolat espanyol a Jerusalem, i han d’enviar els seus documents per correu privat des de Ramallah, i esperar setmanes a rebre (o no) el visat.

Finalment, Jawabreh va aconseguir venir a Barcelona a principi del 2016, però després que l’exposició a la Fundació Sunyol ja hagués conclòs. Però s’havien organitzat una sèrie d’activitats en motiu de la seva visita. Potser la més emocionant i inesperada va venir de l’Escola Cooperativa el Puig, d’Esparreguera, que en sentir parlar de The Artist and the Stone a través dels mitjans de comunicació va contactar els artistes i va organitzar tot un projecte educatiu sobre el tema dels refugiats al seu voltant. L’arribada de Jawabreh a l’escola, esperat llargament pels nens, va ser tota una festa.

 

Conclusions

Com fer-li entendre a un infant tot el que he explicat fins ara? Per què costa tant treure una pedra d’un contenidor? Per què costa tant que una persona surti d’un país o hi entri? El dimoni és en els detalls, com es diu en anglès. La política també. És en la multitud de petits detalls on trobem la política, en les discussions sobre el pes de la pedra, en els detalls tècnics pels quals es rebutja un projecte o un visat.

L’art no és polític només quan pren la tasca de representar una causa política, ni quan es fa servir com a instrument per fer una intervenció davant d’una problemàtica particular. L’art és sempre polític, com diu Rancière, perquè ens proposa veure les coses des d’un altre punt de vista, i aquest altre punt de vista és un altre subjecte polític. Però és clar que una afirmació tan general no ens ajuda gaire a entendre la política en la quotidianitat. Projectes com aquest ens poden ajudar a donar-hi concretesa. The Artist and the Stone no pretenia ni representar la causa palestina, ni proposar una intervenció especifica que propiciés una «transformació social». S’ha limitat a operar en els petits detalls del poder, mostrant la seva absurditat, el seu pes, revelant els fins teixits de què estan fets, i ajudant-nos potser a donar-los la volta.