Steampunk: el futurisme vuitcentista

Si les tribus urbanes sempre han estat associades a la música i la joventut, i s’han allunyat clarament de qualsevol cultura que no fos popular i urbana, la gènesi del moviment steampunk és ben diferent: l’estètica i la idiosincràsia d’aquest moviment cada cop més puixant es troba en la literatura de gènere del segle XIX que va idealitzar l’Anglaterra victoriana. L’expert en cultura popular i steampunk Xavi Quero ens introdueix en els seus preceptes.

 

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat, la utilització de l’adjectiu punk era una constant. El suport comercial de l’etiqueta cyberpunk amb què es va publicar la novel·la de William Gibson Neuromancer, així com alguns èxits de taquilla cinematogràfica, van fer que aquest punk fos vehicular per a tota mena de gèneres o corrents artístics, fins i tot arribant al punt que, de manera irònica, l’autor de ciència-ficció i fantasia K.W. Jeter s’inventés el mot steampunk per definir certa novel·la de fantasia victoriana amb tocs de ciència-ficció publicada feia una dècada1.

El que pocs imaginaren és que recuperar les figures icòniques de les novel·les de Jules Verne o d’H.G. Wells, l’imaginari romàntic i gòtic de la literatura del segle XIX, i la figura d’inventors oblidats com Nicola Tesla —així com tota mena de ginys mecànics impossibles i impracticables que es van desenvolupar al llarg d’aquest segle— donés tan bon resultat, no només a l’hora de desenvolupar un subgènere literari que gaudí de certa popularitat a la dècada dels noranta, sinó també un seguit de creacions artístiques i cinematogràfiques que van acaparar el mercat audiovisual i de l’oci de finals de la dècada passada i fins ara.

D’aleshores ençà i fins avui, hi ha hagut una certa mainstreamització de l’estètica steampunk i neovictoriana: adaptacions cinematogràfiques de la novel·la gràfica d’Alan Moore The League of Extraordinary Gentlemen, de la novel·la de Mathias Malzieu (líder de la banda francesa Dyonisos) La Mécanique du coeur, o la translació a la gran pantalla de la sèrie dels anys seixanta Wild Wild West; videoclips d’artistes com Nicki Minaj, Lady Gaga o Justin Bieber; l’alta costura de la mà d’Alexander McQueen; exitoses nissagues de videojocs com Bioshock o Dishonored, o el gran èxit editorial d’aquests darrers anys al nostre país de la mà de Félix J. Palma amb la seva Trilogia Victoriana (El mapa del tiempo, El mapa del cielo i El mapa del caos), que han fet arribar al mainstream el gènere de l’steampunk, que malgrat tot encara gaudeix d’una certa marginalitat que fa que qualsevol artesà o creador, aficionat o no, pugui dir la seva a l’hora de reinterpretar aquest utòpic segle XIX que mai va existir.

 

 

Força mecànica impulsada pel vapor, precisos mecanismes de rellotgeria i una imaginació desbordant són les principals eines del gènere steampunk, que es nodreix principalment de la cultura nord-americana del crafter2, així com el concepte més punk del DIY (do it yourself), en què és freqüent que els aficionats «customitzin»”3 elements tecnològics actuals en clau vuitcentista, com podria ser el recentment desaparegut Datamancer, i també de la cultura del cosplay (la disfressa i reelaboració de personatges de l’animació, cinematogràfics i del còmic), molt popular a la majoria d’esdeveniments «frikis» nord-americans i d’arreu del món, barrejant-ho també amb la literatura de gènere o fins i tot música, que hom troba en esdeveniments d’aficionats d’arreu del globus, amb especial rellevància (com a eix vertebrador) dels Estats Units.

Així doncs, trobem en l’steampunk una manera lliure de poder reinterpretar un passat que mai va succeir o un futur neovictorià, sovint en clau pulp4, on qualsevol prou capaç pot confeccionar o combinar peces de roba per crear una mena de personatge amb què sentir-se còmode en una convenció o un concert d’Abney Park, un dels grups més famosos del gènere musical de l’steampunk, que barreja rock industrial amb músiques aràbigues i balcàniques, i que ha sabut capitalitzar com ningú la seva música publicant jocs de rol, jocs de taula, novel·les i tota mena de marxandatge del seu imaginari món neovictorià postapocalíptic.

La clau de l’steampunk és una certa transversalitat del moviment, no només quedant-se en una estètica juvenil, ja que trobem des d’adolescents fins a gent ben entrada en la maduresa que comparteixen gustos estètics i afinitats, fent de l’estètica i el gust per altres èpoques un punt de trobada per compartir l’afició per productes i subproductes que van des de les sèries de ciència-ficció, com Sanctuary o Warehouse 13, al canal Syfy, realities de crafters com Steampunk’d a la cadena americana GSNTV, adaptacions cinematogràfiques de clàssics de la literatura del segle XIX amb l’addició d’elements futuristes a la direcció d’art, jocs de rol i de taula com Castle Falkenstein o Warmachine, i nissagues de videojocs que han trobat en l’estètica retrofuturista un mercat per explotar, així com música de bandes que passen des del folk fins a l’electrònica, moda i bijuteria —que trobem des de la vessant de la subcultura gòtica i la reelaboració japonesa en clau «pop» de la moda del XIX de «lolita» a dissenyadors amb fort rigor històric a l’hora de desenvolupar els seus dissenys.

L’steampunk ha facilitat que tota mena d’ucronies (història alternativa a la coneguda) es desenvolupin en diferents vessants, com podria ser el dieselpunk, amb tecnologia ultradesenvolupada del període d’entreguerres i la Segona Guerra Mundial, i amb una forta influència de les revistes dels anys vint i trenta Weird Tales i Amazing Mask; el clockpunk, que té com a punt de partida els ginys de Leonardo da Vinci a la Itàlia del Renaixement; el romàntic i ecologista greenpunk, com a la novel·la del gallec Josué Ramos, Páramos lejanos; fins i tot ucronies basades en la història antiga, com La república pneumàtica del barceloní J. Valor Montero, on trobem una Barcino romana molt diferent a la que coneixem dels llibres d’història.

 

Foto de Candela Cuervo per a  Madame Chocolat.

Foto de Candela Cuervo per a Madame Chocolat.

A casa nostra trobem botigues com Madame Chocolat, especialitzada en moda alternativa japonesa com el «lolita», i també de steampunk; dissenyadors com El Costurero Real, que s’iniciaren en la moda medieval i de fantasia; atrezzo i props com Prop Corn, La Cámara del Alquimista i Factoria Goggles; editorials com Tyrannosaurus, Nevsky, Gigamesh o Kelonia, que porten anys publicant recopilacions de relats i obres d’autors nacionals i internacionals; il·lustradors i artistes digitals com Nekro; interiorisme com Arte-Facto; joieria i bijuteria de Miss Nebel i el britànic establert a Espanya Steam Retro, així com la tasca del veterà programa de ràdio Cabaret de Medianoche, que porta des de l’any 2011 divulgant música steampunk i neoretro a les ones i en esdeveniments temàtics steampunk, balls de màscares i altres celebracions d’inspiració retro i fantasiosa. I tot això sense oblidar l’esdeveniment steampunk més gran a casa nostra, l’Eurosteamcon, que se celebra a Barcelona des del 2013 i que aplega molts d’aquests artistes.

El que podem deduir del perquè de la popularització de l’steampunk és que té un fort seguiment en cercles «frikis», del fandom5 i alternatius, a causa del rebuig que provoca actualment la societat de consum i la dictadura de la moda, ja que la hipercustomització i el reflex d’èpoques passades ofereixen una confortable manera de viure en aquest món tan globalitzat, en què els productes són extrets constantment d’un motllo i sempre són iguals. Així doncs, l’steampunk és una manera de poder continuar vivint en el nostre món procurant que els nostres elements quotidians gaudeixin d’un estil artesà més confortable, conjugant-lo amb l’elegància de dècades passades i idealitzades.


Notes:

  1. 1. Locus Magazine, abril de 1987. 

  2. 2.Artesà o persona que fa treballs manuals. 

  3. 3. Manipular i/o modificar l’aparença d’un aparell pel propi usuari perquè sigui més del seu grat. Relacionat amb la cultura crafter

  4. 4. Novel·les de consum ràpid i barates, populars entre els anys 1920 i 1940. Reben aquest nom perquè eren editades en pasta de cel·lulosa (pulp, en anglès). 

  5. 5.Cultura del fan. Relacionat amb pel·lícules o sèries de culte o jocs.