Sobre En nom de la Mare — Maria-Mercè Marçal reescriu la Passió

L’estudiosa Fina Llorca presenta en el següent article els lligams de la poesia de Maria Mercè Marçal amb els textos de la tradició religiosa. Es tracta d’una aproximació al tema que el 2014 ja va treballar àmpliament a l’estudi En nom de la mare. Maria Mercè Marçal reescriu la Passió (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Imatge cedida per Heura Marçal

Érem al juliol del 1978, havíem anat a parar, amb la Mercè i la Maria Cinta Portillo, a casa d’un escultor de Santu Sperau, en sard, Pinuccio Sciola, per l’atzar que ens agradava pensar que és savi. Mentre sopàvem plegats i parlàvem —nosaltres en català—, ens va explicar que havia rebut l’encàrrec del capellà del poble perquè fes una marededéu. La va fer. Embarassada de nostre senyor Jesús. El mossèn no la va voler. Ara vivia, al costat d’altres obres seves, al jardí de l’artista. Ens va fer molta gràcia aquesta història. Una marededéu rebutjada justament per haver-se presentat en el moment en què més es veia que ho era, quan era visible l’encarnació, el Déu fet cos, fet home, en un cos de dona, l’únic que li podia donar cos. Això no era convenient mostrar-ho i ho van censurar.

L’escultor al cap dels anys va arribar a ser molt conegut pel seu treball sobre la veu de les pedres. En aquell moment ho era per haver contribuït a organitzar la realització dels murals que feien de Santu Sperau un lloc atractiu per a forasteres com érem nosaltres, tres noies a la recerca de les arrels comunes i de la llengua catalana de l’Alguer.

Si ara ho recordo aquí deu ser perquè la reflexió que en aquell moment no ens va caldre posar en paraules, sobre la marededéu censurada, bé es podria avenir amb la que travessa Raó del cos, sobre la figura femenina de la divinitat, la mare, origen de la vida i final, i sobre el pare, o el Pare, que s’ho mira i se n’apropia pels segles dels segles, i que així no sigui.

Llavors la Mercè estava escrivint els poemes de Bruixa de dol.

Uns quants anys després la Mercè publicava el seu «Pare esparver». Aquest pare, o Pare, que hauria de ser clarivident, cec del tot davant l’experiència —simbolitzada per la sang— femenina, i aquest jo poètic incapaç de desfer-se’n, imposaven, i com. Ja estàvem acostumats amb Marçal a llegir reescriptures de versos de la tradició catalana, transportats al seu terreny, reinterpretats segons el que volia fer-los dir, sovint de manera ben agosarada, però en tocar el Parenostre estava tocant la paraula sagrada, justament la paraula de Déu. Això, simbòlicament, era una altra cosa, tenia un altre abast. I sobretot per com ho feia, amb aquell retret al Déu pare i alhora amb aquella acceptació de la pròpia responsabilitat. La cosa tenia la seva transcendència, almenys per als ulls i les orelles educades en la fe, esperança i caritat catòliques, encara que després haguéssim decidit separar-nos-en.

És clar que Marçal això ho sabia, que hi comptava, que havia escrit amb tota consciència. Les paraules són de qui les sap fer servir, així que per què no interpel·lar amb la IV paraula del Gòlgota, «Pare, per què no m’abandones…» un pare humà qualsevol, o fins i tot el Pare en majúscules, que podrà actuar, ja no com a invocació sinó com a conjur?

Per molt ateus o agnòstics que nosaltres, dones rebels de classe baixa i nació oprimida, o nosaltres homes i dones de l’esquerra, haguéssim esdevingut…, en algun fons de la memòria hi havíem tingut, o hi tenim, la paraula de Déu. Oi que Marçal havia sabut treballar amb altres tradicions: la culta catalana, la popular, la tradició clàssica…? Per què no amb la tradició religiosa, una herència que potser faríem bé de no obviar?

Llegíem el «Pare esparver» en el poemari Desglaç, que va ser el darrer publicat en vida per l’autora, i inclòs en l’Obra Completa de l’editorial valenciana 3i4. Així que, quan vam tenir al davant els poemes de Raó del cos, que apareixia l’any 2000 a cura de Lluïsa Julià, i que contenia poemes —alguns dels quals inèdits, molts dels quals dels últims temps— que tornaven a col·locar-se en la resignificació del sagrat, concretament en els escenaris de la Passió, em va semblar veure-hi una continuïtat, ja hi havia un fil llençat, del qual estirar i que es projectava encara més cap endavant.

O almenys aquesta va ser la meva mirada quan vaig començar a ocupar-me d’aquests poemes. Puc posar-hi data: va ser durant les Jornades Marçalianes, les primeres que organitzava la Fundació Maria-Mercè Marçal, i que enguany han arribat a la sisena edició, amb activitats a Cambridge i a Barcelona. Vaig considerar que ja era temps per a mi de poder-m’hi posar, ja que en la meva tesi doctoral sobre l’obra poètica marçaliana, de fet, havia ajornat el moment d’afrontar els darrers poemes. Potser perquè acabaven de ser publicats i no era capaç de convertir tan de pressa en objecte, ni que sigui d’estudi, les paraules que se’m presentaven, que jo sentia, tan tocades de vida i de mort.

Així que vaig anar resseguint el fil religiós que hi creia veure i, com d’altra banda la mateixa Marçal havia fet al llarg de tota la seva escriptura, em vaig buscar i li vaig buscar companyies que poguessin situar aquesta seva veu, nova i alhora coneguda, en un lloc compartible i significant.

Si Sylvia Plath l’havia ajudada a configurar el dolor i el sentit del nou ordre després de la desaparició del pare a «Daddy» de Desglaç, potser podia haver Simone Weil en la seva apassionada lectura del Parenostre ajudat a construir, per afinitat o per contraposició, el seu «Pare esparver»? I quines coincidències hi podia haver amb el pensament religiós de Zambrano, arrelat i idiosincràtic, tant si Marçal l’havia llegida com si no? Sembla inevitable pensar que Anna Akhmàtova, a qui coneixia bé perquè l’havia traduït, l’hauria autoritzada —que és una manera de dir molt exacta— a col·locar-se en primera persona en l’escena de l’Stabat Mater, com la veu poètica de la poeta russa ja havia fet.

I més: Amb la italiana Luisa Muraro, a qui havia conegut i amb qui havia coincidit a l’hora de considerar el lligam mare-filla com a simbòlicament significant, podia compartir també la gosadia i la urgència d’afrontar Déu com a tema de reflexió per a una dona, pensadora feminista i amb una trajectòria d’agnòstica militant, comuna a bona part de la seva, de totes dues, generació. I amb la pensadora francesa Luce Irigaray. I així.

Marçal no havia, en canvi, pogut llegit l’obra de l’escriptora sarda Michela Murgia, que a Ave Mary. E la Chiesa inventò la donna, armada amb la seva formació teològica, ressegueix la meditada construcció del subjecte femení al Nou Testament, però haurien coincidit en el punt de vista i en més d’una conclusió. I potser també en una mirada irònica que no té lloc a Raó del cos.

Hi havia, hi ha, altres maneres d’abordar aquest poemari. Hi ha la malaltia; hi ha, és clar, sempre, el cos. Hi ha la paraula, hi ha també l’amor. Hi ha el rastreig de la memòria femenina en la història, del valor de la petja i la vivència de les dones. Per què haver escollit, com ho vaig fer, el fil religiós? Potser per la meva sorpresa inicial, potser per l’aparent diferència d’acostament al que són els punts forts del pensament de Marçal: el lloc de les dones, la representació cultural dels seus fets i de la seva experiència. Llibre de Maria, s’hauria pogut dir també el recull Raó del cos, o, en homenatge a la mare, la seva, i la de les dones, la Mare de Déu.

Marçal havia coincidit en llocs del pensament amb poetes i pensadores del seu temps i anteriors al seu temps, avançant-se’ls sovint en la seva personal formulació poètica. Ella mateixa havia observat la voluntat de ser «esponja de moltes veus», en el sentit d’haver sabut absorbir vivències i reflexions sense fer-los perdre cap complexitat ni contradicció interna i haver sabut fer-ho cristal·litzar en expressió poètica intel·ligible i compartible. D’aquí el seu èxit, la capacitat de fer de veu de tantes veus.

És que Marçal no va voler renunciar a cap punt de vista, a entrar de ple en llenguatges que no són els racionalistes, científics, socialment acceptats, que li van ser insuficients ja des de l’inici de la seva escriptura. De la mateixa manera com havia fet seus el llenguatge popular i havia admirat Lorca per la seva capacitat de fer servir una iconografia, més que popular, marginal, que en les seves mans esdevé culta, de la mateixa manera que havia integrat en la seva visió del món el llenguatge de les cartes del Tarot o l’astrologia.

Keine Delikatessen, deixa escrit en el full d’una llibreta la Mercè, evocant el vers de la seva estimada Ingeborg Bachmann. A partir d’ara, no escriuré més exquisideses, només coses absolutament necessàries. I absolutament necessari li devia ser, al final de la seva vida, passar comptes també amb la seva formació cristiana, les arrels de la fe dels pares, una fe viva en la mare viva, en la qual potser hauria pogut trobar paraules per ordenar el caos, la nova situació per a la qual calien noves paraules, nous ulls, sang nova, com deia en un altre dels seus poemes, «D’Artemis a Diana», escrit un grapat d’anys abans.