Sitges 2018, un creixement sostenible?

La 51ena edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic, dedicada a 2001: Una odisea del espacio de Stanley Kubrick, estrenada fa 50 anys, ha estat un èxit. Any rera any, Sitges millora els resultats i creix a un ritme que sembla imparable. Aquesta vegada s’han vist uns 200 títols, amb el millor del cinema fantàstic internacional exhibit a diferents festivals (Cannes, Venècia, Sundance…) o pel·lícules pendents d’estrena, encara que cada vegada és més àmplia la definició del que s’entén per cinema de gènere.

Sitges també obre les portes a films de plataformes digitals com Netflix, a la preestrena de sèries i proposa cada vegada més clàssics (Viernes 13, Halloween, El espanto surge de la tumba, La novia de Frankenstein, El meu veí Totoro…), també al Brigadoon, amb una oferta d’allò més atractiva (Arrebato, d’Ivan Zulueta, obres de Fulci…). Sense deixar de banda les activitats paral·leles com la ja mítica Zombie Walk o un bon grapat d’exposicions.

Que el certamen cada vegada adquireix més reconeixement a nivell internacional es reflecteix en la galeria de personalitats. Si fa uns anys costava déu i ajuda que noms importants de la indústria vinguessin a passejar-se per Sitges, actualment és estrany trobar una projecció que no sigui presentada per algun dels seus responsables. La llista de convidats ha estat interminable i farcida de primeres espases: Nicholas Cage, Ed Harris, Greg Nicotero, Pam Grier, Tilda Swinton, Gaspar Noé, Josie Ho, Traci Lords, Ron Perlman, M. Night Shyamalan, John Carpenter, Peter Weir, Àlex de la Iglesia, Sergi López, Gareth Evans, Howard Vernon, Carolina Bang, Helga Liné… Fins i tot personatges emblemàtics com Douglas Trumbull (director de Silent running i Brainstorm i vinculat als efectes especials de 2001 o Blade Runner) passen de puntetes pel festival com a mer productor d’una pel·lícula.

El problema, però, recau en fins on es pot permetre créixer el festival. Tothom reconeix la bona gestió de l’equip dirigit per Àngel Sala i tothom tolera els pros i els contres que formen part de la pròpia idiosincràcia del festival, de caràcter marcadament popular que el fa diferent de la resta de certàmens.

Però el poble de Sitges i la seva infraestructura són les que són. Sitges és un llogarret molt bufó però no és una gran ciutat i disposa d’hotels (pocs) i de sales de projecció limitades. Exceptuant l’auditori, els màgics Retiro i Prado tenen aforament escàs i el Tramuntana no reuneix els mínims requisits per anomenar-se sala de cinema. D’uns anys ençà la gentada dels caps de setmana ja era aclaparadora però ara hi ha fins i tot cues al Brigadoon que no s’havien vist mai i, en els passis, exceptuant els més matiners, el ple és gairebé absolut. Per tant, Sitges corre el risc de morir d’èxit.

 

Premis per al cinema europeu

La programació, com en les darreres edicions, ha estat a bon nivell tot i que feia temps que no es veien tants bunyols indignes d’estar al festival (Bamboo dogs, The unthinkable, St. Agatha…). Sense haver-hi cap obra majúscula, sí han complert les expectatives gairebé totes les cintes que venien precedides de ressò mediàtic. El repartiment de guardons,  interminable degut a les múltiples seccions, ha optat per prioritzar com ja és habitual produccions europees. Les triomfadores han estat Climax de Gaspar Noé i Lazzaro felice dAlice Rohrwacher, amb bona acollida a Cannes, acompanyades de Mandy de Panos Cosmatos, L’heure de la sortie, de Sébastien Marnier, i Upgrade, de Leigh Whannel.

Lazzaro felice és un drama costumista que s’inspira en els clàssics italians i ens descriu el penós viatge vital de Lazzaro, la bondat personificada (excel·lent Adriano Tardiolo) en un entorn cruel. Climax de Gaspar Noé és una proposta més provocadora i formalista que ens explica la festa d’uns joves ballarins que esdevé una bacanal desenfrenada. Ambdues obres arriben per camins ben diferents (més líric i sensible la primera i molt més frenètica la segona) a un mateix objectiu, la crítica social, tema comú de moltes altres pel·lícules d’aquesta edició. Ambdues obres tenen dues parts ben diferenciades, més convincents les primeres que les segones. Tot i així, els premis han gaudit d’unanimitat entre crítica i públic, fet que feia temps que no s’aconseguia.

L’heure de la sortie, també contundent en la seva crítica social, explica la relació d’uns nens a l’estil dels The village of the damned amb un voluntariós professor. Es mou entre el drama i el fantàstic com peix a l’aigua i ens dirigeix a un desenllaç d’allò més original i colpidor. Sense cap mena de dubte, una de les propostes més suggeridores d’enguany.

The House that Jack Built, de Lars Von Trier, venia precedida per l’escàndol a Cannes i és cert que és una pel·lícula més adient pel públic de Sitges. Les aventures del psicòpata Jack (Matt Dillon) i el seu descens a l’infern de la mà de Verge (Bruno Ganz), en referència a la Divina Comèdia de Dante, ens condueixen a un epíleg digne de ser recordat. La pel·lícula està embolcallada amb humor negre, no sempre inspirat (sublim el gag del trastorn obsessiu-compulsiu), que treu ferro a les situacions més provocadores a les que ens té acostumats el seu director i no hi falten tampoc les inevitables reflexions sobre l’art i la mort. El record de Ocurrió cerca de su casa, descoberta a Sitges ja fa un grapat d’anys, em va venir al cap durant tota la projecció.


Mandy de Panos Cosmatos també va ser una de les que més va agradar a Sitges. La història de venjança de Nicholas Cage sembla feta a mida del festival. Hi tenen cabuda motoristes, cenobites, sectes infernals, drogues, motoserres… que la converteixen en una proposta desequilibrada i psicodèlica però també molt suggeridora pels seu collage de referències i la seva cuidada estètica.

Aniara de Pella Kagerman i Hugo Lilja i La nuit a dévoré le monde de Dominique Rocher també van agradar força. La primera adapta un poema de Martinson per mostrar-nos un col·lectiu engabiat en una nau a la deriva i l’evolució que pateix amb el pas del temps. La segona té el mèrit de ser la millor del que ja comença a ser un micro-gènere, nascut a causa dels pressupostos escadussers: un film a l’interior d’un pis ubicat en un context de zombies, d’apocalipsi o d’invasió extraterrestre. Aquest any se’n poden comptar quatre com a mínim. No és la més original ni tampoc una obra excepcional però aguanta prou bé el tipus durant gairebé tot el metratge.

 

Nazis i missatges feministes

El cinema anglosaxó ha aportat una gran varietat d’obres, algunes de gran pressupost com Overlord de Julius Avery i produïda per J.J. Abrams. És una espectacular cinta bèl·lica amb zombies nazis de la que s’esperava una mica més en la seva vessant terrorífica. Tot i així, no es pot negar que els americans són les reis de l’espectacle, només cal veure les seqüències inicials per quedar bocabadat.

Assassination Nation de Sam Levinson també té un bon pressupost i va ser molt aplaudida, encara que et deixa el regust d’haver caigut en la trampa del seu director. Pretén enviar un missatge feminista revolucionari, denunciar l’ús de les xarxes socials i la hipocresia de la societat americana; però a la vegada acaba cedint-hi amb un film realitzat segons els cànons establerts, amb adolescents que no sumen ni mitja neurona entre ells. Els personatges femenins són les heroïnes de la funció però desitges que explotin com més aviat millor. Els únics mascles mitjanament salvables són un negre i un gay i a més s’hi sumen estereotips com el del polític hipòcrita o el jugador de futbol amb més esteroides que cervell. Assassination Nation mostra amb tot detall la violència acceptada però evita en tot moment ensenyar cap tita o cap pit mentre es parla de sexe, no fos cas que la censura americana posi traves a la distribució. Això sí, a l’últim minut es resol magistralment un dels misteris i la resposta que queda com a colofó és infinitament més interessant que el seu missatge principal.

Dragged across concrete és la tercera pel·lícula de S. Craig Zahler. No és una obra decebedora però s’esperava quelcom més. Craig Zahler repeteix la fórmula que tant bon resultat li va donar a Bone Tomahawk i a Brawl in cell block 99, —una primera part on la tensió es cou a foc lent i acaba explotant de manera entretallada al final— i es perd l’efecte sorpresa. Tot i el carisma de Mel Gibson i Vince Vaughan, la concatenació d’acudits racistes sense gaire gràcia fa que no empatitzis amb aquesta parella de policies esgavellats ni amb la resta de personatges.

Apostle de Gareth Evans, interpretada per un carismàtic Dan Stevens (The Guest), és una altra de les propostes de Netflix. Malgrat la divisió d’opinions i la manca d’acció que molta gent esperava, el director no ha fet com Zahler i ha variat de registre, apostant per una cinta valenta, molt ben realitzada, amb un munt d’encerts i referències però gens senzilla pel públic que només busqui passar una bona estona. Les aventures del protagonista immers en una secta per intentar rescatar a la seva germana fan pensar en The Wicker Man (1973) i fa il·lusió pensar el que pot oferir Gareth Evans en un futur.

Halloween de David Gordon Green, produïda per John Carpenter, va rebre una calorosa acollida. Les noves barrabassades de Michael Myers estan fetes pensant en tot moment en el fans de la saga i són una continuació del film original. També accentua el missatge feminista amb el personatge poderós de Jaime Lee Curtis. Tot i així, servidor segueix preferint les versions de Rob Zombie.

American animals de Bart Layton també va obtenir el beneplàcit del públic. És un film agradable i entretingut, interpretat de manera convincent i amb bona estètica i bon ritme, però no aconsegueix quedar-se a la retina i l’oblides un cop vist. A Keepers de Kristoffer Nyholm, els trio de farers que encapçala Gerard Butler monopolitzen pràcticament tota la cinta. La idea es suggeridora i les interpretacions solvents però el ritme té massa alts i baixos.

Summer of 84 és la nova proposta dels autors de Turbo Kid. La primera part, amb una colla de nois similars als Goonies, és un xic desangelada però el desenllaç és prou esbojarrat i deixa un bon regust de boca. Piercing és la segona pel·lícula de Nicolas Pesce (The eyes of my mother), una adaptació de Murakami que confirma el seu bon gust estètic i musical però a nivell temàtic segueix escollint projectes que no em diuen res.

Asher dirigida pel veterà Michael Caton-Jones i protagonitzada per velles glòries com Ron Perlman, Famke Jansen i Jacqueline Bisset, reunia els ingredients necessaris per ser una bona obra de gènere negre amb un heroi crepuscular, però la manca de carisma i un guió mediocre fan que faci flaire de naftalina. Nightmare cinema i Ghost stories de Jeremy Dyson i Andy Nyman, són dues pel·lícules d’episodis, molt més clàssica la segona i irregular i gore la primera (especialment remarcables els fragments de Kitamura i d’Alejandro Brugués). Nancy, de Christina Choe, havia recollit bones crítiques en el seu pas per festivals i és un drama intimista molt trist que es refia del bon treball d’Andrea Riseborough a la pell d’una noia que es creu adoptada.

Beast, de Michael Pearce, amb una misteriosa Jessie Burckley, va passar desapercebuda i en canvi és un thriller que cal veure. La visió femenina dels sentiments d’una noia envers un xicot enigmàtic en un entorn oprimit desemboca en una obrà estranya i suggeridora. A Ghostland, de Pascal Laugier, l’atmosfera i els girs de guió són les millors armes per explicar el mal tràngol que passen una mare i les seves filles en una casa que els han deixat en herència. Tot i alguna escena de mal gust, sembla un retorn interessant del director de Martyrs després de la castanya de The Tall Man.

Under the Silver Lake, de David Robert Mitchell (It follows), és un Mullholand Drive en clau d’humor i de crítica demolidora a la cultura americana, especialment tot el que simbolitza Hollywood amb la seva fama i glamur. La desaparició d’una noia enigmàtica converteix Andrew Garfield en un detectiu de pega de cinema negre que es veurà immers en una espiral d’esdeveniments cada cop més complexa i surrealista. Les influències són múltiples i van de Lynch als germans Cohen, passant pels còmics independents com el de Daniel Clowes. Tot i el perill de convertir-se en un patchwork per les referències constants, el producte aconsegueix una identitat pròpia i escenes realment memorables com la del pianista.

 

Zombies i metacinema

Del cinema oriental d’enguany, a més dels típics thrillers com The Believer, eficients però que no aporten gaire novetats al gènere, destaca l’obra més aplaudida del festival, One cut of the dead de Shinichiro Ueda, les peripècies del rodatge d’una pel·lícula de zombies. Encara que juga en una lliga molt menor que les obres guardonades (va costar 24.000 euros i ha estat tot un fenomen al Japó), la cinta desborda passió pels quatre costats i és una obra de metacinema divertidíssima i honesta.

The outlaws, de Kang Yun-sung  (Corea del Sud), és un film d’acció correcte que es basa en gran mesura en el carisma de Hwang Jun-min i descriu les aventures d’una pírrica unitat policial enmig d’un barri conflictiu de Corea, dominat pels xinesos.

La ració de galetes va arribar amb la proposta de Netflix, The night comes for us, de Timo Tjahjanto (Indonèsia), qui també va presentar May the devil take you. Com en el seu anterior film, Headshot, el guió és el de menys i si analitzéssim la vessant dramàtica li hauríem de reclamar el sou al guionista. Però aquí del que es tracta és de veure un reguitzell d’escenes d’acció amb unes coreografies cadascuna més espectacular que l’anterior, on uns ballarins d’arts marcials liderats per Iwo Kwais s’esbatussen de manera inversemblant. Buybust, d’Erik Matti (Filipines), vindria a ser la seva germana pobra, encara que té un contingut i un context bastant més suggeridors que l’anterior, acompanyat d’unes coreografies prou competents.

També van ser presents amb propostes correctes noms consagrats com els de Shnya Tsukamoto amb Killing (Japó, gènere de samurais), Ringo Lam amb Operation red sea (Xina, gènere bèl·lic) o Johnnie To (Throw down, Hong Kong, una obra primerenca).

Upgrade, de Leigh Whannell, encapçala les propostes australianes. Tot i que no proposa res de nou (és la típica història de venjança en un marc futurístic) encerta de ple amb el to, té una direcció i unes interpretacions competents i un disseny que treu el màxim profit del pressupost ajustat. Un film del tot recomanable.

Tot el contrari de Nekrotronic, de Kian Roache-Turner. Tot i tenir com a punt de partida una idea prou simpàtica i uns primers fotogrames que apunten alt, el director no acaba de trobar el to. La barreja de comèdia sense gaire gràcia i pel·lícula d’acció sense gaires garrotades la converteixen en una pel·lícula fallida, malaguanyant idees estètiques prou acceptables i una Monica Bellucci fent de dimoni cibernètic.

El cinema hispà i les produccions catalanes també han estat presents a Sitges, amb bona acollida de l’estrena de Superlópez, de Javier Ruiz Caldera, i sobretot del documental Desenterrando Sad Hill, de Guillermo de Oliveira, que mostra la reconstrucció del cementiri de l’escena final de El bueno, el feo y el malo.

Luciano i Nicolás Onetti han tancat la seva trilogia de giallos amb la seva obra més rodona, Abrakadabra, una història d’assassinats amb un mag bastant tronat que ben bé podria confondre’s amb un giallo restaurat dels anys 1970 per la seva estètica, la seva banda sonora, el guió o fins i tot la qualitat de les interpretacions (no sempre bones). Un dels millors giallos que s’han fet mai.

70 binladens de Koldo Serra versa sobre un atracament fallit. Les interpretacions d’Emma Suárez i de Nathalie Poza són clau per tal que la cinta no s’enfonsi degut als seus tocs d’humor dubtosos i a un final amb reminiscències a Sospechosos habituales.

Aterrados, de Demian Rugna, i Animal, d’Armando Bo, són dues obres que, tot i no ser rodones, aconsegueixen l’objectiu que es proposen. La primera té seqüències de terror molt ben resoltes mentre que la segona (una altra vegada) aconsegueix fer arribar el seu missatge de crítica social mitjançant un convincent Guillermo Francella, tot i el guió força trampós.

El año de la plaga de C. Martín Ferrera va tenir una acollida paupèrrima i unes crítiques demolidores però que aquesta proposta basada en La invasión de los ultracuerpos és prou entretinguda malgrat la seva manca de pressupost.

Per posar el punt i final, una perla: The head, de Jordan Downey. És una pel·liculeta de pressupost ínfim i de metratge curt que ens exposa una història de venjança medieval amb tocs de bruixeria. Treu un profit màxim dels recursos que disposa i esdevé una obra del tot recomanable.