Sabadell al mirall

Quadern té un arxiu. Endinsar-s’hi és una mica com entrar a les golfes de la casa dels avis, pel caràcter heteròclit i desigual del que s’hi troba, i pels descobriments que hi fem. Entre una gran abundància de jocs florals trobem articles força interessants i de bona factura, que número rere número han anat construïnt aquesta revista. Ben aviat Quadern farà 40 anys, i aquest és el primer d’una petita sèrie de números especials que creiem que val la pena recuperar. Per ser aquest el primer, l’hem volgut dedicar a la ciutat que ha vist néixer i créixer la nostra revista local amb pretensions globals. Hem trobat i seleccionat articles sobre la ciutat com a tal: els orígens i la història dels seus barris d’una banda, i les reflexions de sabadellencs sobre l’urbanisme de la mateixa ciutat de l’altra. L’interès d’aquest numero pels sabadellencs és evident: ens agrada tant mirar-nos el melic que només el títol ja és, per nosaltres, una promesa de felicitat (i, a més, és bastant més gruixut que un número normal). Però podria ser que, més enllà de la idiosincràsia sabadellenca, hom trobi entre els articles reproduïts aquí algun material per nodrir més d’una reflexió general.

La primera part, històrica, es vertebra entorn d’una sèrie d’articles escrits per un erudit local, Alsina i Giralt. Són texts curts sobre gran part dels barris de Sabadell, i els acompanyen alguns articles històrics: entre tots, donen una visió conjunta de la ciutat i del seu passat. Llegit per separat, cada un pot motivar i guiar un passeig dominical per (re)descobrir un barri. Però l’element central d’aquest número és un text de Josep Pla que situa l’urbanisme sabadellenc dins una problemàtica molt més genèrica i profunda: Sabadell abans de la democràcia eren tres ciutats. El centre, segons Pla, agradable; el primer cinturó de fàbriques i cases obreres, lleig però ordenat i funcional; i el segon cinturó de xaboles i coves, caòtic i mig salvatge. Aquest fou el «model» (si se’n pot dir així) de creixement de totes les ciutats europees durant la revolució industrial, però a partir de finals del segle XIX unes polítiques enèrgiques les van remodelar, per solucionar problemes logístics i sobretot d’higiene i sanitat que causava tal estructuració urbana: tothom té en ment les obres de Cerdà a Barcelona o les del Baró Haussmann a París, o els Rings de les ciutats alemanyes. L’article de Josep Llobet recorda que Sabadell també va edificar el seu Eixample, però aquí el pes de les tres ciutats concèntriques pesa molt, i ni l’Eixample a principis del segle XX, ni l’Eix Macià a finals del mateix segle, van aconseguir trencar en profunditat la força estructurant que té la història de la ciutat. Una força que es nota en el teixit urbà d’avui, però també en la cultura, en la política, en la cohesió social i fins i tot en la imatge que els mateixos sabadellencs tenim de la ciutat. D’això tracta més específicament la segona part d’aquest número: Sabadell és una ciutat que reflexiona quasi permanentment sobre el seu propi urbanisme, i el pes dels urbanistes en el paisatge intel·lectual d’aquesta ciutat és considerable. No sé quantes presentacions, xerrades, quants debats públics i quantes comissions privades s’han dut a terme en aquesta ciutat des que hi està permès debatre entre tots la gestió de les coses públiques. Quadern no ha sigut el lloc més emblemàtic d’aquests debats, però en canvi s’hi pot veure l’evolució de la reflexió urbanística en una ciutat mitjana de la regió de Barcelona, des dels inicis de la democràcia. No obstant això, seria de mal mètode que qui ha triat els articles indiqui des de la mateixa introducció quina valoració se n’ha de fer: deixem doncs que cada lector es faci la seva idea de com la reflexió urbanística ha anat evolucionant a Sabadell durant els últims quaranta anys.

Tal com remarca Bernat Lladó i Mas en la introducció original que ha escrit per a aquest número d’arxiu, no cal confondre el territori amb la seva representació, ni la ciutat amb la seva història. Aquest número no pretén aportar res de nou al debat permanent que és l’urbanisme sabadellenc: sí que ambiciona en canvi donar elements que ens permetin entendre com el relat d’una ciutat amb «constant ebullició, un esdevenir sistemàtic»; una ciutat «desvetllada, una força en moviment constant, prodigiosament rica en ambicions, competència, ímpetu creador i iniciativa», de Josep Pla (Lladó i Mas, 2017), s’ha convertit amb el pas dels anys en una visió de Sabadell com un «cos construït sense sentit, sense capacitat d’allotjar una ànima futura» (Larrosa, 2012).