Quim Montserrat, l’emoció del gest

Unes quantes pinzellades de l’evolució d’en Quim Montserrat al llarg del temps ens mostren un artista amb una vida atzarosa, intensa, amb importants entrebancs i amb un gran esperit de superació. Inquiet i crític, inconformista, mai no s’ha volgut doblegar a una forma artística estable. El seu instint, més que la seva raó, l’ha dut per camins artístics arriscats a voltes, però resolts amb decisió i dignitat, amb tota la sinceritat que un artista necessita per defensar en cada moment i en cada obra la seva aposta.

 El gest, 2014. Oli sobre paper damunt fullola, 30,5 x 50 cm. Col·lecció de l’artista.

El gest, 2014. Oli sobre paper damunt fullola, 30,5 x 50 cm. Col·lecció de l’artista.

L’exposició organitzada al Museu d’Art de Sabadell, inaugurada l’1 de setembre de 2016, «Joaquim Montserrat 1950-2016 L’emoció del gest», amb motiu de la Festa Major de la ciutat, ens permet per primera vegada gaudir d’una exposició que recull les diferents etapes de l’artista. Ha trigat a realitzar-se una mostra de conjunt d’en Quim, però ja se sap que hi ha artistes més ben acollits per entitats i institucions, a vegades per mèrits propis, però també sovint per la capacitat de l’entorn i pròpia de generar connexions i trobar projecció. No és aquest el cas. Quim Montserrat, gelós de la seva vida privada, també ha mantingut el seu treball a una distància considerable del ritme marcat per les tendències contemporànies i del mercat artístic més proper. No obstant això, és prou conegut entre la comunitat artística a Sabadell i per historiadors i crítics especialitzats en art català1. La decisió del MAS de preparar una exposició retrospectiva i d’homenatge permetrà a l’artista de gaudir-la, i a la resta de ciutadans gaudir de l’exposició i del mateix artista.

L’exposició, i també el catàleg2, afronten la contextualització històrica i artística de cadascuna de les dècades i sèries amb certa limitació en l’extensió —parlem de més de 66 anys de trajectòria—, inevitable renúncia per a un projecte de divulgació. Però tenen la virtut —salvant modestament l’interès personal que jo hi pugui tenir— de plantejar un primer estudi raonat de l’obra de Joaquim Montserrat, comptant amb l’incalculable valor de la participació i col·laboració del mateix artista i de la pintora Càndida Bracons, amiga de l’artista des de fa més de 20 anys.

La divisió de l’exposició en tres espais, marcats ja per la disposició espacial del MAS, ha estat treballada a fons pel comissariat i per la coordinadora responsable del museu, Meritxell Casadesús. Un treball encomiable per a tanta obra. Malgrat tot, no respon estrictament als diferents períodes de l’artista, que, val a dir-ho, queden més ben reflectits en els espais subdividits temàticament amb breus àmbits, seguint les diferents sèries de la seva obra, sense seguir estrictament un guió cronològic.

Sense títol, 1999. Oli sobre tela, 33 x 55 cm. Col·lecció de l’artista.

Sense títol, 1999. Oli sobre tela, 33 x 55 cm. Col·lecció de l’artista.

L’època de formació i les primeres passes en el món de l’art d’en Quim, com a ell li agrada ser anomenat, es dilata entre finals dels anys quaranta i la dècada dels cinquanta. Nascut el 1932, al 1950 ja tenia una formació tècnica i acadèmica incipient, provinent de la formació com a teòric tèxtil i de la formació més o menys clàssica amb mestres locals i a l’Acadèmia Baixes de Barcelona. El seu treball es va emmarcar ràpidament en l’expressionisme progressista de l’època que practicaven els artistes més inconformistes davant el domini dels clàssics i de l’anacrònic neoimpressionisme d’aquelles dècades; anacrònic però cal dir que amb alguns artistes de gran qualitat. Cap al 1955, després de diverses experiències i esdeveniments expositius, es considera la Biennal de Barcelona d’aquell any i l’adjacent mostra El arte moderno en los Estados Unidos… com un senyal de partida en l’apertura i tolerància del Règim envers les noves tendències internacionals. Si bé la crítica i els poders locals s’hi van resistir, amb una agressivitat retrògrada pròpia de la dictadura, el Règim necessitava donar una imatge renovadora acceptable als canvis que internacionalment estaven propiciant la incorporació d’Espanya en el concert internacional. No hauria estat molt apropiat reprimir i censurar un art abstracte i informalista que es difonia amb força per Europa i els EUA. En aquestes circumstàncies, i amb no pocs esforços d’activistes culturals immersos en la xarxa cultural catalana (un exemple prou il·lustrador en serà l’Andreu Castells), grups d’artistes joves van optar per la renovació i per posar-se al dia en la contemporaneïtat artística. Es podria dir que amb frenesí a finals dels anys cinquanta, 57, 58, 593. Quim Montserrat i altres joves artistes locals van optar per aquest camí. Si tenim en compte que Jackson Pollock quan va morir el 1956 ja era un mite, entendrem també que els primers símptomes d’esgotament per desgast de l’informalisme i de l’expressionisme abstracte ja trobaven a finals de la dècada les primeres contestacions ben estructurades.

La primera sala expositiva al MAS coincideix doncs amb aquest assalt a l’informalisme que en Quim practicà amb intensitat en un moment crucial de la seva vida. El final de la seva època de formació va quallar amb una maduració com a artista immers en l’abstracció, l’art gestual i l’art d’acció, la qual cosa explicaria la presència d’aquesta tendència, i algunes de les seves tècniques, com una constant al llarg de la seva vida creativa. En aquest espai podem trobar obres d’una gran textura, treballades amb colors foscos difícilment controlables. Caminant de les composicions gairebé matèriques, però amb pintura i espàtules, per evolucionar de manera progressiva fins a la gestualitat, gairebé arabesca, amb el pinzell. La intensitat d’aquests treballs s’accelerà el 1959, amb una cerca de la gestualitat extrema i el predomini de l’acció.

S.T. Oli sobre tela, de la sèrie Realitats, 1987.

S.T. Oli sobre tela,
de la sèrie Realitats, 1987.

Tot i que al catàleg s’intenta explicar amb cura alguns detalls de l’eclosió del grup El Gallot, en el qual va participar com a impulsor i fundador el setembre de 1960, a l’exposició del MAS només apareix un vídeo (el de NO-DO) com a mostra del grup. El seu treball anterior amb l’Antoni Angle demostra clarament el paper decisiu dels dos artistes en el que posteriorment desenvoluparà El Gallot, començant pels 30 metres de paper pintats entre els dos al passeig de la Plaça Major de Sabadell el 14 d’agost d’aquell any4. L’experiència del Gallot5, mínima en el temps i amb conseqüències nefastes en la relació dels seus membres, va engolir i eclipsar el treball previ. Una explicació que calia donar però que no es pot sobredimensionar en l’extensa trajectòria de l’artista. El que sí que va aconseguir El Gallot va ser l’impacte públic que es pretenia de les accions desenvolupades. El que no van aconseguir per diverses raons va ser quallar i desenvolupar una proposta artística alternativa com aquella.

El desencís i el desconcert que provocà l’experiència del Gallot marcaria la finalització d’una etapa de lluita interior i plàstica, que va coincidir amb importants esdeveniments i problemes de salut a la família. Es va convertir en una època més assossegada en el terreny creatiu, amb dubtes importants i especulacions, recerques i assajos constants. Durant els anys seixanta, amb una gran reducció de producció, alterna pintures abstractes, amb una figuració que ens recorda Cézanne en la composició i la corporeïtat figurativa, però també una gestualitat que el va dur a l’inici de la sèrie «Lepidòpters» o una marcada gestualitat en paisatges a l’inici dels anys setanta. També va ser el moment de natures mortes i paisatges, pintures, més que sèries en si mateixes, molt allunyades de la seva obra informal anterior, i que es justifica en la seva recerca sobre la construcció de la imatge i un joc per conèixer les seves pròpies possibilitats. Algú ha volgut veure un retrocés en aquestes obres, però lluny d’això i lluny també de la dependència que podria significar el mercat en algun aspecte, o la pressió artística contextual, es tracta d’una etapa que li va servir per guanyar seguretat i refermar-se en si mateix. En primer lloc, perquè va superar la discussió gairebé militant abstracció/figuració i va descobrir les seves possibilitats expressives en qualsevol forma artística. En segon lloc, perquè a partir d’ara serà el desig, la necessitat interior i intuïtiva, allò que motivarà la seva creació, al marge de mercats, modes i tendències, tot i que mai ha estat al marge del món que l’envolta. I, en tercer lloc, perquè tornar o mantenir-se en qualsevol forma artística no equival a retrocedir o a avançar.

Les sèries que apareixeran fins al final dels anys vuitanta —«Figuracions», «Realitats» i «Lepidòpters»— demostren un recorregut d’assaig i experimentació al voltant de la construcció de la imatge, sense concessions narratives ni descriptives. Un recorregut marcat pels canvis temàtics però que manté una constant tècnica i gestual heretada irrenunciablement de la seva etapa informal, i que arriba novament, en el cas de «Lepidòpters», a l’abstracció gestual, més mesurada i menys vital que en els anys cinquanta.

Els anys noranta estan presidits, al marge d’experiments puntuals, per les sèries relacionades amb objectes. Aquests anys de pintura, que hem volgut agrupar amb el nom d’una sèrie «Objectes», recullen un moment de plena seguretat. Primerament perquè destaca una voluntat explícita de reivindicar la pintura en si. I després perquè planteja un joc immers en la mirada, en l’objecte i en l’espai de l’objecte que, sense arribar pròpiament ni a pintura metafísica ni a natura morta, ens presenta un treball que es recrea en la construcció de la imatge, en la construcció i la destrucció de l’objecte, menyspreant de forma subtil el tema i la narració figurativa. Va ser molt el temps dedicat a aquesta sèrie, i per tant té una rica variació de tractaments tècnics i d’especulacions, amb la qual arribaria fins a l’objecte pràcticament cubista, coincidint amb la creació del Grup Zero Quadrat, del qual és membre i fundador.

Homenatge a Andreu Castells, tècnica mixta, de la sèrie les 10.000 copes, 2010.

Homenatge a Andreu Castells, tècnica mixta, de la sèrie les 10.000 copes, 2010.

Des de finals dels noranta fins a l’actualitat, la seva maduresa i creativitat sembla que s’hagin precipitat positivament. Durant aquests anys també estableix noves relacions i l’activitat artística junt amb la pintora Càndida Bracons juga un paper força important en aquesta fase de l’artista. Potser en condicions i amb influències molt diferents, l’empremta de l’Antoni Angle i de la Càndida Bracons són segurament les que més pes han tingut des de l’aliança professional i l’amistat d’en Quim. Sigui com sigui, en fer més anys trobem més saviesa, més producció, més frescor, més vitalitat; sembla una força que creix amb l’edat, desinhibida, però així és. Durant els primers anys de la dècada dels 2000, recupera el gest de manera desbordada, utilitzant gest i objectes de la manera més insospitada i provocadora, superposats, obligant l’espectador a un exercici de simultaneïtat amb formes molt distants però indiscutiblement molt pròpies d’ell. Posteriorment arribarà la sèrie «Fragments de la diversitat. Vestigis», una aventura plantejada conjuntament amb la Càndida Bracons on la fragmentació de la mirada i la interpretació i les emocions de l’espectador prenen el protagonisme, més encara que la factura de l’obra en si. Un plantejament difícil de trobar fins a aquest moment en l’artista. Després arribarà la sèrie «Deu mil copes. L’Enginy de la mirada», on l’aclaparadora pluja d’imatges diverses i repetides alhora, superposades, obliguen a interrogar-nos sobre la pròpia mirada: en realitat veiem el que volem, i l’artista juga irònicament amb mirades des de l’interior de les obres cap a l’espectador, com si ens haguéssim de trobar, torbats per cossos sensuals i amb aportacions de la seva pròpia vida, homenatges a persones estimades. Un laberint per als nostres ulls, però més encara per a la nostra mirada… racional.

L’última de les sèries produïdes i mostrada a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell uns mesos abans de l’exposició retrospectiva al MAS és ja una evidència clara de retorn al gest: «El gest i les mirades blaves» era el títol que en Quim i la Càndida van donar al treball produït l’últim any. En aquest moment, i sense limitacions de cap tipus, en Quim vol jugar, gaudir treballant i treballar de la manera que a ell li resulta més còmoda i directa, amb el gest. I torna a aparèixer com la seva cal·ligrafia, amb la força i la vitalitat de sempre, potser amb més color, que sembla tan natural com la seva signatura. La pintura gestual i d’acció sempre ha estat una perllongació vital de l’artista que l’ha practicada, i en el cas d’en Quim, a més de complir amb aquest principi, també podem afegir que ens mostra la seva biografia. Mai no s’ha repetit i sempre ha estat ell. No es tracta d’un retorn al gest d’una manera racional i pensada. Com sempre, ha estat un impuls i una necessitat vital. L’exposició que es mostra al MAS recull en el títol, «Joaquim Montserrat, l’emoció del gest», l’essència d’una gran obra, una rica trajectòria marcada pels incessants canvis provocats per la inquietud i l’inconformisme, i unes constants marcades per la seva manera de treballar, per la seva identitat artística, intuïció, vitalitat i gest.


Notes:

  1. 1. CIRICI PELLICER, A., L’art català contemporani. Edicions 62, Barcelona, 1972. CIRLOT, Juan-Eduardo, «La Action Painting a Barcelona», Correo de las Artes, núm. 28, Barcelona, oct-nov 1960. MIRALLES, Francesc, L’època de les avantguardes 1917-1970. Història de l’art Català, vol. VIII, Edicions 62, Barcelona, 1983. JULIÁN, Immaculada, Les avantguardes pictòriques a Catalunya al segle XX, Editorial Els llibres de la frontera, Barcelona, 1986. 

  2. 2. MAS, Joaquim Montserrat 1950-2016. L’emoció del Gest. Museu d’Art de Sabadell, Sabadell, 2016. ISBN 978-84-87221-33-0 

  3. 3. Sobre aquest tema tenim suficient bibliografia general, però la local també recull l’activitat. En citem la més important: a més del ja clàssic d’Andreu Castells L’art sabadellenc, amb Edicions Riutort, Sabadell, 1961; tenim Maria Josep Balsach, Del nuagisme a la crisi de l’art informal 1957-1970, Catàleg; MAS, Sabadell, 2001. De Rossend Lozano, disposem de diversos treballs: «Vint anys d’art a Sabadell», a Entre la continuïtat i el trencament, 1939-1959, Catàleg, MAS, Sabadell, 2000; «Centre i perifèria en l’art. La irrupció de les avantguardes a Sabadell. 1939-1959», a Matèria: Revista d’Art, Departament d’Història de l’Art de la UB, 4, 2004, pàg.189-216; «Riutort. Una aproximació a la premsa artística local. Sabadell, 1956-1965», a Papers d’Art, 89, 2003, pàg. 49-76. 

  4. 4. CREUS, Maia, Trenta metres de paper canson, per Joaquim Montserrat, UAB, 1984-1985. LOZANO, Rossend, Joaquim Montserrat. L’emoció del Gest, Catàleg, MAS, Sabadell 2016. 

  5. 5. Sobre El Gallot tenim diversos treballs: CIRICI PELLICER, Alexandre, «Unos limbos y un cielo», Riutort, núm. 33, Sabadell, 1960; «Nou realisme a Catalunya», Serra d’Or, núm.10, oct. 1962. CAMPS, Jaume; CASTELLS, Marc; FERNÁNDEZ, Ana; Grup Gallot, Exposició monogràfica, Catàleg, MAS, Sabadell, 1981. BALSACH PEIG, Maria Josep, El signe, el gest i l’acció: El «Grup Gallot», Bellaterra UAB, tesi de llicenciatura dirigida per Teresa Camps, 1982. LOZANO, Rossend, La irrupció de les avantguardes a Sabadell, 1939-1959, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005 (publicació informàtica a Internet amb ISBN B. 35907-2005 / 84-689-3198-5 i localització: URN TDX-0704105-125214. Tesi llegida el 2003).