Qui té por de l’autor?

Amb una barreja de raonament, humor i atreviment, però sense perdre el respecte i la seva visió de bon lector, Josep Sala analitza la difícil feina d’editor i arriba a una sèrie de conclusions que volen reflectir l’estat del panorama literari català.

writing-1-13120211

 El darrer parell d’anys ha confirmat l’explosió de petites editorials al nostre país, projectes liderats per un grup reduït de persones, amb idees molt clares, una empenta extraordinària i l’intent decidit de tenir un contacte estret amb el lector, via xarxes socials, presentacions a llibreries, etcètera. Aquests nous editors sovint treballaven als grans segells i han decidit engegar un projecte més personal, tot i que també n’hi ha que vénen del món acadèmic, de les revistes… La seva feina és extraordinària, i ha enriquit moltíssim el catàleg que tenim disponible en català.

Però precisament per ser empreses minúscules on els seus responsables han de fer tots els papers de l’auca, crec que alhora es produeixen una sèrie de mancances i disfuncions, i que això a mitjà termini pot tenir conseqüències greus. En aquest article vull mencionar-ne algunes, sense ànim d’atacar la feina feta, sinó de millorar el nostre inestable mercat literari.

I compte, si dirigeixo les meves crítiques a les editorials petites és perquè a les grans la batalla fa temps que s’ha perdut. El desconcert als grups majoritaris és tan bèstia, que l’única tàctica que fan servir és llançar cada trimestre un plat d’espaguetis contra la paret, i veure si algun s’enganxa. Els que cauen a terra van convenientment triturats i avall.

 

– Publicar un autor estranger és car i complicat

Cal aconseguir-ne els drets, i després encarregar-ne la traducció. Si la jugada no surt bé i el llibre no té un cert èxit, l’editor hi pot perdre bous i esquelles. És molt més fàcil i barat, per tant, publicar un autor català, però sense una bona feina d’edició sovint el resultat serà mediocre.

Diguem-ho clar: un bon editor no és només aquell que té olfacte per triar originals, sinó aquell que guia i acompanya l’autor. El que detecta les potencialitats dels textos, però alhora és crític amb els errors i les mancances, i obliga a corregir-les. El que no publica una obra fins que no ha espremut tot allò que el seu escriptor li pot donar.

(Incís: la idea romàntica de l’autor com a figura sagrada i intocable continua incrustada a l’imaginari col·lectiu, però és de la primera meitat del segle XIX i fa dècades que s’hauria d’haver desterrat.)

No parlo naturalment de criteris estètics, o de les decisions de l’autor cap a la seva obra. Permeteu-me un exemple. La sorpresa final de L’altra no em convenç i crec que és innecessària, però és una opció legítima de Marta Rojals que no li treu ni un gram de qualitat a la seva esplèndida novel·la.

D’allò que estic parlant és de les qüestions tècniques i de qualitat. Lamentablement, a molts dels llibres d’escriptors nostrats m’hi trobo repeticions absurdes, personatges mal desenvolupats, capítols que defalleixen, digressions innecessàries, frases sense sentit. Errors que es podrien corregir amb un editor que li dediqués molt més temps a l’obra, que treballés estretament amb l’autor, que imposés talls i reescriptures.

Tot i això, naturalment, sempre que l’original tingués un cert nivell, i aquí comparteixo l’opinió general que a casa nostra es publica massa. I per al món literari, i especialment per als segells petits, no publicar sempre és millor que publicar un mal llibre.

I sí, ja ho sabem, ara mateix a les nostres llibreries hi ha supervendes nostrats amb una qualitat infame, però el seu èxit té més a veure amb aparells mediàtics (sobretot comtals) que amb cap aspecte literari editorial.

 

2 – La qualitat del llibre com a objecte

Un altre aspecte que alguns dels nous segells no treballen prou és la qualitat del llibre com a artefacte, un factor que cada cop serà més important davant de la irrupció del format digital. Semblaria que les editorials petites haurien de tenir-hi molta cura, però en canvi patim llibres amb tipografies completament errònies, amb un paper de baixa qualitat i pàgines on es transparenta el text de la del darrera, per no parlar d’unes portades de disseny pobríssim. L’admirat Jaume Vallcorba hi insistia molt, però les seves lliçons no s’han seguit prou.

Precisament el llibre digital és un altre camp on hi ha molt per córrer, tot i que aquí és el món editorial català sencer que és a les beceroles, i em temo que aquest retard el pagarem car. Un dels motius és fàcil d’entendre, la mal anomenada «pirateria» està tan estesa i, sobretot, acceptada socialment, que llançar un producte digital és gairebé garantia que acabarà sent distribuït de forma il·legal (i això quan una colla de suposats demòcrates no escanegen els llibres directament, és clar). Però aquesta amenaça no exclou el fet que l’edició digital ha d’augmentar, i que ha de comportar un nou repartiment de drets entre autors i editor.

L’altre motiu que hi trobo és que l’aparició de les petites editorials ha coincidit en el temps amb una onada de noves llibreries, projectes que busquen prioritzar la qualitat i marcar segell propi. L’augment del format digital podria anar en detriment seu, però els propers dos o tres anys seran claus per saber la solidesa d’aquests negocis.

I finalment: per més que sigui una multinacional malèfica, amb ganes de dominació mundial com un dolent de pel·lícula de James Bond, no es pot deixar de distribuir exemplars físics via Amazon. Cada cop hi ha més catalans que vivim a l’estranger, i el nombre de volums que podem carregar a la maleta és limitat.

 

3 – Fugir de la complaença

Però el problema més gran que tenen actualment les noves editorials és la uniformitat total d’opinions respecte la seva feina. Tots tenim ganes que aquests projectes funcionin, i fins i tot a molts ens agradaria liderar-ne un. Per tant tot el que fan ens sembla extraordinari, els perdonem els errors, i si un llibre no ens ha agradat, callem i no expressem la nostra opinió, no fos cas que quedem com uns aixafaguitarres o, pitjor encara, com uns envejosos. Parlo, evidentment, del que es pot llegir als mitjans tradicionals, als digitals i a les xarxes socials, no del que es xiuxiueja en petit comitè. I potser caldria començar a dir la veritat: moltes de les obres d’autors catalans, o es queden a mig camí, o no s’haurien d’haver publicat mai. A vegades sembla fins i tot que s’hagi volgut engruixir el catàleg a qualsevol preu, o que l’amistat amb l’autor hagi superat el rigor.

Tot això s’agreuja pel total desgavell de la crítica literària catalana, que s’està quedant sense espais de discussió professional per la crisi de la premsa. A més, les interferències corporatives, agreujades per la mateixa crisi, estan causant l’acomiadament de crítics que han gosat parlar malament d’algun dels autors protegits pels seus superiors.

Igualment el món literari català no disposa de cap pàgina web (com l’anglosaxona Goodreads o la mateixa Amazon) on se centralitzin els comentaris dels lectors. Tot i que aquest sistema no pot substituir mai una crítica professional, la pura força dels números és sovint reveladora.

 

4 – Editorial de referència

El somni de qualsevol lector és trobar una editorial d’aquelles que si tries un llibre a l’atzar, saps que t’agradarà. A mi em passa, per exemple, amb els segells de Jaume Vallcorba (Quaderns Crema i Acantilado), en castellà amb Libros del Asteroide, i amb la primera etapa d’Acontravent (quan publicaven brillantíssims reculls d’articles de l’edat d’or del periodisme català). Evidentment aquesta és la situació ideal de l’editor, que així fidelitza un públic.

La relació de confiança és certament difícil d’aconseguir, però tots els segells petits hi haurien d’aspirar, sense vacil·lacions, dubtes o compromisos. Ho dic perquè és el que desitjo com a lector i comprador compulsiu de llibres, però també perquè crec fermament que només les editorials que ho aconsegueixin sobreviuran.