‘Quadern’, de l’autarquia al món en xarxa

Nascut com un fenomen autàrquic per satisfer les dèries del fundador i dels primers col·laboradors, Quadern és un arxiu, incomplet, fragmentat però representatiu d’una part de la cultura sabadellenca

El text que segueix no és un estudi crític de la revista que l’any 1978 va fundar el sabadellenc Joan Cuscó i Aymamí, ni tampoc pretén ser una anàlisi de la cultura local durant aquesta llarga època. És, només, una mirada ràpida, a vol d’ocell i des d’una altura considerable, amb la intenció de poder seguir el seu traç enmig de tants i tants camins que van néixer, confluir o morir durant aquest temps, que ens deixi, si és possible, entreveure alguna pista de perquè una publicació com aquesta ha estat capaç de viure trenta-set anys i de tenir perspectives de continuïtat. Precisament per això, perquè és una visió subjectiva, està escrit en primera persona.

Fotografia de Gemma Cascón

Fotografia de Gemma Cascón

Malgrat que Quadern apareix gairebé tres anys després de la mort del dictador i un any de les primeres eleccions democràtiques, el seu naixement no hi té res a veure. Quadern surt perquè Joan Cuscó és un lletraferit, que ja publicava al Diari de Sabadell unes entrevistes anomenades “Semblances”, però que necessitava un camp de joc més gran. L’any 1978 s’inventa l’associació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, que realment està formada per ell mateix i per tres o quatre amics més. La finalitat: editar un paper que «emprengui camí a través de la geografia espiritual i cultural de la nostra terra», tant en un sentit històric com de present. I aquesta terra és, fonamentalment, Sabadell. Per al seu fundador, ni la política ni la democràcia tenen res a veure amb la cultura, que ha de ser apolítica per definició, tal com havia fomentat sempre el franquisme. El nucli de la revista, que es publica bimestralment, és la “Semblança”, la nineta dels ulls del Joan Cuscó, per la qual hi passen escriptors, artistes plàstics, músics, geògrafs, historiadors i tota mena de personatges sabadellencs o molt vinculats a aquesta ciutat. Cal destacar que un dels pocs fils conductors que podem trobar en la publicació és, precisament, aquesta entrevista, que Cuscó publica des del número 1 fins al 133 (desembre de 2001), que continua el periodista Pere Font Grasa des del 134 (febrer de 2002) fins al 164 (febrer de 2008), i després el també periodista Ricard Ustrell des del 165 (abril de 2008) fins al 179 (febrer de 2011), data en què es produeix una crisi de la qual parlaré més endavant i que dóna lloc a un nou model de revista. De la llista dels cent seixanta-cinc personatges entrevistats, pràcticament tots sabadellencs, cal destacar que, malgrat el conservadorisme de Joan Cuscó, els escollits per ell —que són la gran majoria— provenen d’àmbits ideològics molt variats. Són, per tant, força representatius dels diversos moments culturals de la ciutat.

A més de les “Semblances”, es van publicar diversos números monogràfics dedicats a algunes personalitats. Són les següents: Joan Arús, poeta (1982); Camil Geis, poeta (1983); Miquel Crusafont, paleontòleg (1984); Antoni Forrellad, empresari (1985); Antoni Vila Arrufat, pintor (1987); Joan Vila Puig, pintor (1990).

Un fet singular és que, de l’abril de 1985 al febrer de 1990, es publica en cada número un suplement anomenat Quacòmic, on col·laboren una colla de ninotaires, alguns dels quals assoliran fama posteriorment. Seran, en total, 23 suplements. Quacòmic és una iniciativa d’un personatge, Ricard Calvo Duran, pintor, dibuixant, gravador, il·lustrador, crític, professor i humorista, en qui cal aturar-se un moment. Comença a col·laborar a Quadern en el número 28 de 1982 i ho fa fins al 189 de 2013, és a dir durant trenta-un anys, vuit més que el propi fundador. El tarannà de Ricard Calvo, equilibrat i gens pretensiós, va ser decisiu en alguns dels anys vuitanta quan, per manca de col·laboradors, la majoria dels textos eren d’ell mateix i del Joan Cuscó, signant ambdós amb pseudònims i inicials. Una altra persona que cal destacar per la seva presència constant en la publicació és la de l’artista Jordi Roca Tubau, que hi té una intervenció destacada, especialment en el camp del grafisme i de la il·lustració. A Jordi Roca, la ciutat li deu el reconeixement per la tasca generosa que ha desenvolupat durant més de quaranta anys en diverses entitats culturals. Una altra persona vinculada en diverses èpoques a Quadern fou l’estudiós de la cultura popular i poeta, Lluís Subirana.

Penso que la supervivència de Quadern, durant els seus primers trenta-tres anys, va ser possible gràcies a dues característiques que a priori podrien semblar negatives, però que a la llarga no ho han estat. Primera: mai no hi va haver un projecte definit que anés més enllà de sortir cinc cops l’any. El caràcter miscel·lani i la manca d’un nucli directiu fort van evitar les crisis que periòdicament es produeixen en qualsevol organització jerarquitzada. Segona: tothom hi podia col·laborar només amb la benedicció del director de torn i deixar de fer-ho sense donar cap mena d’explicació. Això va facilitar que, per a molts autors novells, fos una plataforma de llançament ideal. Repassant la llista dels col·laboradors hi trobem molts noms que posteriorment han tingut força volada.

Amb aquests antecedents, jo mateix, quan em vaig convertir en l’editor —per haver estat nomenat president de la Fundació Ars— a partir del febrer de 1998, amb el número 114, no vaig gosar fer massa canvis, per por a malmetre el fràgil equilibri. Vaig anomenar la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, i la vaig estructurar al voltant d’aquests tres blocs, amb una nova maquetació, oberta a tots els temes, no només els locals, però sí amb col·laboradors majoritàriament sabadellencs. Joan Cuscó havia deixat la direcció de la revista amb el número 112 de 1997, i d’aleshores ençà estava codirigida per David Serrano Blanquer i Ana Fernández Álvarez. Aquesta darrera ho va deixar amb el número 118.

A partir del número 119 (1999) i fins al 179 (2011), Quadern té com a director David Serrano. És, segurament, una de les èpoques més reeixides de la publicació. Sense abandonar el seu caràcter miscel·lani, s’incrementa el nombre d’autors i l’exigència en la qualitat dels treballs. D’altra banda, l’any 2003 es crea dins la Fundació Ars el grup de treball CILEC (Centre d’Investigació de la Literatura Europea Contemporània), del que n’és promotor, ànima i director el mateix David Serrano. Això fa que a la revista es publiquin molts dels treballs del grup, relatius a la memòria històrica, amb la qual cosa augmenta l’àmbit de difusió de Quadern. El CILEC i la fundació aconsegueixen projecció internacional amb la publicació el 2007 del Dictionnaire Critique de la littérature européenne des camps de concentration et d’extermination nazis, presentat públicament a París el 3 d’abril de 2008. És el resultat d’un treball de dos anys dirigit per David Serrano, amb la col·laboració de la BDIC —Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (París)— i el grup de treball KZ-Memoria scripta de la Universitat de Salzburg. A partir del número 165 de 2008, decidim que l’estructura organitzativa de la revista serà la següent: l’editor, Manuel Costa i el director, David Serrano, seran també consell de redacció i es constitueix un grup anomenat caps de secció, format inicialment per onze persones.

Des del número 176 de l’any 2010, la periodista Montse Barderi, col·laboradora des del 2009, portava una secció anomenada “Dir-se a través d’un llibre”, un tipus d’entrevista literària basada en un diàleg al voltant d’un text que l’entrevistat considerés molt influent en la seva vida. La Barderi triava lliurement les persones i després presentava el text per a la seva publicació. El mes de gener de 2011 va triar com a personatge l’aleshores alcalde Manuel Bustos Garrido. El director, David Serrano, em va fer saber que la majoria dels caps de secció vetaven l’entrevista i que dimitirien si es publicava. Li vaig respondre que, com a editor, em negava a censurar una entrevista que ja estava feta i de la qual, per tant, l’entrevistat en tenia total notícia. Vaig argumentar que l’error havia estat permetre que la Montse Barderi fes les entrevistes sense el coneixement previ dels caps de secció. El dia 26 de gener, David Serrano em va adreçar una carta comunicant-me la decisió de deixar la direcció de Quadern. Curiosament, no feia cap menció al problema de l’entrevista, sinó que em deia textualment: «Considero que ha arribat el moment d’enfocar el meu voluntariat a altres camps per tal de promoure el meu creixement personal». Vaig respondre agraint-li sincerament la seva col·laboració durant tants anys. El número 179 de febrer de 2011 es va publicar, encara sota la direcció de David Serrano, la col·laboració de tots els caps de secció i l’entrevista no censurada. La primera setmana de març, el 55% dels caps de secció (cinc de nou) van comunicar als mitjans de comunicació que abandonaven la revista. Mai ho van fer saber directament a l’editor ni a la Fundació Ars.

Vaig assumir la direcció en funcions i el mes d’abril següent, amb tota puntualitat, es va publicar el número 180, amb una carpeta dedicada a Salvat-Papasseit, coordinada per Maia Creus i Toni Quero, i amb la incorporació de nous col·laboradors. Com deia en la carta de l’editor, col·laboradors nous i antics ens donàvem un període de reflexió per treballar en el futur de la revista. I mentre aquesta es publicava amb regularitat, vam elaborar un nou projecte que es va materialitzar en l’editorial “Quadern, un espai de trobada”, publicat en el número 185 d’abril de 2012. Voldria mencionar algunes de les persones que van intervenir en aquest procés: Maia Creus, Joan Brunet Mauri, Pol Costa, Guillem Celada, Maria de Vallibana Serrano, Oriol Ocaña, David Madueño i moltes altres consultades esporàdicament (gairebé una trentena). El número 185 va ser presentat amb tota solemnitat el dia 3 de maig, al Teatre Principal de Sabadell, coincidint amb el trenta-quatrè aniversari de la revista i amb la intervenció dels artistes Fina Miralles i Joan Casellas. A partir del número 190 i fins avui, amb aquest número 200 que teniu a les mans, Maria de Vallibana Serrano Badia n’és la directora.

Penso que Quadern ha estat un fet molt singular dins la cultura sabadellenca. Nascut com un fenomen autàrquic per satisfer les dèries del fundador i dels primers col·laboradors, ha arribat al temps de les xarxes amb tota naturalitat, sense massa sotragades. No ha estat —almenys fins al 2012— un producte cultural clarament definit i curosament tractat, però sí que cal reivindicar-lo com un arxiu, incomplet, fragmentat i sovint inconnex, però molt representatiu d’una part important de la cultura sabadellenca.