Pràctica de situacions. Disseny i educació en temps de desconfiança

Per quin motiu el semicercle com a tipologia arquitectònica es manté des del teatre a l’antiga Grècia fins al parlament europeu actual? Després de dos mil anys, encara segueix en ús. Així com les societats democràtiques canvien, es reconfiguren i creixen, l’arquitectura, contenidora o generadora de tots aquests esdeveniments, no ho fa o almenys no s’adapta a la mateixa velocitat.

 

Teatre d'Epidaure

Teatre d’Epidaure

L’evolució de l’arquitectura és un procés lent i sovint la seva forma és tancada, és a dir, les seves propostes s’esdevenen en espais hermètics. Aquesta característica la fa incapaç d’adaptar-se als canvis socials i les demandes de la ciutat contemporània. Una estructura oberta seria decisiva per poder incrementar la flexibilitat i les noves possibilitats d’experimentació en les estructures de l’entorn urbà.

Segons Richard Sennet «generalment, a les ciutats, una forma massa definida és el resultat d’uns règims de poder que busquen el control permanent. La rigidesa s’equipara amb la seguretat del règim i sovint no és així. En urbanisme, però, la rigidesa pot quedar compensada per la puresa de la forma».

Que l’arquitectura sigui oberta no significa que no estigui pensada, ni molt menys que no tingui una forma o que aquesta sigui abstracta. Que estigui oberta significa que no està acabada, que segueix en procés, que la seva planificació inicial permet ser susceptible de millora. Mencionem de nou a Sennet, en una citació contundent i reveladora: «El meu pensament final és que certificar el valor de la forma incompleta és un acte polític que els arquitectes haurien de dur a terme a l’espai públic. Això vol dir certificar el valor no solament de la bellesa dels objectes inacabats, sinó també del seu sentit pràctic. Els edificis que es deixen inacabats, o que es programen de manera parcial, són estructures que poden ser sostenibles seriosament al llarg del temps».

Tornant al teatre grec, el que és suggeridor en el seu disseny és com utilitza la forma per crear col·lectivitat. A través de l’estructura semicircular, les persones del públic no sols miren la funció sinó que es veuen les unes a les altres. Hi ha un contacte directe propici per a la participació i la comunicació.

En moments incerts i de desconfiança amb la democràcia actual s’hauria de comprendre aquesta reconfiguració de la forma, donar-li la volta i aconseguir posar en qüestió la democràcia a través del disseny: confiar en les possibilitats del disseny, l’arquitectura i l’urbanisme per superar aquesta desaprovació de les estructures de govern, de tal manera que sigui possible imaginar-se noves estructures de diàleg i de debat per al progrés social i activar noves formes de col·lectivitat i espais de foment de nous valors socials.

Parlament Europeu

Parlament Europeu

La paraula escola prové del terme grec scholè i el seu significat és «espai de temps lliure». Aquest vocable es va originar a l’antiga Grècia i es tractava d’un espai real on les persones es trobaven desconnectades tant de les ocupacions polítiques com de les econòmiques.

Ara com ara, les escoles responen a un pla d’estudis en què el seu contingut està institucionalitzat. El fet que sigui l’estat qui decideixi el contingut fa que aquest estigui programat per agents exteriors de la pròpia escola. Per tant, no són els interessos dels alumnes o de la comunitat educativa que prevalen en l’elecció del temari, sinó que mana l’interès polític i econòmic del mateix govern.

La Wikipedia defineix l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior com «el marc educatiu europeu i de qualitat creat a partir de la Declaració de Bolonya amb la finalitat de fomentar el creixement econòmic d’Europa, la seva competitivitat internacional i la seva cohesió social a través de l’educació i la formació dels ciutadans al llarg de la seva vida i mobilitat». Aquest programa rígid i invariable és la manera que tenen els governs d’assegurar-se que la mateixa escola no pugui decidir allunyar-se del pla d’estudis en el cas que no el considerés correcte.

Tal com es detalla a la definició anterior, la finalitat és clara: fomentar el creixement econòmic d’Europa. L’educació va dirigida al mercat i als interessos dels països europeus. El sistema d’ensenyament actual s’identifica amb les dinàmiques neoliberals i fomenta els valors capitalistes com la disciplina, l’ordre, la puntualitat, en detriment de valors socials com la cooperació i la solidaritat. D’altra banda, el sistema de qualificació acadèmica on es premia la millora individual de l’estudiant i no es recompensa quina és la contribució dels estudiants dins la comunitat educativa, també es pot considerar un reflex del sistema de producció post fordista.

En el text La abolición del trabajo de Bob Black, es diu: «La disciplina es el modo de control moderno, especialmente diabólico, es una irrupción novedosa que debe ser detenida a la primera oportunidad. Y que los niños sean enviados a campos de concentración juveniles llamados “escuelas”, principalmente para que no sean una carga tan grande para mamá peró aún sean mantenidos bajo control, pero también para que adquieran los hábitos de obediencia y puntualidad que tanto necesitan los trabajadores. Necesitamos a los niños como maestros, no como estudiantes.»

Disseny de mobiliari escolar. Herman van Bergeijk, W.M Dudock, 010 Publishers, Rotterdam, 2001

Disseny de mobiliari escolar. Herman van Bergeijk, W.M Dudock, 010 Publishers, Rotterdam, 2001

Amb aquest mecanisme és impossible que els estudiants puguin ser autodidactes, atès que no es té en compte cap tipus d’aprenentatge que se surti de la normativa, que tingui un ritme lent o que es trobi fora dels marges establerts. Es fa impossible l’opció de treballar sense saber quines són les nostres metes o on arribar. Tota pràctica necessita un resultat rendible.

Els alumnes perden la seva facultat de ser individus pensants i crítics amb l’ordre establert. En canvi, tots aquells individus “intel·ligents”, amb iniciativa i amb bones aptituds per adaptar-se al mercat laboral seran aquells que respondran amb èxit. I a la llarga seran els mateixos que formaran part de l’engranatge del sistema capitalista i ocuparan llocs dirigents dins l’estructura social.

A les escoles d’art i disseny avui dia es canvien assignatures de teoria de l’art i pensament contemporani per gestió d’empreses i emprenedoria cultural. Si es té en compte que el mercat actualment està saturat, ja que l’oferta supera la demanda, el que es fa és llançar alumnes al buit, al no-res. L’espai que abastava tots aquests professionals ha caducat, i el sistema segueix preparant i instruint agents mercantils.

L’escola és un espai planificat i organitzat per reproduir l’ordre social i la ideologia hegemònica. Calendari i horaris rígids, fragmentació del coneixement en assignatures sense cap intenció de buscar paral·lelismes entre elles. La classe, un espai tancat i reduït, obliga l’alumne a estar-se quiet durant hores. En aquest espai no hi ha lloc per a la subjectivitat. Això produeix una situació que està en contra de la creació d’obertures en les estructures fixes, en contra del que és lúdic en la societat. D’aquesta manera s’introdueix el pati d’esbarjo, i el pati es converteix en la no-escola dins dels murs de l’escola.

L’espai de les aules no és innocent, la manera en què aquest s’organitza respon a estructures de poder i no a criteris de visibilitat. S’hi produeix una organització jeràrquica de caràcter patriarcal. La disposició de les taules, la tarima dels professors, la mida i el material del mobiliari, la diferència de cadira entre professor i alumnes… tots aquests elements serveixen per definir l’estatus social de cada individu i per evitar possibles confusions amb els límits establerts. On és la frontera entre els uns i els altres dependrà de la rigidesa espacial de què parla Richard Sennet. L’espai és una construcció històrica que configura relacions desiguals atès que la seva organització és desigual.

Circular Ring per Ifau + Jesko Fezer al Goethe Institute de Nova York

Circular Ring per Ifau + Jesko Fezer al Goethe Institute de Nova York

Accions com pujar dalt d’una cadira, desmuntar una pissarra o asseure’s a terra implica una desconstrucció de la representació de l’aula i, per tant, s’entendria com una protesta o una rebel·lió, encara que la classe continués amb normalitat.

Marina Garcès, a Un mundo común, escriu: «En esta segunda línea, la educación apunta sobre todo a revitalizar la participación democrática o a la producción de un sentido comunitario en espacios territoriales concretos. Desde este punto de vista, la educación no puede ser reducida a un servicio ni a un producto. Es una práctica colectiva de implicación y de transformación de los espacios (urbanos, sociales, culturales, mentales…) en los que vivimos. Su neutralización por parte de las instituciones educativas y su mercantilización por parte del mercado académico no pueden hacernos olvidar que vivir es aprender a vivir colectivamente y que el sentido de este aprendizaje es el fruto de una reescritura permanente y conflictiva de los saberes y de los valores que compartimos.»

En darrer terme cal puntualitzar que és responsabilitat de tots fer del disseny i l’arquitectura una pràctica de situacions. És molt important que des de l’ensenyament es fomentin dissenyadors que entenguin que l’espai té una funció activa en la nostra societat, però l’ús d’aquest espai no el dicta el dissenyador sinó que és responsabilitat de l’usuari; el dissenyador tan sols és el connector que facilita les condicions per arribar a posar en marxa l’acció.