On és el meu cos?

Amb nosaltres i a qualsevol altre lloc, alhora. Són els espais entre els meus dits, el meu cos? Topia o utopia, o potser totes dues coses… Quan pensem el cos com una eina, un recipient o una màscara, obviem que és nosaltres. Forma part de mi, el martell que tinc a la mà? Pensem el cos i la ment com dos elements separats que cal connectar; allò representat i allò que vol representar. Són jo, els bacteris que hi ha dins el meu intestí?

Els nous contextos socials derivats de les crisis occidentals han de conduir a atendre de nou la materialitat en detriment de la tendència a considerar el llenguatge com la pròpia realitat. La centralitat del llenguatge amaga com les limitacions materials que estructuren l’ordre social capitalista determinen la nostra existència. La crisi financera mostra l’esquerda de la representació on l’especulació genera riquesa; per exemple, a partir del joc amb una abstracció numèrica a un lloc remot que els que l’ostenten visualitzen en una pantalla a l’altra banda del món. Una abstracció numèrica que implica, a la vegada, l’explotació d’una treballadora a un país més o menys llunyà o la destrucció de la vida d’un barri antic al centre d’una ciutat. A l’onada de revoltes que han reaccionat envers l’evident explotació, apareix també la mateixa guerra pel llenguatge, en un context en què els representants polítics ja no representen la ciutadania i en què les paraules han de ser resignificades, perquè li diuen democràcia però no ho és. Ja no n’hi ha prou amb profilàctics per a les trampes del llenguatge; cal, en un nou gir, atendre la realitat material, les condicions materials de la nostra existència.

La despossessió del propi cos, en un sistema de relacions en el qual hem interioritzat els mecanismes de control, opera subreptíciament. La biopolítica implica la possible despossessió. En un procés cognitiu, que s’inicia ben aviat, aprenem progressivament quant limitada se’ns presenta la nostra capacitat de decisió sobre el propi cos. De petits, aprenem que no podem decidir si tenim fred o gana, que no sabem res del nostre cos; que no és nosaltres. De grans, no necessitem enunciats als quals obeir. És en aquest context en què, quan pensem en nosaltres, ens hem de pensar també com a cos.

Si la producció cultural és la relació entre allò produït i els seus receptors, cal entendre que el diàleg amb l’obra es produeix simultàniament a un nivell físic i cognitiu. El productor ha de tenir en compte aquesta doble articulació, no només a l’hora de pensar l’acoblament de l’obra amb el receptor sinó també en el mateix procés de realització.

imatgearticle1

Es produeix, però, habitualment, amb conceptes de partida. Un procés de treball com una línia que parteix d’un punt, preferentment rodó i una mica més gran que els altres; que avança en el temps, es bifurca i acaba en un altre punt, aquest darrer marcat amb una exclamació o potser buit, només amb un perfil. Les metodologies lineals impliquen fer-se trampa per complir-les. Aplicar conceptes, idees, que provenen d’altres formes de coneixement. Idees que molt sovint són, més aviat, eines d’interpretació, observacions sobre estructures o fenòmens: ni tan sols són el que pretenem que siguin. Es generen, doncs, artefactes culturals produïts a partir de la traducció de termes, de la seva representació amb els llenguatges propis. Una cadira basada en la idea A: una cadira que representa la idea A, però que no l’és. L’absència del concepte en la pròpia reificació de l’objecte implica l’absència d’articulació amb el concepte. És en la nostra assumpció del concepte, en l’apreciació de les implicacions que té en la nostra vida, en el canvi de tot allò per passar a partir d’aquesta assumpció, on hi ha la possibilitat que la cadira que fem esdevingui la idea A. Aquesta visió suposa una implicació total del productor en allò que fa, la contaminació total de la producció, la fusió inapel·lable de les formes de vida, els cossos i els objectes i les formes de fer. No pot ser, de fet, d’una altra manera.

Vers la representació cal presentació, cal fer realitats: constituir conceptes construint-los. Només en la cultura capaç de proposar noves formes de relació podrem trobar la sortida cap a noves formes de relació.

Produir artefactes culturals que puguin ser idees complexes, discursos dissonants, propostes de noves formes de viure i que alhora continguin els seus usos, presents i en potència; en què puguin aparèixer les seves funcions a partir de la interacció, ja sigui per complir-les de forma efectiva o per repensar-les.

Repensar els objectes de la cultura implica, doncs, replantejar les pròpies formes de treball cap a metodologies que siguin múltiples i adaptables, en què la simultaneïtat de processos ha de donar-se per eliminar l’engany d’una estructuració jeràrquica prèvia. Pensar sistemes complexos i que entenguin la complexitat a partir de la simultaneïtat ha de conduir a eliminar les fronteres, només existents en un pla mental, entre allò “conceptual” i allò “formal”. La conceptualització només pot produir-se amb la formalització i a la inversa. Ens cal entendre els processos creatius com a processos performatius, no en detriment de la reflexió sinó precisament com a única forma possible de reflexió.

Aquesta transgressió dels mètodes solidificats com a tradicionals és, en realitat, l’única operativa possible des d’una perspectiva adisciplinar. Una perspectiva que entengui l’ús de certs llenguatges en detriment d’altres no per un objectiu disciplinari o professionalitzant, sinó més aviat per l’ús d’un repertori de recursos adients i a l’abast, i la voluntat d’emetre un discurs concret, proposar noves estructures relacionals o resoldre necessitats de qualsevol ordre. Actualment, l’espai de la creació que ofereix de forma més evident aquesta llibertat d’usos de llenguatges —i que cal no confondre amb la noció de transversalitat que, com diu Martí Peran en una recent entrevista realitzada per Ars Comming, és un dels conceptes tramposos que ens afecten actualment— és el de l’art, en què cada cop més es generalitzen pràctiques que des de qualsevol llenguatge, estratègia o format a l’abast, es construeixen discursos dissentius i crítics amb les estructures relacionals donades.

imatgearticle2

En la producció artística és més comuna aquesta transgressió metodològica, atès que el procés és considerat un actiu de vital importància en la construcció discursiva de l’autor mitjançant la seva obra. En allò delimitat com el camp del disseny, la tirania de la funcionalitat ha produït a voltes l’oblit de les capacitats discursives dels seus objectes, un funcionalisme que, d’altra banda, és evidentment una construcció, en un context en el qual rara vegada els objectes que consumim solucionen d’alguna forma una necessitat concreta i prèvia. Les metodologies de disseny esdevenen llistats de punts jerarquitzats a assolir per arribar a una meta determinada: l’objecte funcional que representa un concepte. Repensar aquests procediments es pot realitzar només a partir d’una perspectiva basada en l’acció, que habitualment demostra per si mateixa la inutilitat dels processos estàtics i estatitzats. El vessant conceptual (o, encara millor, la “part conceptual”, per emprar el llenguatge habitual entre docents i professionals del disseny) està, segons la visió hegemònica, totalment lligat a la capacitat d’aquests objectes per referir-se o interpel·lar a un públic específic, per modificar els seus hàbits de consum. Una perspectiva adisciplinar hauria de trencar amb la visió que la producció d’objectes amb funcions instrumentals concretes “soluciona problemes” mentre altres espais de la cultura, com l’art, “fan preguntes”. Totes les formes de cultura, no només allò anomenat art, i també allò etiquetat com a disseny, han de tenir la capacitat de fer preguntes. No només això: cal ésser conscients que molt sovint certes formes de cultura causen problemes; repensar aquestes possibilitats i entendre allò dissensual i conflictiu com una font de nous plantejaments pot ser una  via d’escapament a l’absoluta i erma simplicitat conceptual de la cultura fast food.

Sovint s’empra el concepte “cultura material”. Aquest concepte implica l’existència d’altres formes de cultura no materials, a saber: la cultura simbòlica. Cal repensar des d’aquesta perspectiva l’operativitat d’aquesta dialèctica tenint en compte l’arrel material de qualsevol producció cultural, i sobretot les seves implicacions materials. Pensar els objectes de la cultura com a artefactes en els quals la materialitat és, en si mateixa, l’emissora dels estímuls reflexius, constitutius o constituentment polítics, estètics o instrumentals, que no es poden entendre de forma independent sinó en diàleg.


On és el meu cos? i el disseny del fer és una sèrie de textualitats que generen recorreguts conceptuals a través del material generat en diàlegs, intercanvis i relacions amb diversos creadors i creadores que treballen a partir de llenguatges i conceptes diversos, però que tenen en comú la seva inclinació discursiva i la consciència d’haver de plantejar-se d’alguna forma on és el seu/nostre cos.