Manuel Foraster i Giravent: viatges i literatura

Manuel Foraster i Giravent (1949-2016) ha estat per tantes raons un personatge singular. El vaig conèixer quan érem estudiants a la Facultat de Lletres de la UAB, però ens vam tractar poc. Podria dir que estava ficat en política, però sempre ho va fer amb la seva manera, mig irònica mig despenjada, que el feia tan entranyable. Era una persona que —semblava— no es prenia seriosament, malgrat que tenia un pou de lectures ben païdes i una visió del món de consistència provada. Després vam tenir altres ocasions de contacte quan va ser sotsdirector del setmanari El Món o responsable de comunicació i premsa de l’Olimpíada Cultural del COOB’92, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i del Centre Cultural de Caixa Catalunya a La Pedrera. Va ser també vicepresident de la Fundació La Mirada. En totes aquestes activitats va destacar per la seva sòlida formació, la capacitat de treball i les bones dosis d’imaginació. Era una persona d’àmplies lectures i això, per a felicitat i instrucció del lector, es reflecteix sempre en la seva escriptura. Ho confirma l’opinió de Narcís Comadira en un missatge que li va escriure a propòsit de la primera novel·la: “L’endemà mateix del dia que em vas donar el teu primer llibre, allà a Sant Lluc, me’l vaig començar a llegir i m’hi vaig enganxar de tal manera que me’l vaig llegir d’una tirada. Hi vaig disfrutar com una vaca en prat normand, és a dir amb herba saborosa, nutritiva i una mica saladeta, que fa fer bona mantega i formatges. Vaig riure molt amb la cosa napolitana, amb en Grilli i les rodoredianes. (…) El llibre és esplèndid, com fa temps que no en surt cap. Ambiciós, intel·ligent, potser amb un petit excés d’exhibicionisme cultural, però quan un la té grossa (la cultura) li agrada ensenyar-la (la cultura).”

 

Postal de Manuel Foraster a Joaquim Molas, amb qui tenia una gran amistat.

Postal de Manuel Foraster a Joaquim Molas, amb qui tenia una gran amistat.

 

El Foraster representava a la facultat el món de Sabadell. El fet que hi hagués des del 1968 una universitat al Vallès va provocar la trobada de sabadellencs i barcelonins en un territori neutral. Ell va ser el curador del llibre Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012). I l’humor sabadellenc era molt present en la seva literatura.

El vaig tractar més quan va tenir la possibilitat d’anar-se’n a treballar de lector a Bordeus, en substitució de Jaume Vallcorba. Sabia que jo havia estat lector a Poitiers i volia informació de primera mà sobre els perills d’una aital decisió. Després ens vam veure de manera intermitent en funció de les seves responsabilitats. Em va regalar el volum El Quadrat d’or editat per Olímpiada Cultural. I l’any 2004 va organitzar a La Pedrera una presentació del volum que vam editar amb Joaquim Molas, La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual (Ed. 62, 2003). En Molas l’apreciava molt i sempre li recordava la promesa d’escriure sobre Eduard Toda, de qui seguí les passes pel món asiàtic i publicà el dietari del viatge a Egipte a la revista Els Marges.

Ens trobàvem sovint al barri i parlàvem, fèiem un cafè, rèiem d’algunes de les transformacions del paisatge urbà: l’aparició dels basars xinesos. Del nostre, «Bazar Amigo», ell en deia «Can Amigó». Fa poc temps vam intensificar la relació. Li vaig escriure quan va publicar la primera novel·la, Factures pagades (2012), que vaig trobar sensacional. És una incursió realment original en un àmbit poc freqüentat de la narrativa catalana: la novel·la (meta)literària i de campus. Era inspirada vagament en la seva experiència, millor, les vivències, com a lector a la Université de Bordeaux III i a la Università degli Studi-L’Orientale de Nàpols que en els volums de la trilogia queden transformades en pàgines genials i còmiques.

Manuel Foraster i Giravent va néixer marcat pel nom que li va condicionar el destí. Tenia la sort d’un nom gairebé oximorònic. El definia i el va orientar, en la vida, les lectures, l’escriptura. Foraster, com a ‘nadiu o propi d’un poble o país diferent d’aquell on es troba’ havia d’explorar el món. I ho feia girat «a tots els vents». Amb una curiositat infinita. I amb una gran dosi d’humor, el «suprasensible», que definí Carner a propòsit de Francesc Trabal. Un personatge de les seves novel·les és «monsieur Silvoso, home d’affaires immobiliaris a París d’alta volada o de volada gallinàcia, depenent de com es miri». D’una viatgera comenta: «“Amb això de Voyagers Sans Frontières i aquests viatges gairebé regalats i la massificació dels avions ara ja no et donen gairebé res que sigui llegible ni que vagis en primera…”, va dir resignada, tot lamentant el progrés per a tothom i enyorant els viatges d’antan, la distingida senyora d’Eliselis». El seu és un humor absurd, de vegades espatarrant, inspirat en el del Grup de Sabadell, que li servia per criticar la literatura, i tots els que l’envoltem, alguns dels quals caminen/caminem amb el nas massa alt: “A Catalunya ja seria hora que sortís algú que fos una mica valent i que tingués prou mala llet i que afirmés sense embuts alguna cosa com ara «si la literatura catalana actual —ep! parlem de la d’ara!— fos un riu, seria una claveguera plena de merda surant i la majoria de novel·les, sobretot les que guanyen premis literaris, s’entén (…) I em diu encara la senyoreta que el mal és comú i que del noranta cinc per cent de la literatura que escriuen avui la majoria de francesos (¿i de nord-americans i de japonesos i de gairebé tot arreu?) se’n pot dir exactament el mateix. Aurea mediocritas. I màrqueting, molt de màrqueting. Tot pudent i putrefacte”.

 

Una trilogia de novel·les: la crisi d’un gènere en versió «Foraster».

El 2012 es va despenjar amb el primer lliurament d’una trilogia, «Foraster de fora». Era una novel·la singular, Factures pagades. Ens fa viatjar de Sabadell a Nàpols, passant per París, Amèrica del Nord, Anglaterra, el nord d’Àfrica i la Xina, aplegant records, inventant-ne d’altres per fer un retrat del temps de finals dels anys setanta. Amb una mica de sentimentalisme. En Serafí de Gabba, un dels personatges de Factures pagades diu: «Tothom té factures pagades i factures per pagar a les carpetes de la calaixera del cuore». Dos anys més tard publicà Lisboa direcció París. La trilogia s’inspira en uns viatges i coneixences, lectures i experiències, i molta imaginació. Voreja l’autoficció i estableix una formidable sèrie de connexions. Els llibres són construïts a partir de situacions que inspiren citacions (o a l’inrevés, citacions que suggereixen situacions), que són el mirall d’unes realitats recordades i inventades. Escrits en el «pus bell catalanesc», trufat de citacions en un aparent galimaties de llengües, en català, espanyol, francès, italià, alemany, portuguès, l’autor té facilitat per trobar imatges efectives: «disfressat amb quaranta anys més a sobre».

Les novel·les de Foraster estan escrites amb la tècnica de la no-tècnica. D’enganyar, de despistar el lector amb canvis freqüents de temps i d’espai. Perquè és un narrador en segona persona que imita un discurs oral, com de conversa, en la qual va obrint llargues sèries de parèntesis i explicacions i citacions que se’n deriven. Escrit amb un estil —com diria Pere Aldavert, «a salt de mata»— que per moments podríem qualificar de titubejant, com els moviments del cavall damunt el tauler d’escacs; o, millor encara, en un estil primesautier a la manera de Montaigne, o de Stendhal. La novel·la, amb una veu i un to irònic i amb un pensament crític, és incisivament metaliterària i jutja severament l’écrivaillerie [escriptura rutinària] i la cultura llibresca pedant, convertint-la en una cosa ridícula i divertida. En les novel·les de Foraster llegim exemples espectaculars de les referències transtextuals. Una de les més notables és la paròdia del Quixot que fa a través dels comentaris del primer llibre de la trilogia i les queixes d’un dels personatges que no hi havia sortit. El que pot ser interpretat com a exhibicionisme és part intrínseca del projecte i de la crítica a una manera distant, protegida per la citació, de veure el món.

L’organització del llibre es basa en l’acumulació, la combinació fins a l’exhaustivitat, la lliure associació d’idees, de noms de conceptes, de títols de llibres, situacions literàries o literatura de situacions, l’encadenament. El profund caràcter metaliterari és essencial en el projecte de Foraster i és indicat també pels títols de les novel·les, inspirats en Pere Quart i Pla-Gaziel. Hi ha freqüents indicacions sobre el que llegim: «una història com aquella —absurda, inútil, extravagant, anòmala, estrafolària, voluble i vel·leïtosa—». Les ficcions de Foraster contenen també la crònica d’un temps i d’un país amb una mirada entre crítica i nostàlgica: la UAB, els professors dels anys setanta, la ruta Ho Chi Minh, el militantisme d’aquells anys, els bars de Barcelona (i d’altres ciutats): el Mirasol, l’Astoria, les expedicions a Formentera amb els vaixells de la Trasmediterranea. Potser una de les grans troballes del llibre és que Foraster reinventa un gènere, la campus novel, que de fet és la primera vegada que funciona en la literatura catalana.

El llibre comença dalt d’un tren en direcció a Lisboa i acaba amb el protagonista caminant per uns carrers que són de Sabadell, a prop de Rue Catinat a Saigon, Buenos Aires, o de NYC. Foraster construeix un espai imaginari i real, urbà i literari, que ens remet a tantes ciutats visitades, viscudes. I a tants llibres llegits, o que descobrim amb aquest llibre. És una novel·la de formació i deformació, i de record, invenció i nostàlgia.

Crisi de la novel·la? Novel·la de la crisi! Com advertia Milan Kundera, hi haurà novel·la mentre hi hagi una necessitat de ficció, i aquesta desapareixerà quan es trobi en un món que ja no és el seu. Els bons escriptors són bons lectors i ens ajuden a (re)llegir, proposant noves lectures o aportant noves maneres de llegir el que ja coneixíem. Foraster ha escrit un llibre immensament literari que és una autèntica invitació a la lectura.

Una conversa amb el Foraster era sempre una ruta vers l’inexplorat. Sabies on començaves, però era un expert a fer giragonses inesperades, que ens conduïen a referències literàries, gastronòmiques, polítiques, sempre enriquidores. L’any passat em va fer un regal fantàstic. Em va dur a dinar a un dels últims refugis d’una altra Barcelona ja gairebé extingida. En un restaurant d’un xamfrà barceloní, no gaire lluny de casa seva, asseguts a la cuina, a la vora d’uns exprohoms de l’extingida convergència que refilaven, els cambrers ens tractaven de manera exquisida i ens servien menjars populars. El Manuel els coneixia tots. Divagava sobre la família —la Núria i els fills—, les últimes lectures, els amics que comencen a mancar. Últimament es lamentava que li havia tocat d’escriure massa necrològiques d’amics sabadellencs. És l’indici que hem entrat a la recta final.