L’ombra de 1978 sobre ‘Quadern’

Els primers 200 números de Quadern dibuixen una cartografia més aviat conservadora de les arts visuals, de la la cultura i de la seva funció social, interrompuda de tant en tant per debats crítics de col·lectius i plataformes vives de la ciutat.

Fa dies que dono voltes al compromís assolit el dia en què els actuals membres del consell de redacció de la revista Quadern vàrem acordar dedicar el número 200 a una revisió dels continguts històrics de la publicació. Cadascun de nosaltres es faria càrrec d’elaborar, des de perspectives diferents i complementàries, un text analitzant un producte editorial amb més de trenta anys d’història, amb la particularitat afegida d’haver estat al llarg d’aquests anys una proposta cultural de referència indiscutible per a un sector ampli de la ciutadania i les institucions culturals sabadellenques.

En el meu cas, es tracta de revisar els 200 números de la revista per intentar comprendre i dibuixar quina hauria estat la seva política en relació amb les arts visuals. He fet aquesta mirada, he pres notes, he fet fotocòpies, he pres apunts… i haig de dir que no em resulta una empresa fàcil. I no ho és per una qüestió. Aparentment, la revista Quadern no ha seguit una línia editorial programàtica ben definida i dibuixada, ni des del punt de vista crític, ni estètic, com tampoc ideològic. Si més no, aquest és el primer resultat que hom extreu en fer-se càrrec de la diversitat d’opinions i criteris desplegats pels seus articulistes, així com del desdibuixat retrat cultural que es desprèn de les seves pàgines en cada una de les etapes definides pels successius consells de redacció.

Fotografia de Gemma Cascón

Fotografia de Gemma Cascón

Pensant en positiu, podríem deduir que aquest caràcter eclèctic en realitat formaria part de la identitat de la revista, suposadament creada per oferir una estructura cultural a la ciutadania, els continguts de la qual serien definits i aportats des de les forces vives de la ciutat. I en certa mesura s’ha esdevingut així mateix, tal com ho demostra la cartografia dels seus 200 números, el principal tret de la qual és la coexistència entre dues línies de continguts que avancen en paral·lel, encara que de forma discontínua i sovint sense relació. D’una banda, hi tenim les aportacions dels membres fundadors de la revista i el seu cercle d’autors afins en forma d’articles, entrevistes, ressenyes i notícies. El seu tret distintiu és un concepte més aviat conservador, tant de la cultura com de la seva funció social que, tanmateix, de tan en tant, queda interromput per la irrupció puntual de debats crítics aportats pels col·lectius i les plataformes vives de la ciutat.

Aprofundint en aquesta línia de lectura, ens adonem que si una cosa ha caracteritzat Quadern al llarg dels seus anys d’existència és, precisament, el fet d’atorgar carta oberta a les idees i objectius dels seus successius consells de redacció. De manera que, a la pràctica, Quadern ha estat una eina cultural sense rostre o, dit altrament, sense projecte polític propi expressat i obertament defensat. I aquí és on apareix la cara fosca de la revista perquè, com tots sabem, darrere de l’abstencionisme polític d’un projecte cultural allò que s’hi amaga és una ideologia dretana, conservadora i, sovint, reaccionària —que en el nostre context històric vol dir d’herència i adscripció franquista—, que, malgrat tot, ha quedat puntualment contrarestada i sovint contestada des de les seves pròpies pàgines.

 

‘Riutort’, 1956-1965 / TS, 1971-1976 / ‘Quadern’, 1978

En la línia de revistes culturals fundades a la ciutat de Sabadell amb la voluntat d’oferir una plataforma cultural a la ciutadania, Quadern té dos precedents que val la pena comentar, precisament des de la perspectiva de la relació, explícita o no, entre cultura i política. De forma molt breu, atesos els límits d’aquest text, podem distingir les tres revistes esmentades en el fet de presentar-se, o no, com a estructura d’opinió crítica respecte de l’establishment cultural o polític del moment. Riutort (1956-1965), editada des de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i dirigida per Andreu Castells, fou un projecte editorial programàtic amb una clara voluntat d’acció política, al voltant de la qual es va anar formant una xarxa de comunicació i opinió crítica entre escriptors, poetes, crítics d’art i artistes que depassava les fronteres locals. En canvi, la revista TS (1971-1976), emparada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i els Amics de les Arts de Terrassa, que va néixer com a projecte de renovació cultural, en realitat fou un projecte polític que instrumentalitzava el discurs cultural amb vista al nou mapa del poder polític que s’obria pas en el procés dels denominats anys de transició. Els anys que separen la creació de Riutort i TS de la revista Quadern també marquen les diferents formes de relació entre cultura i política en els anys del tardofranquisme a l’era de la democràcia parlamentària.

A Sabadell, com en totes les ciutats governades per l’esquerra, la relació entre política i cultura va anar configurant dues vies en paral·lel, no sempre en interacció. Mentre el nou Ajuntament democràtic entenia la cultura com un instrument de cohesió social i de conquesta per a la igualtat d’oportunitats, les institucions culturals de la ciutat van anar reinventant el seu lloc en l’esfera pública. Pel que fa a la revista Quadern, òrgan de manifestació de la Fundació Ars en estreta relació amb l’Acadèmia de Belles Arts —que a partir de 1978 tanca l’etapa iniciada a finals dels seixanta, caracteritzada pel seu compromís entre l’avantguarda estètica i l’avantguarda política—, l’opció fou clara. Calia salvar la cultura de la política per retornar-la al seu lloc clàssic, és a dir, en un àmbit separat de la vida i les qüestions materials. En aquesta opció, la cultura recupera el seu segell de distinció, com també el valor d’autoritat atorgat a la tradició, única garantia per a una concepció evolucionista i idealitzada de la història.

Tal com veurem seguidament, el grup que impulsava la revista Quadern va exercir un paper fonamental en el nou ordre polític i cultural sabadellenc, almenys durant les dues primeres legislatures, en què el segell més evident de la cultura sabadellenca fou la separació progressiva entre les polítiques culturals de l’Ajuntament —que enfilen el camí d’un creixent populisme reforçat per una política de subvencions a determinades entitats ciutadanes— i l’activitat cultural exercida des de la ciutadania i les seves institucions. És en aquest context que cal analitzar l’estratègia ideològica que empeny la revista Quadern, agermanada amb el canvi d’orientació cultural de l’Acadèmia de Belles Arts.

 

‘Quadern’ com a símptoma

Com és sabut, el signe de la normalització democràtica es va decidir ràpidament durant l’intens període que va de 1976 a 1982, just quan el Partit Socialista arriba al govern espanyol i a moltes de les grans ciutats del país. «Durant aquest lapse de temps, les energies de l’art políticament compromès es van esgotar en l’esforç d’alguns per guanyar el capítol de la configuració d’un nou ordre, o es van dissipar en el desencant d’uns altres que es van sentir traïts per l’actitud dels seus antics camarades i per la direcció que anaven prenent els esdeveniments. El resultat d’aquest desgast no va ser simplement la despolitització del sistema de l’art i l’aflorament espontani de noves pràctiques trasvantguardistes, sinó, sobretot, la gradual instauració d’un nou, encara que difús, marc ideològic que redefinia la funció de l’art en la societat democràtica, en el qual no hi tenien cabuda les dinàmiques de l’avantguarda artística del tardofranquisme»1.

L’antifranquisme, que havia estat un aglutinant social poderós que s’havia expressat per diverses vies, entre les quals la cultural, ara quedarà en mans dels partits polítics que lluiten per ocupar les administracions locals. A la ciutat de Sabadell, aquesta nova realitat va prendre forma en la iniciativa (impulsada des de l’Acadèmia de Belles Arts i la cooperativa obrera La Sabadellenca) d’organitzar un cicle de ponències protagonitzat pels diversos grups polítics que fins aleshores havien viscut en la clandestinitat2. Aquesta activitat política pensada i organitzada des d’una entitat cultural es pot entendre com un punt d’inflexió, perquè a partir d’aleshores tot serà diferent. La lluita per les llibertats ara serà canalitzada pels partits polítics d’esquerra legalitzats i els sindicats. En aquest context és on es va produir la famosa “fuga de cervells” que, fugint de les institucions culturals ciutadanes, busquen ocupar llocs significatius en les noves estructures de poder de l’administració pública. A Sabadell, una ciutat amb una massa social feta de la barreja d’industrials en crisi, un sector reduït de comerciants i una gran massa obrera, els signes d’un nou temps van ajudar a clarificar posicions i prioritats.

El llançament de la revista Quadern es produeix en aquest context. En l’editorial del número 1 s’hi exposa clarament el seu ideari: «Quaderns d’aspecte retrospectiu, de caire històric? Sí, primordialment, amb vista a reencendre la torxa que ens llegaren els que ens precediren (…) anar endavant a pas ferm, amb la mirada al passat alliçonador, ara al futur que encara és una incògnita». Una renaixença, doncs, que s’obrirà pas a través de diferents estratègies. D’una banda, amb una desfilada consecutiva dins les pàgines de la revista dels grans noms històrics de la cultura sabadellenca. L’objectiu era recuperar els valors de la tradició i crear una genealogia de referència per a l’art en un nou temps de “normalitat”, i per tant alliberat de la carrega política suportada durant els anys seixanta i setanta. De l’altra, amb el llançament de textos programàtics que traçaran la via estètica que havia de definir la nova etapa històrica de la cultura sabadellenca3.

El 1978, any de la fundació de la revista Quadern, a la històrica Sala Tres —un dels espais de manifestació de l’art alternatiu— s’hi presentaren alguns dels noms i les obres més representatives de l’art conceptual en la seva versió més polititzada. La instal·lació conjunta, Eleccions de Joan Rabascall i Eleccions-crisis de Francesc Abad i Ramon Santos. El cicle d’obra Matances 1976-1977 de Fina Miralles. La instal·lació d’Eulàlia Grau, Orden público i Discriminación de la mujer. La instal·lació La Santa, de Josep Domènech, i la mostra Objectes i Capses 1974-75-77 de Jordi Cerdà. Naturalment, la revista Quadern no es va fer ressò de cap d’aquestes mostres. Tampoc trobem cap referència al diari local on, en canvi, hi apareix aquesta nota de redacció publicada el 9 de juliol de 1978: «El Aula de Teatre de la Academia de Belles Arts, organizadora de las representaciones de Aula Brecht, interpretada por Feliu Formosa y dirigida por Carles Grau, lamenta comunicar que ha sido suspendida la representación prevista para hoy viernes, debido a la poca asistencia de público a las dos representaciones anteriores, el escaso interés despertado por este espectáculo». Aquest divorci entre l’avantguarda cultural i la resposta ciutadana també fou identificat i analitzat pel gran crític i historiador de l’art Alexandre Cirici, en el text «Plor sobre el crepuscle dels anys setanta»4, en què l’autor es lamenta del “gir cultural” postmodern definit per una expansió sense precedents dels béns culturals als àmbits dels interessos del mercat, d’una banda, i la seva instrumentalització en les noves polítiques culturals democràtiques, de l’altra, iniciant-se, d’aquesta manera, el pas des de la cultura entesa com a activitat pròpiament humana orientada a la creació de continguts, a la seva mercantilització econòmica i també política, tot convertint la cultura en un mer recurs5.

 

El número 100

La silenciosa política cultural de la revista Quadern pren forma a través dels anys i arriba a la maduresa amb la celebració del número 100 i la programació de diferents actes destinats a una públic molt concret, els ciutadans del “centre” geogràfic sabadellenc. És a dir, el sector social fundador de la ciutat industrial denominada la Manchester de Catalunya i de les institucions que convertirien la vila en ciutat, entre les quals el Museu d’Història, l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i l’Acadèmia de Belles Arts. Els actes més emblemàtics foren la Mostra d’Art Català Contemporani, celebrada al saló modernista de la Fundació de la Caixa de Sabadell, i l’edició del V Premi Quadern atorgat per la Fundació Amics de les Arts i les Lletres. La selecció dels autors i les obres és clara. D’una banda l’informalisme, el corrent institucionalitzat per la nova democràcia, i de l’altra els autors vinculats al nou fenomen estètic conegut com a transvantguarda, que significava el retorn als llenguatges tradicionals de l’art figuratiu i als valors individuals de l’expressionisme. Tal com es pot llegir a les pàgines de la revista6, es tracta de construir el relat de l’art sabadellenc en relació amb l’evolució de l’art contemporani català iniciat amb la pintura informalista que, passada la deriva conceptual, evoluciona vers el nou paradigma Barceló. Els actes foren presidits pel regidor de cultura, el president de l’Acadèmia de Belles Arts i la presència d’una figura representativa del retorn a l’ordre estètic, Joan Bassegoda, president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts. És important fer constar que l’opinió crítica sobre aquest fets apareix dins les pròpies pàgines de Quadern, amb una idea molt clara que remet al punt de vista d’un sector social crític amb l’estat de la qüestió cultural sabadellenca7. La idea central del text és la següent: No seria més estimulant incentivar que homenatjar? No seria més factible impulsar la investigació i la producció amb la concessió de beques? En la història de l’art sabadellenc, la cultura de la celebració i els homenatges ha servit per construir el relat generacional i evolutiu de la història de l’art local. Una història que calia explicar a través de les col·leccions del Museu d’Art, un equipament separat del Museu d’Història l’any 19648 i en plena indefinició fins que fou analitzat i reinventat des del Mapa Cultural de Sabadell a començaments dels anys noranta.

El malestar cultural a la ciutat de Sabadell va esclatar l’any 1989 amb el llançament del Manifest Cultural signat per una àmplia plataforma ciutadana. Allò que reclama la ciutat és un gir en les polítiques culturals de l’Ajuntament, atrapades en un populisme sense horitzons. La resposta va venir de la mà del Mapa Cultural de Sabadell, analitzat a les pàgines d’aquest número. Pel que fa al fil d’aquest text, voldria destacar-ne dues idees que em semblen especialment significatives. Una és la idea de “ciutat pedrera” i la segona, pensar el fet cultural en la projecció del temps. La primera s’allunya radicalment de les polítiques culturals que aleshores triomfaven a Barcelona —ciutat del disseny i de l’arquitectura icònica expressada amb la fundació de nous i emblemàtics equipaments culturals destinats a l’exhibició—, mentre que la segona introdueix el concepte de temps en la cultura d’aparador que s’anava apoderant de les polítiques culturals dels nous ajuntaments. Apostar per la idea de “ciutat pedrera” vol dir incentivar i apostar per la formació i els ajuts a la investigació cultural. Vol dir, doncs, treballar per la societat del futur, tot entenent la política cultural com a producció i circulació de continguts i, per tant, articulada en el bé comú.

Reconec que tanco aquest text sense poder oferir una resposta clara a la pregunta inicial. Quina ha estat la línia editorial de la revista Quadern al llarg dels anys? Des del meu punt de vista en podem identificar una —tot i que no sabria dir si s’exercia de forma conscient— que considero essencial. És la seva permeabilitat a deixar-se “envair” per la xarxa d’opinions aportades per la ciutadania, sovint dispars i a contracorrent dels objectius inicials dels fundadors de la revista. Aquesta realitat no deixa d’interpel·lar-nos, ara que l’actual consell de redacció es troba immers en una reflexió compartida que té com a objectiu reinventar i propiciar noves relacions i articulacions entre Quadern i les plataformes culturals de la ciutat. I tot això, en el context d’una creixent politització de l’art atiat per la necessitat d’obrir camins per tal que la societat intervingui directament en els assumptes polítics i aconsegueixi vetar els plans neoliberals dels governs; amb el risc, però, de concebre els moviments socials i l’art polititzat com a vehicles de canvi de formes de vida. Una qüestió problemàtica, perquè implica, tal com suggereix Irmgard Emmelhainz, inscriure la critica econòmica i social en la pràctica artística, a la qual se li demana solucions de millora a curt termini amb el risc de reduir l’art polititzat a un programa d’embelliment de barris gentrificats, fàbriques museològiques i parcs corporatius.

Tal com analitzen moltes veus critiques, l’art que avui es produeix emparat per les polítiques culturals administratives amb la complicitat de la indústria, exhibit als museus i biennals de torn, és, paradoxalment, un camp privilegiat de politització íntimament lligat als processos neoliberals d’abast global. Potser arriba l’hora de buscar alternatives a l’art de denúncia avui políticament correcte per orientar-nos vers una pràctica cultural que no es concentri en allò que l’art mostra, sinó en allò que l’art fa i com ho fa. Tal com diria Jean-Luc Godard: «No fer cinema/art polític sinó fer cinema/art políticament»9. No és la temàtica allò que confereix valor polític a la pràctica artística, sinó que una política en el camp de l’art implicaria anar més enllà de l’art políticament correcte i satisfet amb el sistema de galeries, beques, mercat i convertit en aparador oficial dels governs dels quals rep protecció.


Notes:

  1. 1. Citació extreta del text «Acords i desacords: notes per a d’altres històries de l’art contemporani a l’Estat espanyol (1976-2007)», de Jesús Carrillo, publicat a: Eufòries, desencisos i represes dissidents. L’art i la crítica dels darrers vint anys, Girona, Fundació Espais, Papers d’Art, Especial 20è aniversari, 2008, p. 24-25. 

  2. 2.El projecte es va gestar el mes de gener de 1976, Manuel Garriga i Manel Pagès en foren els caps pensants. El president de l’Acadèmia de Belles Arts, Manuel Costa, fou l’encarregat de sol·licitar els permisos governatius. Els actes es van celebrar a l’Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i els ponents foren els següents: 25 de febrer, Joan Antoni Sánchez Carreté: Els treballadors i Europa; 3 de març, Francesc Esteva Massaguer: El socialisme a Europa; 10 de març, Manuel Garriga Miralles: Pluralisme i gestió popular; 17 de març, Manel Pagès Panadès: El compromís històric; 24 de març, Joan Ramon Colomines Companys: La via catalana al socialisme; 31 de març, Lluís Casals García: La llibertat. Un ideal; 5 d’abril, Miquel Roca Junyent: Política, avui. El dia 5 de maig se celebrà al Teatre Municipal de la Faràndula un col·loqui final. Hi actuaren com a ponents Lluís Casals García, Lluís de Carreras Serra, Joan Ramon Colominas Companys, Feliu Crespí Niubó, Francesc Esteva Massaguet, Manuel Garriga Miralles, Josep Guillem Vallribera, Hermenegild Martí Riera, Joan Montsec Roca, Manel Pagès Panedès, Joan Reventós Carné, Francisco Trives Meseguer i Albert Vila Lucilla. Informació extreta de Manuel Costa, «L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i el renaixement de la cultura els anys 60 i 70 del segle XX», catàleg: Sala Tres 1972-1979 en la ruta de l’art alternatiu, Museu d’Art de Sabadell, 2007, p. 83-91. 

  3. 3. Joan David: «Procés a l’art I», Quadern núm. 2, juny 1978, p. 28-29; i «Procés a l’art II», Quadern núm. 3, agost 1979, p. 48-49; Pere Roca Garriga, «Les Belles Arts a Sabadell», Quadern núm. 4, vol. 1, p. 73-75, setembre-octubre 1978; Joan David, «Les Belles arts», Quadern vol. V, p. 680-681. 

  4. 4. Alexandre Cirici Pellicer, «Plor sobre el crepuscle dels anys setanta», Serra d’Or, Any XXI, núm. 237 (15-06-1979), Barcelona, p. 41-44. 

  5. 5. Irmgard Emmelhainz, «Arte y giro cultural: ¿Adiós al arte autónomo comprometido?», disponible a: salonkritik.net/10-11/2013/01/arte. 

  6. 6. Milagros Torres, «Mostra d’Art Català Contemporani», Quadern, núm.102, p. 66-67. 

  7. 7. Lluís Subirana, «Els Premis Quadern. Una proposta de Futur», Quadern, núm. 113, p. 195. 

  8. 8. L’any 1964, l’Ajuntament va comprar l’antiga casa-fàbrica Turull per convertir-la en el futur Museu d’Art. Les primeres exposicions no es van iniciar fins l’any 1972. 

  9. 9. Cita d’Irmgard Emmelhainz.