a77

— L’espai públic com a espai d’intervenció —

Tres col·lectius (a77, Contrafilé/Bijari i Floating Lab Collective) ens expliquen els seus projectes i com han aconseguit fer de l’espai públic un lloc d’intervenció artística a través de propostes imbricades en la comunitat, creant nous dispositius i relacions comunitàries

 

Susana Muns, Pau Faus, Angel Escalera, a77

Susana Muns, Pau Faus, Angel Escalera, a77

 

A77 ha desenvolupat We Can Xalant, un projecte de construcció col·lectiva d’una estructura multipropòsit i d’artefactes mòbils per a l’espai públic

Estiu de 2009. Nou enormes grues plantades al terra defineixen el perfil d’un paisatge de transformació. El moviment quotidià de les màquines converteix la seva prolongada presència en un senyal persistent del creixement urbà. Dia rere dia el Mediterrani deixa de ser aquell horitzó blau que privilegia la mirada infinita per convertir-se en allò que apareix en l’interval que permeten els futurs hotels i blocs de vivendes.

Aquell paisatge immobiliari es desplega en paral·lel a l’ambient de treball en col·laboració que ha ocorregut al pati del centre d’art on es desenvolupa el projecte de construcció col·lectiva d’una estructura multipropòsit i d’artefactes mòbils per a l’espai públic We Can Xalant. Dues imatges d’un mateix temps.

Hivern de 2013. Es concreta el tancament d’aquell centre d’art. La crisi financera es cobra entre les seves víctimes Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró. La retallada pressupostària arriba immediatament als recursos destinats a la cultura.

Aquelles grues auguraven el final d’una època, el moment de major alçada abans que aquell projectil aconseguís impactar amb la bombolla. Hi ha un moment previ a la caiguda que és el punt més àlgid d’aquesta bala llançada al cel anomenada projecte. El projecte amaga la paràbola, la corba d’ascens descendent. L’arquitectura s’entrellaça amb la política sota aquesta idea del projecte en la tensió cíclica que suposa la relació entre allò individual i allò múltiple, entre allò local i allò global, entre la crisi i el canvi.

L’intent de construir escenaris i plataformes de relació per a la recuperació i activació de memòries locals va entrar immediatament en col·lisió amb les primeres decisions de l’ajust econòmic.

Malgrat això, si després de tot s’ha fet evident que les modificacions ambientals que han provocat la successiva cadena de suspensions de projectes culturals no són degudes únicament a motius ideològics, de la mateixa manera seria improbable pensar que els objectius finals de les activitats que ocorrien en aquell pati de Can Xalant no es reprodueixin en altres espais, sota altres esferes, des d’altres equacions. Aquest és el desafiament que hem intentat prendre com a aprenentatge a partir d’aleshores per als nostres posteriors projectes des de la construcció d’ambients, dispositius i noves relacions comunitàries, abans que tota l’escena es constitueixi en una doble victòria del temps cíclic proposat des de damunt de tot de les grues.