Les lletres a ‘Quadern’: els ulls del Guadiana

Les lletres han passat per la revista Quadern amb diverses intensitats. Com els ulls del Guadiana, el corrent del qual desapareix en determinats trams per infiltració al subsòl, la literatura hi ha tingut moments estel·lars i d’altres més discrets.

L’any 1998, amb l’entrada de Manuel Costa Fernández com a editor, la revista Quadern pren el subtítol “de les idees, les arts i les lletres”. Una gradació que, malgrat no ser fixa ni rígida, d’alguna manera assenyala quina era (i quina és) la situació de la literatura en el cos de la publicació des dels seus orígens. Tanmateix, l’aparició de continguts relacionats amb els llibres i l’escriptura han tingut moments puntuals de gran atenció, combinats amb d’altres de més llargs en un segon pla, o fins i tot de vegades desapareixent de la publicació. Podríem comparar-ho —i perdoneu la simplicitat de l’exemple— amb aquell fenomen anomenat els ulls del Guadiana. També cal tenir en compte que la forma com s’ha abordat, o el cànon que s’ha triat, ha anat evolucionant al ritme de la pròpia revista; i que sovint, les lletres han traçat moltes complicitats amb les altres expressions artístiques amb què ha compartit pàgines. La darrera etapa que vam endegar el 2012, amb el dossier i el tema central com a elements comuns, han demostrat aquesta voluntat de transversalitat. Però no sempre ha estat així, o no pas com ara ho estem plantejant.

 

1978-1986. La vivència personal

Els primers passos de la revista Quadern en el món literari estan molt marcats per dues personalitats que concentren a les seves mans la redacció de la majoria dels articles. Són el seu fundador, Joan Cuscó i Aymamí, i mossèn Camil Geis. Ambdós comparteixen l’amor per la literatura catalana de tall clàssic, amb preferència pels romàntics i noucentistes (Verdaguer, Maragall, Carner), i ambdós s’han mogut durant anys entre la societat cultural sabadellenca i catalana. Per tant, els seus treballs són de tall memorialístic, evocatiu, més que no pas analític. La humanitat dels escriptors, les anècdotes de caràcter personal, la identificació de l’obra i el personatge (sovint més que no pas la persona) els fa iniciar dues seccions emblemàtiques: Cuscó, les seves “Semblances” i Geis, “Els que he trobat pel camí”. En el cas de Cuscó, es tracta de rememorar els grans homes i dones de Sabadell de tots els àmbits. Pel que fa a Geis, el propòsit és molt semblant però abasta tot l’àmbit català.

Evidentment, la gran patum sabadellenca del moment, Joan Oliver (Pere Quart), és el gran protagonista: és la primera semblança de Cuscó, a la pàgina 3 del primer número. A més, Oliver col·labora diverses vegades amb poemes i escrits al llarg dels primers anys. El maig de 1981 arriba la seva primera portada, compartida amb Josep Pla, que acabava de morir. Més endavant, al núm. 29, un altre dels prohoms vallesans, el castellarenc Joan Arús, rep el seu homenatge. La producció local, sobretot el rescabalament de noms oblidats més que no pas de l’actualitat, centren moltes de les pàgines literàries: obres i evocacions de Joan Alavedra, Joaquim Folguera, Manuel Ribot i Serra, Agnès Armengol, Bartomeu Soler, Armand Obiols, Francesc Trabal…

Els quatre primers números de Quadern duen una secció molt interessant, que passa revista a les editorials que hi ha hagut a la ciutat al llarg dels anys: Edicions La Mirada (el segell del Grup de Sabadell), Edicions Riutort, Edicions de la Fundació Bosch i Cardellach i els llibres de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Així, es constata que abans que Barcelona aglutinés la majoria dels segells editors, a Sabadell hi havia una bona activitat cultural en aquest sentit, encara que les obres no fossin estrictament literàries. D’altra banda, l’intel·lectual sabadellenc Joan Ripoll enceta una crònica que es converteix en tradició sobre l’entrega del Premi Sant Joan de la Caixa de Sabadell, la primera edició del qual, el 1981, és guanyada per Antoni-Lluc Ferrer amb Adéu, turons, adéu.

La mort de mossèn Geis el 1986, però, d’alguna manera posa fi a aquesta primera etapa. Ell era qui s’encarregava de la majoria de textos, i sembla que costa incorporar noves plomes que es facin càrrec no només de parlar de literatura, sinó de focalitzar la seva atenció en el present, en plena recuperació democràtica, quan el món editorial català està en plena expansió, la Generalitat subvenciona la cultura i una nova fornada d’autors capten l’atenció dels lectors. L’època postmoderna aterra a Catalunya als anys vuitanta, però Quadern encara ni tan sols ha ullat les generacions dels seixanta i dels setanta, que van prendre el relleu en uns moments molt difícils.

 

1986-2000. La postmodernitat fragmentada

Si bé el 1986 es publica una petita ressenya de la novel·la Un negre amb un saxo de Ferran Torrent a càrrec de Xavi Bernadí que ja suposa un cert canvi de rumb —Torrent, valencià, assaja un popular exercici híbrid de novel·la negra i crítica social—, el 1988 i en només quatre números la literatura torna a rebre pàgines d’interès i refresca les seves propostes. D’una banda, cal assenyalar l’empenta del sabadellenc Jeroni Benavides, qui entrevista al número 65 la barcelonina Laura Freixas (en aquell moment emergent gràcies al recull de relats El asesino en la muñeca) i enceta la secció “Llibres d’avui”. Tota una declaració d’intencions: se seleccionen els títols més interessants del mercat literari català i s’analitzen, per breu que sigui el text. Al número 66, Benavides entrevista el poeta Jaume Subirana, premi Carles Riba de poesia amb només vint-i-cinc anys i dos llibres. També autors de les generacions de postguerra, amb qui cal passar comptes, hi treuen el cap: Jesús Moncada, Manuel de Pedrolo, Miquel Martí i Pol o Montserrat Roig (que, malauradament, acabava de morir). Tot plegat, i amb articles de Josep Milà i Masoliver quan Benavides deixa de firmar-ne, demostra l’interès de la revista per prendre el pols a l’actualitat, per analitzar el nou cànon literari català que, per fi, té en compte que hi ha vida després dels Carner, Espriu o Rodoreda. A més, un dels autors entrevistats, Josep Gòrriz, fa el salt a la col·laboració, i per primer cop enceta una secció sobre llibres infantils i juvenils. Quadern, doncs, s’implica en la voluntat de voler crear nous lectors, encara que sigui a través dels familiars que la llegeixen i que hi poden trobar suggeriments de qualitat i interès.

Un dels greuges, però, que també calia resoldre és donar cabuda als nous autors sabadellencs. En aquest sentit, els anys noranta són un període de gran apertura a la ciutat, als seus nous agents culturals. Les lletres sabadellenques viuen una efervescència: d’un temps ençà, el poeta i historiador Lluís Subirana s’incorpora amb la secció “De Quadern a Quadern”, encara que no es tracta d’una secció merament creativa. El 1993, al núm. 90 (un especial 15 aniversari), Dolors Godayol entrevista Antoni Dalmases: l’escriptor sabadellenc acabava de guanyar el premi de narrativa Marià Vayreda amb el recull de contes La infinitud dels parcs, i aquest primer contacte aviat es convertiria en una línia oberta de diàleg: a banda d’alguns contes i altres articles, tres anys més tard iniciaria la secció “Dilluns” per parlar de futbol (i, és clar, del Barça) des d’una òptica irònica i crítica. Una secció emblemàtica, la redacció de la qual compartiria amb altres companys. I des de la revista sempre s’estava amatent a les publicacions de l’escriptor, oferint-ne entrevistes o ressenyes.

També un dels components del grup poètic Papers de Versàlia, Josep Maria Ripoll, inicia el 1997 una sèrie d’escrits sobre lectures que, amb l’excusa de comparar-ne dues, aprofundeixen en l’anàlisi de la passió per escriure i llegir. Amb el temps, Ripoll fins i tot li acabarà posant el títol de “Quaderns literaris”, nom definitiu fins a la desaparició de la secció, el 2001. Un altre dels components del grup poètic, Esteban Martínez, també hi participa encara que d’una forma més puntual i intermitent, amb articles sobre poesia. El 1997 també és l’any d’entrada de David Serrano com a director, i fins el 2012 assaja una sèrie d’estudis sobre autors relacionats amb el període de guerres i d’exili, provant de contextualitzar l’obra dins el corrent de la història: les aportacions de Trabal i Oliver a la narrativa catalana dels anys 20 i 30, el Josep Pla de la postguerra, el KL Reich d’Amat-Piniella, la literatura d’exili de Lluís Ferran de Pol…

Les lletres també ocupen algunes de les portades i dels monogràfics. Així passa que el 1997, amb el centenari de Josep Pla i el desè aniversari de la mort de Joan Oliver, ambdós autors tornen a compartir portada. El 1999, amb la mort de Joan Brossa (núm. 119), Vicenç Altaió i Josep Maria Ripoll en parlen, i poc després, el 121 es fa ressò de l’exposició del Museu d’Art de Sabadell sobre poesia visual catalana. Les avantguardes per fi aterren a Quadern, precisament en el moment en què s’obre un període de reflexió sobre la seva herència, pervivència i continuïtat.

Cal destacar, també, que el còmic, que des dels anys cinquanta s’ha anat diversificant i enriquint amb autors d’una capacitat narrativa extraordinària, i que durant el segle XX esdevé al costat de la novel·la i el cinema un llenguatge creatiu determinant, té una presència molt destacada durant cinc anys a Quadern. Del 1985 al 1990, a cada número de la revista s’hi publica el suplement Quacòmic, dirigit per Ricard Calvo Duran (Càlbius) i Carles Hierro Nini (Iron). En aquest suplement hi col·laboren creadors que després passaran a la revista El Víbora, una de les capçaleres més destacades del còmic underground.

 

2000-2012. Nou segle, nous reptes

Malgrat que el nou segle implicarà nous reptes, curiosament el seu inici comporta un retorn al passat amb motiu del centenari de Joan Oliver (núm. 124, febrer 2000). Tanmateix, David Serrano entrevista un dels professors universitaris representants de les noves fornades d’estudis catalans, Jaume Aulet, de la Universitat Autònoma, amb la qual cosa pretén una mirada més actual al llegat de l’escriptor sabadellenc. L’interès de Quadern per créixer des del localisme i globalitzar-se resulta evident amb un número especial dedicat a l’escriptor alemany Thoms Bernhard, amb col·laboracions de primer ordre: Javier Marías, Miguel Sáenz, Feliu Formosa, Ariel Garcia i Miquel Guerrero parlen de la seva obra narrativa i teatral.

Els escriptors sabadellencs, però, també aporten el seu gra de sorra en aquesta obertura dels interessos de la revista. El desaparegut Jordi Domènech, per exemple, poeta i traductor de l’italià, ofereix tres peces de gran qualitat: la traducció d’un text del periodista i escriptor Claudio Magris —avui dia indispensable per la seva aportació de la mixtura de periodisme, dietari i narrativa en obres com El Danubi— i la presentació en dues parts de poesia dialectal italiana, una de les seves passions. Cafè Central, el segell que Antoni Clapés fundaria i després reconvertiria en la col·lecció Jardins de Samarcanda, apareix referenciada el 2001 per Vicenç Altaió. L’any següent, Esteban Martínez ens parla d’una altra col·lecció sabadellenca de gran prestigi, les plaquettes de Papers de Versàlia.

Però encara es creuen més fronteres: Albert Andrade tradueix i presenta dos poetes grecs, Iogos Seferis i Statris Tsirkas. També hi tenen cabuda el premi Novel Imre Kertész, l’innovador George Pérec… Fins i tot Marta Garriga analitza el 2001 l’incipient fenomen Harry Potter.

Pel que fa als autors locals o catalans, se segueixen incorporant revisions sobre Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Vilacasas, Josep Palau i Fabre, Ràfols-Casamada, Josep-Ramon Bach, Lluïsa Forrellad, Pere Gimferrer… De l’actualitat se’n parla amb portades i articles sobre Eduard Márquez i Blanca Busquets, i també es fa referència al grup polític i literari de la revista Ordint la trama.

 

El futur

Quadern segueix fent-se ressò de les lletres, tant de les presents com de les passades. Potser els darrers anys s’ha perdut aquesta perspectiva de travessar fronteres i ens hem cenyit molt més a l’àmbit català. És cert, també, que els temes condicionen la seva elaboració. Però del 2012 ençà, si alguna cosa hem procurat és prendre el pols a l’actualitat (noves poètiques catalanes, Editorial Males Herbes, Marta Rojals, Joan Todó…) sense perdre de vista que cal seguir esmerçant temps i interès en autors i obres que estableixen profunds lligams amb l’època actual (Salvat-Papasseit, Jordi Domènech, Josep-Ramon Bach, Francesc Garriga, Joan Vinyoli, David Vilaseca…).