L’ensenyament de la ciència

La ciència té prestigi. Fins i tot aquells que voldrien menysprear-la i ignorar-la senten que no poden escapar del seu influx, admeten el seu poder i poques vegades s’atreveixen a rebatre-la fora del seu cercle de coreligionaris.

L’ascens de la seva influència en les nostres vides ha esdevingut vertiginós. Va començar a donar els seus primers passos a mitjan segle XV, i en poc més de 500 anys ha anat ocupant un lloc cada vegada més prominent en la cultura i en la vida quotidiana de la gent. Les seves afirmacions gaudeixen de tal confiança que fins i tot la publicitat, com a argument definitiu i inqüestionable de la veritat de les seves mentides, afirma que aquestes estan “científicament provades”. Avui dia un home no pot considerar-se culte si no posseeix coneixements bàsics de ciència. És, doncs, natural que l’ensenyament de les ciències representi una part fonamental de l’educació dels joves. Hi ha un consens mundial —amb l’excepció d’uns quants països governats per l’integrisme religiós— respecte a la conveniència de l’ensenyament de la ciència a tots els joves.

El 1983, ja en fa trenta-quatre anys!, la UNESCO1 sostenia les següents raons per recomanar la incorporació primerenca de l’Alfabetització Científica en els programes educatius:

 

– Promou el desenvolupament intel·lectual.

– Contribueix a la formació del pensament lògic a través de la resolució de problemes concrets.

– Serveix de suport i substrat d’aplicació per a les àrees instrumentals.

– Promou l’exploració lògica i sistemàtica de l’ambient.

– Prepara per a la futura inserció en el món científic-tecnològic.

– Explica la realitat i ajuda a resoldre problemes que hi tenen a veure.

– Millora la qualitat de vida.

– És divertida.

 

Tal com es desprèn de la recomanació de la UNESCO, aquest ensenyament, per ser complet, ha de contemplar tres aspectes diferents: en primer lloc, ha de proporcionar el coneixement de les lleis i les teories que expliquen el comportament de la naturalesa; en segon lloc, ha de mostrar la correlació entre els avenços de la ciència i el progrés tecnològic, i en tercer lloc, i el més important, ha de promoure l’ús del pensament racional.

 

Coneixement de la naturalesa

La ciència és un intent de conèixer i comprendre el món. Aquest anhel pel coneixement és tan antic com el mateix home. El que caracteritza la ciència enfront d’altres formes de coneixement és que ha procurat substituir la fe per la raó i no reconeix més autoritat que l’experiment.

En el seu camí cap al coneixement busca pautes de comportament, conjectura l’existència d’entitats inobservables i formula lleis no evidents que permeten explicar el comportament actual i passat de la naturalesa, així com predir-ne el comportament futur. Fa hipòtesis. Construeix teories.

Les teories constitueixen un relat coherent d’aquella parcel·la de la naturalesa a la qual es refereixen. Estan sotmeses al veredicte inapel·lable de l’experiment que podria, en qualsevol moment, declarar-ne la seva falsedat.

A tall d’exemple, si hagués d’assenyalar dues teories especialment revolucionàries i eficaces per a la comprensió del món, sens dubte serien la hipòtesi atòmica, per a la Física i la Química, i la teoria de l’evolució per a la Biologia.

La hipòtesi atòmica afirma que la matèria està constituïda per petites partícules en moviment continu que s’atrauen quan són a prop i es repel·leixen quan s’acosten massa. Aquesta idea tan simple permet entendre una quantitat enorme de fenòmens, des dels estats de la matèria fins a l’origen de les estrelles i l’existència dels forats negres.

La teoria de l’evolució explica l’aparició de noves espècies com a conseqüència de canvis accidentals en la dotació genètica dels organismes, juntament amb la selecció natural. La teoria de l’evolució és la més atacada i rebutjada per l’integrisme religiós, ja que representa un cop dur al creacionisme i, per tant, a la idea de Déu. Permet explicar els complexos dissenys dels éssers vius (inclòs el nostre propi cervell) sense la intervenció d’un dissenyador sobrenatural.

Però malgrat els seus èxits, la confiança en la ciència es debilita quan qüestiona els ensenyaments de la religió. Per exemple, el 60% dels nord-americans estan a favor que als joves se’ls instrueixi alhora en l’evolució i el creacionisme, i un de cada cinc espanyols considera falsa la teoria de l’evolució. Aquestes dades, corresponents a dos països occidentals amb un 100% d’escolarització, indiquen que moltes persones amb educació anteposen els ensenyaments de la religió als de la ciència quan entren en conflicte. Aquest conflicte desapareixeria si les persones creients poguessin admetre que, com ja va dir Galileu, un dels pares de la ciència, “La Bíblia ensenya com anar al Cel, però no ensenya com es mou el cel».

La comprensió dels fenòmens naturals, sobretot d’aquells que criden especialment la nostra atenció, és un plaer intel·lectual que produeix en els joves sentiments de seguretat, confiança i autoestima (els que coneguin la sèrie televisiva The Big Bang Theory entendran l’exclamació que vaig escoltar a un alumne de batxillerat quan, batallant amb un problema complicat de física, de cop i volta en va veure la solució: “Ostres, ara entenc com se sent en Sheldon!”. Aquestes sensacions no són exclusives de les ments científiques, fins els poetes poden experimentar-les en comprendre l’origen dels bells colors d’una posta de sol o de la brillantor de les estrelles que poblen el magnífic espectacle del cel nocturn.

 

El coneixement racional és el fruit més gustós de l’Arbre de la Ciència

 

Progrés tecnològic

L’extraordinari progrés tecnològic que la ciència ha propiciat en els darrers dos-cents anys és el seu aspecte més valorat; sens dubte, la causa principal del seu enorme prestigi.

Les noves tecnologies han provocat canvis decisius en la societat; canvis tan ràpids i profunds que han merescut el nom de revolucions (revolució industrial, revolució de la informació i la comunicació, revolució digital).

Han millorat les nostres vides en àrees tan essencials com l’economia, l’alimentació, la salut, la comunicació, el coneixement, el treball, l’oci…

L’electricitat, els motors, el telèfon, l’automòbil, els antibiòtics, l’avió, l’energia nuclear, el làser, el disseny de biomolècules, les nanopartícules, les anàlisis d’ADN, els transgènics, les cèl·lules mare, els microprocessadors, el mòbil, Internet… La llista és interminable i no para de créixer.

La majoria de les persones som simples usuaris de la tecnologia i la seva ocupació no requereix coneixements científics; però la seva producció, aplicació i progrés exigeixen una quantitat cada vegada més gran de professionals i, per tant, d’estudiants amb els coneixements necessaris de la ciència implicada en els seus respectius camps de treball.

 

El progrés tecnològic és el fruit més apreciat de l’Arbre de la Ciència

 

Pensament racional

L’estudi de les ciències implica l’ús del pensament racional. El pensament racional no és exclusiu de les ciències. En qualsevol activitat humana som capaços d’usar, i fem servir, la raó. Les lleis de la lògica són universals, les mateixes per a tothom. La raó n’és una.

Ara bé, els estudis en psicologia cognitiva semblen indicar que tenim almenys dues maneres diferents de pensar —quan diem pensar, entenem decidir entre opcions, buscar solucions, trobar respostes, generar idees…

La forma més habitual, que anomenarem pensament autònom, sorgeix de la ment de manera inconscient i immediata, amb la qual cosa queda fora del nostre control.

Tenim, d’altra banda, el que anomenem pensament racional, molt més lent, del qual som perfectament conscients i que actua sota el nostre control.

Encara que anomenem racional només a un, els dos tipus de pensament utilitzen la raó. Si el pensament autònom és menys fiable que el racional, no ho és perquè no tingui lògica, sinó perquè la seva extraordinària rapidesa li impedeix utilitzar els mitjans i el temps necessaris per trobar la resposta encertada.

  • El pensament racional, davant d’una qüestió, recopila el major nombre de dades possibles i busca en la seva memòria qüestions semblants ja resoltes.
  • El pensament autònom fa servir únicament les dades disponibles en el moment i els escassos records de la memòria immediata.
  • El pensament racional dubta; quan troba una resposta, explora i posa a prova respostes alternatives.
  • El pensament autònom no dubta, dóna per bona la primera resposta que troba coherent amb les seves escasses dades i ignora les respostes alternatives.
  • El pensament racional calcula les probabilitats.
  • El pensament autònom fa estimacions, molt freqüentment errònies, de les probabilitats.
  • El pensament racional intenta, de manera conscient, no deixar-se influenciar per les emocions i reconèixer els perjudicis i defugir-los.
  • El pensament autònom (inconscient) està molt influenciat per les emocions i accepta els prejudicis perquè l’ajuden a trobar respostes coherents i ràpides.

 

Podríem resumir els trets anteriors dient que el pensament autònom (inconscient) és ràpid, confiat i influenciable, mentre que el pensament racional (conscient) és lent, desconfiat i més difícil d’influenciar.

El pensament racional és usat amb molta menor freqüència que l’autònom. En ser conscient, requereix l’esforç continuat de l’atenció, de manera que només l’utilitzem en aquelles rares situacions que ens susciten un interès especial, o que considerem importants (triar entre dos treballs), i quan el pensament autònom és incapaç de trobar una resposta (quants dies van des del 4 de març fins al 25 de maig?).

El pensament autònom, en ser inconscient, no ens suposa cap esforç. El fem servir contínuament en totes les activitats de la vida quotidiana, molt especialment en situacions d’urgència. Ens proporciona respostes ràpides sense que necessiti l’esforç de la nostra atenció. El fem servir en qüestions poc importants (quina camisa em poso?, quants dies són tres setmanes?), però també l’utilitzem en qüestions de gran importància (hi ha un incendi!, cap a on corro?). I encara que sembli sorprenent, la major part de les vegades ens proporciona respostes i decisions encertades.

El pensament autònom és útil i necessari. El nombre de decisions que hem de prendre al llarg del dia és tan elevat que resulta impossible dedicar-hi a cadascuna el temps necessari per al pensament racional. Ara bé, quan ens enfrontem a una qüestió important, hauríem d’activar el pensament racional. Això suposa un esforç d’atenció que procurem eludir recorrent al còmode pensament autònom, que tan ràpid i precís resulta la majoria de les vegades. Un cop més, la llei del mínim esforç regeix el nostre comportament. Només l’ús freqüent del pensament racional farà que ens resulti cada vegada menys costós, com si d’un entrenament es tractés.

Com ja hem dit, l’aprenentatge de les ciències suposa l’ús ineludible del pensament racional.

Al contrari del que passa amb les qüestions de la vida quotidiana, la majoria de les respostes del pensament autònom a les qüestions de la ciència acostumen a ser errònies. I a més, la ciència permet comprovar de manera immediata el seu error (o el seu encert).

Per això la ciència és un entrenament perfecte per al desenvolupament del pensament racional.

L’aproximació dels joves a la ciència des de ben petits ajuda a crear-los l’hàbit del pensament racional que després podran utilitzar en altres qüestions de la vida, molt més transcendentals.

 

Intel·ligència i racionalitat

Pot un jove amb una intel·ligència mediocre utilitzar el pensament racional?

Si per intel·ligència entenem allò que mesuren els tests i el resultat dels quals s’expressa amb un nombre anomenat coeficient intel·lectual (CI), la resposta és que sí; una persona amb baix coeficient intel·lectual pot ser perfectament racional, i al contrari, una persona amb un alt nivell d’intel·ligència podria ser molt poc racional. Expressat d’una forma més precisa, no sembla haver correlació entre intel·ligència i pensament racional.

La intel·ligència seria un conjunt d’habilitats innates més properes al pensament autònom que al pensament racional. Vindria a indicar la velocitat de processament de la ment, la seva potència. En els tests d’intel·ligència, el temps de resposta és una dada significativa.

El pensament racional seria més aviat un mètode de treball, una tècnica, que proporciona a la ment els mitjans necessaris per trobar les respostes buscades. En les proves de pensament racional, el temps de resposta no està limitat.

Si la intel·ligència és una capacitat innata, cada individu neix amb un potencial que, un cop assolit, no creixerà més. La intel·ligència no s’aprèn.

Si la racionalitat és una tècnica, una forma determinada d’usar la raó, vol dir que es pot aprendre i millorar amb l’ús. Així doncs, l’estudi de les ciències és accessible i beneficiós per a tothom, independentment de la seva capacitat intel·lectual.

La història de l’evolució sembla indicar que els processos inconscients en els éssers vius són adquisicions més primerenques que els processos conscients —amb el temps i l’hàbit, els processos conscients es tornarien inconscients.

Així, el pensament autònom i la intel·ligència serien adquisicions primerenques del cervell, amb la qual cosa estan presents en pràcticament tots els animals; encara que, en aquest cas, l’anomenem instint.

Per contra, el pensament racional és una conquesta molt recent de l’evolució, per la qual cosa únicament estaria present en un petit nombre d’espècies, potser només en una: l’Homo Sapiens, l’animal racional d’Aristòtil.

L’ensenyament de les ciències potser no farà que els joves siguin més intel·ligents, però no hi ha cap dubte que els farà més racionals.


Notes:

  1. 1.  UNESCO (1983) New trends in Primary School Science Education. Vol. 1, pp 187 – 199. París.