La relativitat d’allò observat com a posició diferencial: indústria, fàbrica, laboratori?

Una indústria és un conjunt de processos i activitats que tenen com a finalitat transformar les matèries primeres —de qualsevol tipus, tangibles o intangibles— en productes manufacturats o semielaborats per ser distribuïts i consumits de forma massiva. Per fer possible una indústria són necessàries matèries primeres, maquinària i recursos humans organitzats en llocs o estructures com empreses, fàbriques o laboratoris.

Interfight, de César Escudero, realitzat parcialment durant la residencia de l’artista a Hangar, 2015 en el marc del projecte PIPES.

Un laboratori és un lloc dotat dels mitjans necessaris per realitzar recerques, experiments, pràctiques i treballs de caràcter científic, tecnològic o tècnic; està equipat amb instruments de mesura o equips amb els quals es realitzen experiments, recerques o pràctiques diverses, segons la branca de la ciència a la qual es dediqui. La seva importància radica en el fet que les condicions en què ocorren aquests processos estan controlades i normalitzades, de manera que, per un costat, es pugui assegurar que no es produeixen esdeveniments que alterin el resultat dels sistemes de mesurament, i per l’altre, es pugui garantir que l’experiment realitzat és repetible per un altre laboratori de forma que s’obtingui el mateix resultat.

Hangar es defineix com a centre de producció i recerca d’arts visuals, que ha anat ampliant i modificant els seus serveis als creadors a mesura que les necessitats dels artistes anaven variant. Va obrir el 1997 a Barcelona com a projecte de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya i des del 2003 està gestionat per la Fundació privada AAVC, amb un patronat conformat fins avui enterament per artistes. Des de llavors ha anat transitant per la taxonomia de les infraestructures culturals (indústria, fàbrica, laboratori…), sense variar l’objecte de facilitar el treball dels creadors sigui quin sigui el seu procés, i contribuir a la millor consecució de cadascun dels seus projectes. Tots els serveis del centre es concentren en facilitar l’accés dels artistes a eines i recursos materials o tècnics necessaris, i aportar un context d’experimentació, recerca i de lliure transferència de coneixement.

El lloc que ocupa Hangar és permeable. La seva proximitat a totes les pràctiques artístiques i l’adaptabilitat dels seus serveis i eines de treball a les mateixes pràctiques, fa que el projecte del centre sigui altament reactiu. La seva filosofia de treball en codi obert entén l’accés a les eines de producció com una de les seves prioritats, amb especial cura per aquelles eines que han estat desenvolupades sota la filosofia del codi lliure. La inclusió específica de l’experimentació i la recerca artística, des de les arts visuals i des de l’encreuament de les seves metodologies i objectius amb altres disciplines, vol construir un espai contrahegemònic des del qual repensar els entorns i processos de producció i els mètodes de la recerca, vinculant universitats i centres de recerca i desenvolupament artístic, social, tecnològic o científic, amb artistes individuals i col·lectius no necessàriament vinculats a espais homologats per a la recerca. I precisament, la seva vinculació amb els entorns més experimentals de la producció artística és un compromís declarat amb el necessari espai d’assaig artístic. En definitiva, l’existència d’Hangar respon a l’oferta d’una àmplia condició de possibilitat del treball dels artistes.

Hangar pot ser interpretat així com un símptoma —que no paradigma— del recorregut de la producció artística de les últimes dècades, al llarg de les quals s’han produït grans desplaçaments reals i simbòlics sobre quin és l’objecte de la producció cultural, i de com i des d’on es construeix aquest objecte. Per aquest camí hem vist com la representació d’imaginaris desallotjava el legitimador display institucional del museu; com es movia el focus sobre els objectes cap al lloc de la seva producció, de la mà de la metàfora de la fàbrica; i com mutaven, al ritme de l’economia immaterial, cap a l’intangible. I des d’aquí, els artefactes artístics, acoblant-se a les tecnologies medials i a les ciències i vinculant-se amb el processual, han ocupat la zona del laboratori, accedint a la mecànica de l’eina, desencadellant els mecanismes i revisant les mateixes condicions de la producció. En aquest trajecte pel tangible i l’intangible, les pràctiques artístiques contemporànies han anat conformant a Hangar un espai molt propi, un lloc no normatiu en el qual es redefineixen codis i processos memoritzats i assumits, tot tipus de codis i tot tipus de processos. Més que un laboratori controlat i normalitzat, més que una fàbrica productiva, més que una vitrina magnificadora, ens trobem amb un lloc la dinàmica del qual opera des de la distribució dels mecanismes abans que la seva concentració, des de la mirada sobre els processos i sobre l’intent i l’experiment, des de l’entesa que l’objecte és prototip i també artefacte. És, doncs, una dinàmica per la qual el que es posa en qüestió són els models productius i l’estructura on estan inserits.

Aquesta manera de pensar la producció cultural no és nova. Walter Benjamin, en la seva conferència L’autor com a productor, i després d’ell molts altres, va proposar que la relació de l’artista amb la producció fos dirigida a transformar radicalment els models productius més que no pas a utilitzar aquests models amb finalitats que podien complir-se deixant intacta l’estructura de poder implícita en els mateixos models. Convidant els artistes a repensar la seva situació com a productors dins del propi sistema, es posen les bases per a una altra praxi en la qual, en lloc de donar per bona la posició de cada agent, i en lloc de considerar l’estabilitat de la cadena de valor com alguna cosa immutable, es provoca l’alteració d’algun element agent o agència en aquesta equació composta, que ha d’incidir en la funció i en la performativitat dels altres elements de l’estructura.

El desplaçament de la posició dels mitjans per a la producció, de la força del treball que genera objectes, de la materialitat d’aquests objectes, ha anat intervenint a l’economia productiva —producció de béns, d’objectes, de coneixement i també la pròpia praxi— d’Hangar. Però també ha modificat la seva economia reproductiva, és a dir, la seva pròpia estructura organitzativa i la seva relació amb la comunitat a la qual atén, fins convertir-se en un lloc on importa tenir cura d’allò domèstic, de les relacions entre el conjunt d’agents, de projectes, de tecnologies, institucions i individus que treballen junts i de costat, articulant béns, llocs i interessos comuns. Una economia reproductiva que el sistema de l’art i les seves polítiques, com tot sistema de producció, tendeix a fer invisible, però l’existència de la qual és clau al moment de construir i alimentar el substrat cultural i que és clau en l’assemblatge del col·lectiu, perquè aquesta és una construcció que canvia de naturalesa de forma constant, i precisa d’una atenció específica.

Un centre de producció i recerca d’arts visuals no és només un lloc d’accés a les eines que possibiliten la producció de l’artefacte (la fàbrica), la seva experimentació i el desentrellat dels seus mecanismes (el laboratori), sinó també el context en el qual construeix la seva comunitat, un col·lectiu que es mou en funció de la relació que estableix qualsevol dels agents que hi actuen amb els elements que conformen l’epidermis del seu contorn; que es reforça en les seves capacitats de reaccionar i accionar el seu centre i la seva perifèria, i que pot percebre’s voluble perquè modifica de forma constant la seva posició depenent del punt de vista triat. No obstant això, al final del que es tracta és d’adonar-se que, com en la lògica borrosa, l’inestable és la condició per a la pregunta sobre l’existent.