Kubra Khademi, el cos com a arma

El nom de la performer Kubra Khademi, nascuda el 1989 a la ciutat iraniana de Mashhad en una família de refugiats afganesos, es va donar a conèixer a tot el món a principis de 2015 quan, en un gest radical de protesta contra l’assetjament sexual que vivia cada dia a Kabul, va sortir al carrer amb una cuirassa que li protegia els pits i les natges.

 

 

La violència que va suscitar la seva acció, perseguida primer per una munió d’homes que la insultaven i després amenaçada de mort, van portar l’artista, aprofitant una invitació a París, a instal·lar-se a França, on viu i treballa i on vàrem tenir l’oportunitat de conversar-hi.

Però Armour (Armadura), el nom d’aquella performance, no va ser una casualitat sinó el resultat d’un itinerari vital i artístic complex, marcat per la seva infància com a refugiada i la descoberta del seu propi país, en estat de guerra quasi permanent des fa dècades i del qual només tenia la imatge negra que li havien llegat els seus pares. Un itinerari en el qual han estat fonamentals el seu pas per la prestigiosa Beaconhouse National University de Lahore (Pakistan), on va descobrir l’art de la perfomance, així com la figura gairebé totèmica de la seva mare, font d’inspiració inesgotable.

Amb el cos com a arma i amb una reivindicació constant de la condició femenina, Kubra Khademi segueix treballant arreu del món i ha passat, entre d’altres, pel festival de la Muga Caula, dirigit per Joan Casellas. En els últims mesos se l’ha vista passejant pels carrers de París, Barcelona i Gijón, convertida en un semàfor humà on els petits personatges verds i vermells tenien per primer vegada, formes femenines.

 

Parli’m de la seva infància com a refugiada.

Vaig néixer a l’Iran, en un família de refugiats afganesos. Quan el meu pare va emigrar encara hi havia el rei, no s’havia declarat la República Islàmica. A l’època era molt fàcil obtenir la nacionalitat però el meu pare no la va voler mai, sempre la va rebutjar. Més tard la meva família va emigrar al Pakistan però mai han volgut ser altra cosa que afganesos. I jo també sóc així, sóc molt obstinada, sóc una dona afganesa. Però vaig néixer allà, com tants i tants milions d’afganesos que fugen del nostre país. Era una vida molt dura.

Com era l’Iran en aquell moment?

En certa manera era un lloc tranquil. No hi havia bombes, no hi havia assassinats, no hi havia matances, no vèiem la guerra. Però d’alguna manera vivíem constantment sota l’ombra de la guerra. Els meus pares se sentien tan afganesos que es passaven el dia parlant de l’Afganistan. A la seva manera parlaven de política, tot i que eren analfabets i no tenien estudis, però sempre hi estaven implicats, fins i tot des de la llunyania. De petita sabia com estava el meu país, la misèria que s’hi vivia. Patia pel que m’explicaven. En tenia una imatge molt fosca. Em deien: «no hi podem viure, hi ha robatoris, assassinats, maten la gent, les dones les violen», als països en guerra sempre és la mateixa història. Però a l’Iran, quan sortia al carrer, no tenia els mateixos drets que els iranians i en certa manera vaig viure una infància limitada. De petita de seguida van veure que tenia talent per dibuixar i per pintar però, com que no era iraniana, no podia participar en concursos internacionals. Parlem la mateixa llengua, tenim el mateix estil de vida, però a l’Iran no han tractat mai bé els afganesos. La gent del meu país som refugiats a tot el món.

I després va decidir anar a l’Afganistan per començar a estudiar.

Sí, volia anar a la universitat, viure professionalment com a artista, sempre ho havia somiat. Però volia fer-ho en una situació real, no en un món «imaginari», volia entrar a la realitat, trobar respostes a les meves velles preguntes. Tenia una imatge molt negra, molt fosca de l’Afganistan i volia confrontar-la amb la realitat. Volia experimentar el meu país per mi mateixa. Va ser molt difícil convèncer la meva mare que em deixés anar a l’Afganistan a estudiar (aleshores ja vivíem al Pakistan), perquè en aquella època tenia 17 o 18 anys, l’edat de casar-se. Però com que tinc una bona relació amb la meva mare la vaig convèncer perquè intercedís amb el meu germà, que és el que ho havia de decidir. Tot i això va ser molt difícil. Vaig decidir fer una vaga de fam de dos dies, vaig dir que no menjaria fins que convencés el meu germà. I al cap de dos dies em va dir que sí, que em portaria a l’Afganistan, i ho va fer.

Aquesta vaga de fam va ser la seva primera performance?

(riu) No em quedava més remei! Durant dos anys, sense que ningú ho sabés, havia estat estalviant. Només volia que el meu germà em portés a l’Afganistan. Per viatjar sempre necessites un home, no hi pots anar sola. El vaig forçar. No només va ser la vaga de fam, van ser dos anys de feina, convencent-los, sent una bona noia, callant. I així vaig anar a la universitat de Kabul, on vaig estudiar un any. Però el sistema educatiu era horrible. Allò no era art, eren cursos d’arts plàstiques però no es feia art contemporani, no en sabien res de l’art contemporani, no és el que estava buscant. Hi havia vells dibuixos del segle XX, un ambient conservador, no vaig trobar l’art enlloc. I per això vaig començar a buscar una altra cosa, no tenia més remei, volia ser artista i allà era impossible. Així va ser com vaig tornar al Pakistan, a una molt bona universitat, la Beaconhouse National University de Lahore, amb molts bons artistes pakistanesos de professors. Allà vaig tenir l’oportunitat de descobrir-me a mi mateixa com a performer. Van ser quatre anys que em van canviar completament. Van trencar moltes coses dins meu i vaig poder donar forma al meu pensament, trobar una manera d’expressar-me. Així va ser com vaig començar a fer servir el meu cos per al meu treball. No sabia si era art o no, però almenys vaig trobar una manera d’expressar-me. Per a mi era un mitjà d’expressió artística.

I després dels estudis va a tornar a Kabul.

Sí, volia viure i treballar com a artista professional. Vaig començar a viure sola, a fer contactes, a buscar feines. Vaig aprendre anglès, vaig treballar per a agències publicitàries, de dissenyadora de vestits per al cinema, de responsable de comunicació, totes van ser feines molt interessants. Al mateix temps cada dia, en cada moment de la meva vida a Kabul, descobria què vol dir ser una dona. Vaig trobar moltes respostes a les preguntes que em feia des de petita.

Per primera vegada va experimentar la realitat del seu propi país.

Sí, no vaig viure la foscor de la imatge que tenia de petita, era diferent. Podia caminar pel carrer, viure sola, coses que haurien sigut impossibles segons la imatge que tenia de l’Afganistan. Estava entusiasmada i fins i tot feliç, però al mateix temps vaig descobrir com és de difícil ser una dona, l’assetjament, la dificultat per trobar feina, que et mirin pel teu aspecte i no pel que ets, per les teves capacitats.

Com es va convertir en performer? Va ser una decisió conscient?

Quan era petita feia petites performances. Ara puc respondre a la pregunta, però aleshores no sabia el que feia, només era una manera d’expressar-me, em sentia molt més lliure fent servir el meu cos. Quan penso en el que feia de nena m’adono que eren performances. Eren privades, ningú sabia el que estava fent. A l’islam les nenes han de resar a partir dels 9 anys i els nens a partir dels 15, és obligatori. Així que quan tenia 9 anys la meva mare em va ensenyar a resar, era molt estricta i em pegava si no ho feia. Mai em saltava les pregàries però sempre intentava fer-les quan no hi havia ningú a l’habitació perquè les volia fer a la meva manera, exagerant els moviments. Si algú m’hagués vist m’hauria dit: «Però què fas?» Allò no era resar, era massa exagerat. Normalment has d’estar tocant a terra però jo jugava, ballava. De fet m’ho inventava, ara me n’adono. Tenia molta por que algú em descobrís. I aquesta només era alguna de les coses que feia quan era petita. Des de sempre em vaig sentir molt femenina i jugava a donar de mamar al meu gos. També parlava molt sola, fins al punt que la meva mare em deia que estava boja. El lavabo era un lloc que m’agradava molt perquè durant cinc minuts era un espai propi, ningú em podia veure, hi feia moltes coses i després em feia vergonya. La meva família no en sabia res de com exagerava, de com me’n reia de les pregàries. Vivíem sempre amb la por de la culpabilitat.

 

'Moist realities', Lahore (Pakistan, 2013). Arxiu Kubra Khademi.

‘Moist realities’, Lahore (Pakistan, 2013). Arxiu Kubra Khademi.

 

Una de les seves primeres perfomances va ser Moist realities, quan es va instal·lar al mig d’una autovia de Lahore amb totes les seves pertinences com si estigués a casa.

Va ser la meva primera performance en directe. Per a mi una carretera és un lloc extraordinari, és la vida, la simplificació de la vida, el trànsit. Però era un lloc molt perillós, es pot dir que tenia la mort a tres centímetres del cap. Era una autopista i els cotxes anaven molt de pressa. Va ser extraordinari viure aquella por, volia viure-la de manera extrema. Vaig estar-hi 40 minuts fins que va venir la policia.

El risc és una part inherent a la performance?

És com quan has de parlar davant d’una multitud, sempre et poses nerviós, oi? Doncs la performance crea aquesta mena de por. Però ho has de fer, encara que sigui molt perillós, encara que et facis mal. La por forma part de la pròpia naturalesa de la perfomance.

A The basket of green generosity es va tancar unes hores dins d’una maleta.

Per a aquesta peça vaig fer servir la meva maleta, la que sempre duc per viatjar. Era una maleta gran, on hi havia totes les meves coses, tota la meva vida. Per això em va temptar la idea de posar-m’hi a dins, perquè sempre m’agrada anar a algun lloc, no quedar-me quieta. Si em quedés a casa o no sortís per evitar l’assetjament, em moriria. Però si em moc seguiré viva, faré el que vulgui. Volia donar-li vida a aquesta idea. Per això em vaig posar dins de la maleta mentre el públic es preguntava si acabaria sortint-ne o no. Volia suscitar totes aquestes preguntes. Vaig estar-hi tancada tres hores.

 

 

A Kabul també va presentar Slapping, on es donava bufetades a si mateixa.

La violència és inacceptable i quan en una societat es converteix en normal vol dir que no pots alçar la veu. Sóc una persona que sempre sóc honesta quan comparteixo coses amb els altres, sobretot amb les dones. Les dones de l’Afganistan tenen una riquesa immensa però moltes són, d’una manera o d’una altra, víctimes de la violència, en tot moment. Recordo una dona amb un ull de vellut explicant-me que l’havien pegada per no sé quina raó. La violència s’ha convertit en una cosa normal però per a mi és inacceptable. Per això volia donar-me bufetades a mi mateixa, amb violència, ràpidament, per demostrar com, al cap d’una estona, la violència es converteix en normal, com al final encara la veus però ja no sents res.

"Slapping" Kabul (Afganistan). Octubre 2013

“Slapping” Kabul (Afganistan). Octubre 2013

 

Parli’m d‘Armour, com va ser la preparació?

La cuirassa la vaig dissenyar jo mateixa però, com que no tenia el material, la vaig fer treballant amb un ferrer que tenia un petit taller, amagat dins d’un garatge. Algunes parts necessitaven molt cops de martell, sobretot el pit i les natges, i ens va caldre un mes de feina. Jo vaig fer gairebé tota la feina però ell em va ajudar, si no hauria estat impossible.

 

S’esperava una reacció tan violenta com la que va provocar? Hi estava preparada?

M’esperava que es burlessin de mi, pensava: «se’n riuran de mi i durant dues setmanes deixaré de passar per aquest carrer». Però no sabia que seria tan violent, fins i tot ara. Fins s’han inventat verbs pejoratius a partir del meu nom. Tothom a l’Afganistan encara se’n recorda del que vaig fer.

 

I li van dir de tot, fins i tot va rebre amenaces.

El primer que em van dir va ser puta i després espia de la CIA (riu). Deien que la cuirassa l’havien enviada des d’Amèrica, ho van escriure en un article! Van dir que m’havien pagat per fer-ho. La veritat és que no podien acceptar que aquesta és la realitat de la vida d’una dona a l’Afganistan. Moltes dones sí que em van entendre i vaig rebre cartes de dones humils que em deien que «no cal tenir educació per saber quan una cosa té valor» o que admiraven, fent servir una expressió afganesa, la llet amb què la meva mare em va alimentar (riu). Però altres dones, igual que molts homes, em van dir que en realitat només volia cridar l’atenció. Al meu país la idea que una dona no té dret de ser ella mateixa està arrelada molt profundament. Les dones no poden decidir per elles mateixes, no poden ser lliures, escollir per elles mateixes. Moltes dones només volen fer el millor per al seu marit. Tothom diu: «sigues una bona dona» però això implica una certa definició, la d’una dona que no parla, que no surt al carrer, que es queda a la cuina, que es casa molt jove, que té molts fills, etc, etc.

 

Què és el que més ha influït en el seu treball?

Admiro molts escriptors i artistes, i entre les performers sobretot la Marina Abramovic. Però la realitat és que la meva principal influència ha estat la meva mare. Sempre diu que és una dona feliç. Però què vol dir, per a ella, la felicitat? Ha tingut deu fills, és a dir un cada any o cada dos anys, la van casar quan tenia 12 anys, va tenir el primer fill quan en tenia 13, mai ha anat a escola, no sap llegir, sempre tenia por del meu pare. I tot i això és feliç, pensa que ha de donar gràcies a Déu per tenir salut, per haver tingut fills. Aquesta és la definició de la felicitat de la meva mare i per a ella el que jo faig és tabú. Però va ser la primera dona que em va fer pensar en les altres dones, que em va fer pensar en mi mateixa, que em va fer qüestionar-me a mi mateixa.

 

Què li va dir després del que va passar a Kabul?

Ningú de la meva família ho sabia. Però a la mateixa nit en parlaven a tot arreu. Al principi la meva mare estava escandalitzada però després va dir que creia que el meu treball tenia valor i que almenys no estava despullada (riu). Després va començar a explicar a les altres dones que «això ho ha fet per vosaltres» i vaig estar sorpresa i molt contenta que els digués això.