Formes de desaparició / L’1 d’abril

L'1 d'abril

«A partir de l’1 d’abril deixarem d’oferir els nostres serveis». Una nota penjada ja fa uns anys al vidre d’una antiga granja-pastisseria del carrer Salut de Sabadell. Un temps verbal (futur) que converteix aquest acte (fi d’activitat) en un esdeveniment perpetu, en una lluita contra el temps en la qual, cada vegada que arriba la data, el mecanisme es reactiva. Un 1 d’abril que sempre torna, que neix probablement d’una forma de negació inconscient de la (pròpia) desaparició definitiva. El rètol enganxat al vidre garanteix la permanència, com si no fos una desaparició del tot irrevocable.

Cicles vitals, finals d’etapa. Negocis que tanquen. Contínuament. Que han vist perdut o desplaçat el seu lloc a la ciutat. Podríem pensar que és un procés natural que forma part dels propis cicles (també), però són les lògiques del mercat, en el seu sentit més ampli, les que provoquen aquests moviments de terres, aquestes dislocacions, aquest desencaixament entre les realitats individuals i la deriva global. El traçat comercial simplifica els itineraris dels vianants que no gosen desviar-se del recorregut marcat per cartells lluminosos i musiquetes. La vitalitat de les ciutats, cada vegada ve més marcada per l’existència d’unes zones comercials concentrades en carrers cèntrics i/o polígons a la perifèria, que obliga al desplaçament d’alguns comerços (al mateix temps que dels consumidors) o al seu tancament. Fins i tot, negocis antics, d’aquells amb tradició que ja formaven part del paisatge urbà, es veuen arrossegats per noves quotes de lloguer insostenibles, o per les ferotges i deshumanitzades lleis del mercat que obren la porta a qui més paga.

Negocis que tanquen. Moviments econòmics circulars on naixement, creixement, maduresa i decadència donen pas a un nou comerç que ha d’ocupar el mateix lloc. Però no sempre és així. Amb la crisi, molts locals han quedat buits, convertint-se en aparadors del desencís.