Formes de desaparició / La nova espiritualitat

Gemma Cascón

La nova espiritualitat està deslligada de la religió, perquè no la necessita. Si entenem l’espiritualitat com «la capacitat de meravellar-nos que tenim tots els humans», tal com afirma la filòloga Laia de Ahumada, no necessitem cap estructura per aplicar-la. Va molt més lligada al silenci i la natura, i comporta uns valors de compromís, participació i corresponsabilitat amb el món que ens envolta. La societat postmoderna es caracteritza per uns individus que mostren un renovat interès per la dimensió espiritual i per noves maneres de viure i sentir la religió. Per a la sociòloga Maria del Mar Griera, aquestes noves formes d’espiritualitat tenen algunes característiques comunes: el rebuig frontal a les institucions religioses clàssiques, el sincretisme d’elements provinents de diverses tradicions filosòfiques, religioses i espirituals, i l’èmfasi en la necessitat d’experimentar i viure sensorialment l’espiritualitat.

Vivim en una societat hiperactiva, on tot acaba accelerant-se, que ens provoca saturació mental i emocional, com afirma el filòsof i teòleg Francesc Torralba, i això ha desvetllat fam d’espiritualitat i la necessitat d’aturar-se i meditar els valors que mouen la pròpia existència. Una espiritualitat que intenta donar resposta a inquietuds personals i a desitjos d’autorealització, i és viscuda a través del cos i les emocions. Una espiritualitat que busca camins nous i sovint necessita nous mestres. On, també, hi ha la possibilitat de fer-se un pack a mida de les pròpies necessitats, a partir de diferents fonts, que no són excloents sinó més aviat complementàries. La nova espiritualitat porta a descobrir nous valors, a recuperar-ne d’antics, a incorporar noves pràctiques, a replantejar-nos qüestions com les creences, la fe o la mística.