Formes de desaparició / La fragilitat

Gemma Cascón

Cada nou individu que neix, d’alguna manera, ha de començar de zero. Ha d’aprendre a caminar, a parlar, a escriure, a relacionar-se, a comunicar-se… Haurà de fer el seu camí, com tants altres abans, amb els seus dubtes, les seves pors, les seves alegries, les seves tristors… Dins de la seva època, dins del seu moment històric ha d’enfrontar-se a les eternes preguntes que l’han d’ajudar a entendre el món que li ha tocat viure. A cada individu li toca aprendre i comprendre. Adaptar-se a una comunitat i ser-ne part activa. Comptarà amb una transmissió cultural, amb una memòria col·lectiva, amb una educació, un entorn social, econòmic, laboral… Cada individu que neix vol, sobretot, arribar a ser feliç. I no li serà fàcil. Perquè malgrat sentir-se imbatible, malgrat una primera sensació de fortalesa, molt aviat descobrirà la seva fragilitat. No només en el sentit d’una vulnerabilitat física i emocional. Descobrirà també que la dignitat és fràgil. Com diu l’escriptor Sergi Pàmies, la dignitat és molt fàcil de corrompre. És per això que les humanitats són tan necessàries. Perquè són les que permeten no desancorar-nos d’aspectes tan essencials de l’ésser humà com l’ètica o la moral. Perquè fomenten una cultura de pensament crític, com sosté la filòsofa Martha Nussbaum, que alhora ha d’ajudar a prevenir el desinterès i la passivitat, conductes que faciliten que certes formes de poder reïxin. També redefineixen i amplien la capacitat humana d’empatia, element bàsic en la superació de diferències i en el sentit de justícia social. I, molt important, impliquen l’estudi de la història, quelcom fonamental per evitar errors del passat i poder caminar cap a un futur de compromís global.