Formes de desaparició / Fora de perill

IMG_5629_bn_retall

Gemma Cascón

Ens ho mirem perplexos asseguts còmodament a l’altra banda de la pantalla, aquella que es converteix en una frontera invisible que ens separa o ens allunya d’allò que ens incomoda, ens fa mal, ens supera. Potser apartarem la mirada quan ens sentim al·ludits, quan no desitgem trobar-nos en la pell d’un altre, quan sentim la impotència que ens corseca el cor. Però el cert és que ens és molt difícil viatjar a través de diferents realitats, perquè estem acostumats a una realitat il·lusòria. I no ens és senzill de convertir allò que aparentment ens sembla impropi en quelcom propi.

Les imatges tenen un estrany poder de realitat, potser perquè, com diu la poeta i filòsofa Chantal Maillard (Brussel·les, 1951) associem allò inert amb la mort i el moviment amb allò viu. Però mentre en la vida ordinària el dolor és dolor, la pena és pena i la por és por, no passa el mateix amb la representació. Segurament perquè darrere la pantalla sentim l’alleujament de saber que estem fora de perill. Som capaços de contemplar imatges de violència per estar informats, i seguir menjant, continua Maillard. La disposició de l’ésser humà a contemplar les desgràcies alienes es deu al moviment de simpatia, segons afirma el filòsof irlandès Edmund Burke (Irlanda, 1729-Anglaterra 1797), i la compassió és un sentiment plaent que deriva de l’amor i de l’afecte social. Però què passa en un món global com el nostre, en què part d’aquella realitat representada està cada vegada més a prop, més present en el nostre entorn? Ens fa més solidaris perquè perdem la sensació d’estar fora de perill? O potser és que la solidaritat esdevé també pantalla?