Formes de desaparició / Els límits i el progrés

Gemma Cascón

Gemma Cascón

Podríem dir que tothom creu en la idea de progrés com una forma constant d’avançar cap a un món millor. Progrés que podrà ser interromput, però mai trencat, com afirmava Kant. El progrés no té final, doncs, però aquesta idea d’evolució permanent és en certa manera il·lusòria, perquè avançar implica sovint carregar-nos alguna cosa i, fins i tot, hi ha qui pensa que ens podem arribar a carregar l’ésser humà. Avançar pot implicar trencar certs límits. On i com es fixen els límits? Qui els decideix? Què contraposen? On s’ubiquen les transgressions?

Tornant a Kant, el filòsof ens diu que «la història de la natura comença pel bé, perquè és obra de Déu; la història de la llibertat, pel mal, perquè és obra de l’home». La maldat entesa com a l’exercici de la pròpia llibertat i que s’inclina d’entrada pel principi de la felicitat pròpia, com afirma el filòsof i escriptor Salvi Turró. I continua: «Cap avenç científic, tècnic o cultural no pot modificar aquesta situació antropològica fonamental: que som éssers lliures i com a tals podem decidir-nos pel mal o pel bé, però que fàcticament comencem a obrar pel propi egoisme». Som capaços d’arribar molt lluny pel que fa a descobriments tecnològics i científics. Tan lluny com vulguem. Però hi ha una altra qüestió fonamental i és la naturalesa humana. Els límits. Creuar la línia que ens converteix en éssers miserables. A vegades per ignorància, d’altres per atreviment, d’altres per ambició. La idea de progrés és subjectiva. I com a tal pot ser egoista, perillosa, maliciosa, mancada d’ètica. L’home és dolent per naturalesa, es dirà. Tot i que ens resistim a creure-ho i volem avançar tossudament cap a una societat que ens demostri el contrari, que l’home pot ser i vol ser bo. Aleshores, la gran evolució dependrà del grau de consciència que siguem capaços d’assolir, tant de forma individual com col·lectiva, i això passa per un major pes de l’humanisme en tots aquells àmbits on intervingui el progrés.