Formes de desaparició / El cos censurat

censura_alta_BONA

Ens trobem en una època en què planegen contradiccions constants, en què formes oposades cohabiten en un mateix espai. Així, trobem que una xarxa social com és Facebook no té cap tipus de rubor en censurar el cos humà, i en concret els pits femenins, mentre no elimina fotografies de violència gràfica, pedòfila o sexista, i això, per al col·lectiu Girl Power és un fet que mereix el repudi. Per aquesta raó han iniciat una campanya en contra, al propi Facebook, convidant a publicar retrats de dones nues en què apareguin els pits tapats utilitzant fotografies de pectorals masculins amb el lema «No cal que em censuris, són pits d’home». Aquest cos femení que incomoda les xarxes és el mateix que s’utilitza massa sovint de forma absolutament gratuïta com a cos objecte, com a forma de persuasió per incitar al consum. El cos no existeix, diu Beatriz Preciado. És una ficció política. El que hi ha és un conjunt heterogeni de categories que el converteixen en cos consumidor, cos teològic, cos anatòmic, cos mercaderia del lliure mercat, objecte fragmentable, propietat privada, màquina viva del capitalisme global, etc.

Per les xarxes han circulat altres tipus de censura relacionats amb el cos femení i l’art. S’ha pogut veure en un vídeo com una dona que camina nua pels carrers de l’Havana és arrestada i colpejada per agents de l’ordre públic. En una altre document, una dona i dos homes es despullen a la Plaza de Armas de San Juan per recrear una classe de dibuix anatòmic, i són arrestats i processats judicialment. Al Museu d’Orsay, una artista luxemburguesa s’asseu davant la pintura L’origen del món de Courbet, i mostra la seva vulva amb les cames obertes mentre el personal de seguretat la fa fora malgrat els aplaudiments del públic. Si la cultura mediàtica ha transformat la comunicació en una acció de recepció passiva, com planteja Raquel Torres-Arzola, aleshores li toca a l’art de provocar just el contrari.