Empremtes de Joan Brossa

Tot i que, per a molts, Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) ha esdevingut un artista plàstic de referència pel que fa a les avantguardes d’aquest país, cal dir que els seus inicis, a principis dels anys quaranta, van ser majoritàriament literaris. Durant la seva infantesa va anar descobrint el món dels llibres, el cinema, el teatre i la prestidigitació, i va adquirir una formació autodidacta que va començar a donar els seus fruits durant el servei militar a la Guerra Civil.

Just quan aquesta va acabar, va conèixer intel·lectuals com Josep Vicenç Foix, Joan Prats, Joan Miró o Carles Sindreu, entre d’altres, que el van aconsellar i guiar en el que tot just seria l’inici de la seva trajectòria poètica i artística. Un moment important d’aquest camí va ser el de la creació de la revista Dau al Set (1948), amb artistes com Tàpies i Cuixart. Aquesta va significar una aportació que trencava els esquemes del món artístic tal com s’havia entès fins al moment, i una alenada d’aire fresc en tots aquests circuits. De fet, era una revista de caire dadaista, i on la contribució de Brossa va ser bàsicament literària.

Per sobre de tot, Joan Brossa es definia com a poeta. I per a ell, la poesia no s’acabava allà on ja no hi havia vers, sinó que la poesia formava part del tot, de tota expressió artística que volgués donar veu a la realitat, tot interpretant-la de manera pròpia i amb sentit crític. Aquesta idea va ser reforçada pel seu amic i poeta brasiler Joao Cabral de Melo, el qual durant els anys cinquanta el va introduir en les idees del marxisme i la necessitat del compromís de l’artista amb la societat. La poesia havia de ser al carrer, havia de formar part del dia a dia i de tothom. I és amb aquesta òptica que en Brossa crea la seva obra: poemes escrits, poemes visuals, poemes objecte, cartells, instal·lacions, poemes urbans…, etc. En definitiva, en Brossa va ser un poeta amb una visió plàstica, ja que sempre es va moure enmig d’artistes plàstics. Per això és tan difícil classificar-lo, però aquest fet ja encaixa amb la seva personalitat, la qual sempre fugia dels convencionalismes i les formalitats.

La bota de "Contra l'oblit, som!" de Joan Brossa (Corbera d'Ebre, 1988)

La bota de “Contra l’oblit, som!” de Joan Brossa (Corbera d’Ebre, 1988)

Amb un enfocament cap a la realitat i la poesia inconformista que va crear, es va convertir durant els anys seixanta en el padrí de molts joves artistes que tot just s’iniciaven en la recerca i l’experimentació. En aquesta mateixa dècada, la seva col·laboració amb Joan Miró o amb Antoni Tàpies va fer que a partir dels anys setanta la seva obra comencés a ésser coneguda, ja no només en un cercle restringit d’intel·lectuals, sinó entre el públic en general. Va començar a participar en exposicions tant col·lectives com individuals a nivell local i també europeu, i tot aquest procés va culminar amb la producció de cartells. Entitats culturals, i fins i tot l’Ajuntament de Barcelona, li n’encarreguen. I un cop convertit en un referent en el món de l’avantguarda (tanten el terreny plàstic, com escènic o literari), augmenten els projectes que li encomanen.

Els setanta van ser anys d’organització de les forces catalanistes i d’esquerra, i Brossa pronuncià la seva ideologia i el seu suport cap a les mobilitzacions que hi va haver. De fet, va participar-hi, i la seva poesia també va servir de mirall reivindicatiu cap a les situacions polítiques que sacsejaven el país. Hi hagué esdeveniments importants que marcaren la nostra història: la tancada a Montserrat, la Caputxinada, l’atemptat a Carrero Blanco, l’execució de Salvador Puig i Antich, la mort de Franco, les activitats de Lluís M. Xirinacs, l’Assemblea de Catalunya, el retorn de Tarradellas, etc. Fins i tot, el compromís va arribar al punt de deixar el seu estudi de Balmes a militants comunistes durant aquesta dècada.

Joan Brossa, arrelat al seu territori i a la seva història, va començar, a partir dels encàrrecs que rebia, a elaborar un nou tipus de poemes visuals pensats per romandre al carrer: els poemes urbans. És a dir, monuments poètics sense fronteres, sense vitrines ni tancats en museus, sinó formant part de la realitat, tal com concebia Brossa la idea de poesia. El total de la producció de poemes urbans sobrepassa la vintena d’obres.

El primer va ser el de Poema visual transitable en tres temps (1983-1984) al Velòdrom d’Horta. Altres poemes urbans importants i coneguts van ser el d’Homentage al llibre (1994) al Passeig de Gràcia, o Bàrcino (1994) a la Plaça Nova de Barcelona. Tot i que també sorprèn com se’n poden trobar a diferents llocs del món, com ara a Frankfurt o al Casal català de l’Havana.

Un monument ple de compromís històric i polític va ser Contra l’oblit, som! (1988), a Corbera d’Ebre. Aquest va ser encarregat pel club d’opinió Emprius en motiu del 50è aniversari de la batalla de l’Ebre. L’encàrrec formava part del projecte “L’Abecedari per la Llibertat” que reuneix, arreu de l’antic poble de Corbera d’Ebre, les 28 lletres de l’abecedari, cadascuna d’elles creada per un artista. Aquest projecte posa en evidència el compromís de l’art amb el rebuig a les guerres. Joan Brossa, que també havia viscut la guerra, va escollir la imatge d’una bota de soldat per simbolitzar l’opressió, la violència i el genocidi per part de l’exèrcit franquista. El títol del monument és ben clar; a més, Brossa va voler que s’entengués aquest poema com una resposta a les commemoracions de la victòria franquista.

En l’acte d’homenatge als lluitadors de la Batalla de l’Ebre, al qual el poeta no va poder assistir, es va llegir un text escrit per ell en què es destaca el següent: «Hem de recordar uns fets perquè ningú no torni a calçar aquesta bota (com ho van fer molts dels qui ara ens manen). Ja s’hi ha caminat massa! […] Considerant que l’església és l’únic que s’aguanta, la col·laboració de la Generalitat hauria pogut consistir a aixecar un símbol a la banca, i així tindríem, tots junts, els vells puntals de la societat: diners, militars i capellans. I això sobre el fons d’un poble en ruïnes.»

Homentage al llibre de Joan Brossa (Passeig de Gràcia, Barcelona, 1994)

Homentage al llibre de Joan Brossa (Passeig de Gràcia, Barcelona, 1994)

La implicació ideològica i la crítica directa a l’hora d’acomplir encàrrecs sempre hi era, i a vegades va ser tan punyent que va comportar alguna incomoditat encara no resolta avui dia. És el cas d’un dels monuments més polèmics del poeta, Record d’un malson (1989). Aquest va ser un encàrrec de l’alcalde Antoni Meseguer de Sant Adrià de Besòs. Volia un poema urbà que fes referència a la Mina i a la seva situació. Brossa, després de passejar-se unes hores pel barri, va decidir que faria un poema que ell mateix considerava un “antimonument”, “anticelebratiu”, “condemnatori” i “denigratori”. De què es tractava? El poeta volia mostrar el seu desacord amb l’alcalde que hi havia hagut a l’època franquista, Josep M. De Porcioles, el qual havia construït el barri a partir d’una especulació urbanística brutal i agressiva, on havien anat a parar totes les barraques. El monument en si, es componia d’una cadira d’oficinista —Porcioles era notari— de ferro que sostenia una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde franquista. L’obra va ser feta per romandre a l’exterior, de tal manera que el cap de Porcioles pogués contemplar eternament el malson urbanístic que ell mateix havia creat.

Aquest monument va ser talment un bon cop de puny sobre la taula i va comportar que l’Ajuntament decidís no exhibir-lo a l’exterior, amb l’excusa que els veïns de la zona, que ja feia temps que estaven molestos amb l’Ajuntament, el malmetrien. Però Brossa, divertit per la situació, va dir que justament era això, que l’escultura era per ser xiulada i que podia rebre allò que havia creat: vandalisme social. Tot i això, l’Ajuntament s’hi va negar i va guardar el monument en un magatzem. Uns anys més tard, la regidora de Cultura va decidir que calia “alliberar” el monument, i en presència de Joan Brossa van tornar-lo a col·locar al lloc que el poeta va triar, coincidint amb la vuitena Setmana Cultural de la Mina i amb la finalització del mandat municipal. Òbviament, aquell acte va ser titllat d’irregular i alegal, amb la qual cosa l’antimonument es traslladà al vestíbul de la Biblioteca Popular de Sant Andreu i més tard, al Museu de la Immigració (2004).

En l’obra de Joan Brossa sempre hi ha una crítica directa al règim franquista, al dictador, a l’església i al capital. El seu compromís amb el catalanisme és evident en tota la seva producció. Tracta temes amb una visió tan fresca i enginyosa que fins i tot avui en dia el seu punt de vista és vigent i encara transgressor. La poesia forma part de la seva concepció política i és per això que no vol crear barreres intel·lectuals amb les seves obres. Vol que la poesia estigui a favor del poble, formi part de la vida, i que a través d’idees clares i senzilles arribi a tothom: «Crec que el poeta actual ha d’ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits, tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix.»

Aquests versos del poema Conversa als anys noranta il·lustrarien perfectament aquest rigor amb què examina la societat i la posició que ell en pren: Som uns ciutadans que a finals del segle XX / fan l’amor, animen el Barça i paguen / les contribucions. Tot ho esperen de Madrid / i contemplen passivament les arbitrarietats. / Per això el govern central no qüestiona / un nacionalisme tan prudent.

Tot i la seva producció i els premis que rebé, el reconeixement que li era degut li arribà un xic tard. De totes maneres, gràcies als poemes urbans que va crear, actualment la seva ciutat, Barcelona, i molts d’altres indrets, poden gaudir de l’empremta visionària de Brossa. Poemes que formen part dels carrers i la vida dels veïns i veïnes, sigui quina sigui la seva condició social i el seu intel·lecte. Era aquesta, la idea de Joan Brossa: arribar i fer pensar a tothom, sense jerarquies absurdes ni poders repressius, i evidenciar les injustícies socials a través de la seva poesia compromesa, com ho poden mostrar els últims versos d’aquest poema de Cau de poemes (1960):

 

Espanya 1960

La estructura interna de la
Hermandad de Campeadores
Hispánicos se caracteriza
por una Autoridad inflexible
en los principios y suave
en los procedimientos, una
Jerarquía armónica
en lo esencial y autónoma
en lo secundario, y una
Fraternidad cristiana
en todo…

Sí, sí,
però jo crec que l’únic
pedestal són les
sabates