El paper i la tinta

Vista de la fira Libros Mutantes. Foto: Libros Mutantes.

Libros Mutantes

No m’imagino a mi mateix, fa deu anys, buscant informació sobre autoedició als mitjans però, si ho fes, segur que em sorprendria trobar la quantitat de notícies i reportatges que hi he pogut trobar avui en una cerca ràpida. Parlen d’autoedició a l’ABC i a El País, parlen d’autoedició als nous mitjans digitals dirigits al públic jove (a Playground, a Vice…), també he vist un mapa d’un dibuixant que descriu «l’escena fanzinera» a la Península. Fires arreu de l’estat, a l’abril les més importants, fa un mes a Madrid, fa una setmana a Barcelona. Editorials petites que apareixen i desapareixen. Autors, il·lustradors, dissenyadors, fotògrafs i editors produint continguts i continents.

La crisi del sector ha produït l’explosió del teixit d’editorials. L’explosió ha disgregat o fet desaparèixer algunes editorials grans i moltes de mitjanes. Ara el paisatge són unes poques grans editorials, que controlen la majoria de mercat del sector, i una constel·lació de petites editorials que s’esforcen a sobreviure. De petites editorials n’hi ha hagut sempre, però ara n’hi ha més que mai. Les petites editorials tenen els seus límits: no poden editar qualsevol autor, perquè no hi tenen accés, però sovint no ho pretenen. Solen estar formades per autors que s’editen, per editors que editen els seus amics o autors propers o per dissenyadors que dissenyen i editen les publicacions dels seus amics o d’autors propers. Les petites editorials no produeixen gaires títols, només uns pocs l’any i en tirades molt curtes. Les petites editorials no acostumen a treballar amb grans impremtes, ni amb impressions cares ni enquadernacions gaire especials. Les petites editorials sovint no generen beneficis, es sustenten per amor a l’art. De fet, les petites editorials rarament són sostenibles. No poden pagar els autors, ni els editors, ni els fotògrafs, ni els dissenyadors, ni els correctors. Per això les petites editorials sovint són amateurs, i segurament mai deixaran de ser-ho, i sovint no ho pretenen.

Algunes petites editorials es considera que fan autoedició. No tinc molt clar on posar la frontera entre les que editen i les que autoediten, i molt menys quines definicions fer-ne. Ho intento: l’autoedició és una forma d’edició extremadament modesta en la qual tot queda a casa. Algunes d’aquestes petites editorials consideren que el que fan són fanzins. Els primers fanzins els feien els fans dels còmics: feien revistes (magazins) de les seves sèries preferides. La definició d’un fanzín (dels d’ara) també se’m fa difícil. Molts d’ells són fotocopiats i amb dues grapes, però d’altres no. El fanzín és la quinta essència de l’autoedició, l’arquetip del qual alguns editors s’allunyen o s’apropen.

Tinc un amic que treballa 8 hores a un estudi de disseny gràfic. Després de la feina dedica gran part del seu temps a projectes personals i en especial a la seva editorial. Cada dijous, en arribar a casa a la tarda, imprimeix còpies noves de les seves publicacions. L’última publicació és una col·lecció de fotos d’un viatge de la seva mare, una fotògrafa compulsiva. N’hi ha quatre-centes. Ens riem que ens sembli tan interessant aquesta publicació (potser només ens interessa a nosaltres!). L’autoedició no depèn d’un públic més o menys nombrós. Requereix bàsicament d’una certa passió, d’una ment carregada de dèries i d’una dedicació intensa. Podem considerar que l’autoedició és en si mateixa una forma d’activisme.

En la majoria de casos la dedicació que requereix l’autoedició no es transforma en cap benefici econòmic. Dels participants a Libros Mutantes (una fira d’autoedició madrilenya, potser la més interessant de l’estat) amb els quals vaig parlar, gairebé cap va tenir beneficis durant la fira. El seu objectiu era cobrir les despeses, i «fer amics i contactes». El fet de ser insostenible econòmicament implica que les persones que es dediquen a l’autoedició tinguin altres ocupacions professionals per poder-se permetre dedicar el temps d’oci, i part dels estalvis, a produir publicacions d’interès limitat. En l’àmbit de l’activisme polític aquest fet ha estat motiu de debat, ja que l’obligació de dedicar-se a l’activisme en el temps lliure genera biaixos racials i de classe en, per exemple, el sindicalisme. Però no hi ha «alliberats sindicals» a l’autoedició.

 

This is the first photo my mother took on her holidays, una publicació d’Adolfo Press. Foto: Edu Piracés.

‘This is the first photo my mother took on her holidays’, una publicació d’Adolfo Press. Foto: Edu Piracés.

L’autoedició és una opció personal que té a veure amb una pulsió interna, amb la voluntat de treure fora allò que bull dins, amb els mitjans de què un disposa. És una forma d’activisme en la mesura que és un compromís emprès lliurement amb una línia d’acció determinada. Però sovint més que un mitjà per a l’expressió o difusió d’idees és més aviat un objectiu en si mateix. L’objecte de publicació té tal potència d’atracció que editors i autors l’escullen més enllà de la seva funció comunicativa. La precarietat de l’autoedició acaba sent una autoimposició, un sacrifici al romàntic fet d’editar en paper.

Més enllà de l’activisme que implica la naturalesa mateixa de l’autoedició, existeix l’autoedició com a mitjà per a l’activisme. L’edició i l’activisme polític han tingut de fet una relació històrica. Per a mi aquesta relació s’il·lustra amb dues imatges mentals: la d’un avió militar llançant octavetes (aquesta l’he vist només al cinema) i la d’un llibre sense coberta editat a l’exili. Totes dues són materials impresos amb la voluntat de fer difusió d’unes determinades idees. Totes dues tenen a més la precarietat de producció, i de distribució, d’un fanzín. Sembla lògic, doncs, que un fanzín sigui un bon suport per difondre idees. Així ho han entès sempre els moviments socials i polítics del segle XX, especialment en situacions d’hostilitat a la producció cultural o de pensament crític: l’autoedició és un mecanisme de difusió d’idees lliure de les restriccions del mercat, al marge del sistema.

Sembla que ho és fins i tot ara que hi ha formes molt més senzilles d’arribar a molta més gent. De fet, el vídeo Descubre los MILAGROS OCULTOS!!! de la crema NIVEA de toda la vida, de la usuària de Youtube Barby Cacu, té gairebé 3 milions de visites, però desgraciadament fa molts anys que no veig un avió que llança pilotes Nivea a la platja. El màrqueting, com el porno, té la capacitat d’adaptar-se als viratges de la tecnologia, un mecanisme de supervivència capitalista. La veritat és que mai no han plogut fanzins sobre meu. Però demà anem a una llibreria a la inauguració d’una noia que escriu un fanzín feminista i Facebook em recorda que tinc set esdeveniments més aquesta setmana. Per romanticisme o per pragmatisme polític, els fanzins viuen a Internet i més enllà d’Internet.

A banda de fetitxismes, la popularitat de l’objecte llibre (en un sentit ampli del terme) com a artefacte per a la lectura continua mantenint-se imbatible. Més enllà del discurs embafador del tacte i l’olor del paper, el format imprès té la capacitat de generar una relació particular entre el text i el lector, com si per la seva naturalesa objectual la inclinació cap a ell fos més gran. Per a molta gent la publicació impresa permet una lectura més fàcil i una relació diferent amb l’objecte i també amb la informació que conté. Definitivament, sembla que els continguts d’un fanzín siguin més adequats per ser llegits al sofà de casa, a la parada de l’autobús o al costat de la finestra del tren que no a la pantalla d’un ordinador.

Com el màrqueting, també l’activisme polític ha envaït les xarxes i les seves possibilitats. S’han generat de fet plataformes específiques per fer crides i recollides de signatures. Les xarxes socials són indispensables avui, per convocar manifestacions o per difondre tot allò que els mitjans oculten. Hi ha quelcom, però, que a Internet no hi abunda: la profunditat d’anàlisi, l’exploració exhaustiva que ofereix un text llarg. Hi ha idees que es resisteixen a ser explicades amb matisos, en 140 caràcters, o que es resisteixen a ser llegides convertides en llum.
El llibre és un mitjà expressiu i un suport de lectura que permet la immersió necessària per conèixer realitats complexes.

A les fires d’autoedició la mitjana d’edat és sorprenentment jove. La majoria d’editors i autors es coneixen. Coincideixen a altres fires i comparteixen també referents culturals. Quan els pregunto per què ho fan es repeteixen dues paraules: em parlen del paper i de la tinta. Entre volums de fotozines de cuixé amb fotos analògiques de murs i descampats, de les fotocòpies d’il·lustracions escatològiques en fanzins grapats, d’històries plenes de sexe imaginari d’un jove de Cerdanyola imitador d’escriptor beat o l’entrevista previsible al grup d’aquell que tocava a no-sé-quina banda, sempre hi ha quelcom que et fa plantejar de nou si té sentit seguir ampliant la col·lecció de papers carregats de tinta. Que faràs el dia que et mudis amb el feix de publicacions apilades sota el llit i sobre la taula?