Del qüestionari obrer a la cartografia militant

“Carteloneta”, Cartografia realitzada pel grup Iconoclasistas conjuntament amb els veïns i veïnes de la Barceloneta, Barcelona maig del 2009.

“Carteloneta”, Cartografia realitzada pel grup Iconoclasistas conjuntament amb els veïns i veïnes de la Barceloneta, Barcelona maig del 2009.

 

El 20 d’abril de 1880, la Revue Socialiste de Benoît Malon publica un qüestionari dirigit als obrers francesos. Se’ls exhorta a respondre unes preguntes perquè només ells tenen un coneixement ple de les condicions que es viuen a les fàbriques. A més, segons podem llegir en el prefaci que obre el qüestionari, són els mateixos treballadors i no pas cap «salvador providencial» qui han de trobar les solucions als problemes que sofreixen. Un dels seus autors, filòsof de formació, té molt clar quin ha de ser l’objectiu. Fet i fet, en un text escrit uns anys abans i titulat Tesis sobre Feuerbach, acabava amb una cèlebre sentència: «Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món de diferents maneres; el que cal és transformar-lo». En el moment de redactar el qüestionari, però, és plenament conscient que per dur a terme aquesta transformació ha de comptar amb els obrers i obreres mateixos, ja que no es pot esperar cap figura heroica d’un filòsof o científic social que per si sol pugui resoldre el malestar social de la indústria. És per això que el qüestionari no pretén només extreure un coneixement «objectiu» de la situació que viuen o pateixen els obrers; més aviat, el seu propòsit és encendre la flama de la revolució. Despertar la «consciència obrera».

«En cas d’incendi, hi ha sortides d’emergència suficients?» «El govern central i municipal, apliquen les lleis sobre el treball infantil? Les respecta el patró?» «Has comprovat personalment un major increment dels preus dels articles de primera necessitat, com els aliments o l’habitatge, amb relació als salaris?» «Hi han hagut aliances entre patrons per reduir salaris, incrementar les hores de treball, impedir les vagues i, en general, per imposar la seva voluntat?» «Quina és la condició general, física, intel·lectual i moral dels obrers (homes i dones) que treballen en el teu ram?» Aquestes eren algunes de les preguntes que formulava el qüestionari, d’un total de cent-una1. És evident que els resultats, a més de servir per extreure una sèrie «d’articles especials» a la mateixa Revue Socialiste, buscaven la indignació, la reflexió, la mobilització. De cap de les maneres eren preguntes neutrals sinó que, clarament, se situaven «de part» dels obrers. L’objectiu del qüestionari no era tan sols conèixer la condició laboral a les fàbriques per, després, fer-ne una eventual «interpretació». Era un mitjà per crear un «subjecte revolucionari» capaç de transformar la realitat social.

“Radiografia del corazón del Modelo Sojero”, del grup Iconoclasistas.

“Radiografia del corazón del Modelo Sojero”, del grup Iconoclasistas.

Tot i que el qüestionari obrer de la Revue Socialiste és un dels primers exemples d’allò que avui en dia anomenem investigació-acció, investigació militant o coinvestigació, encara depenia massa del saber «expert» o de la mediació dels intel·lectuals i científics socials. En canvi, una de les característiques de la coinvestigació actual és la voluntat de superar la divisió entre el coneixement teòric de l’investigador o investigadora i l’experiència i el saber de «l’objecte d’estudi» (la classe obrera, els nous moviments socials o les noves formes d’activisme, per exemple). Avui en dia l’investigador militant té la funció de «dinamitzar» un procés de transformació mitjançant l’articulació i retroalimentació constant entre el coneixement tècnic i científic i l’experiència i els coneixements locals, combinant dinàmiques de formació i dinàmiques d’autovaloració per part dels diferents grups d’interès a fi que aquests assoleixin el major grau d’autonomia possible. No es tracta, doncs, d’explicar a la gent què és el que ha de pensar o com ha d’interpretar la seva pròpia existència sinó crear els espais, aportar les eines, perquè sigui ella mateixa qui construeixi un saber emancipador. En general, la investigació-acció-participant desconfia de l’activitat científica o, com a mínim, de l’activitat científica que té per objectiu produir un coneixement deslligat d’un projecte polític, que no «pren partit» o que es desentén de l’autonomia i la cooperació social.

“World Finance”, de Mark Lombardi

“World Finance”, de Mark Lombardi

Durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, fer un qüestionari dirigit exclusivament als obrers de les fàbriques, tal com havien fet Marx i Engels, encara tenia un sentit. La fàbrica era un espai ben definit i els treballadors s’identificaven clarament amb un subjecte polític que era l’avantguarda de l’oposició capitalista. La imatge més eloqüent d’això era la reixa que separava la societat i la fàbrica, veritable lloc de trànsit que delimitava l’espai consagrat a la producció, per una banda, de l’àmbit de la reproducció, per l’altra. Un cop es traspassava la reixa, tothom sabia quin era el seu lloc en l’ordre social. Avui en dia, més aviat, la «fàbrica» ha colonitzat el conjunt de la societat; no existeix un llindar que separi el temps del treball del temps de la vida2. Per això es fa cada vegada més difícil identificar un subjecte polític cohesionat, unificat, transparent. La difusió i dispersió de la indústria ha fragmentat la «classe obrera»; la flexibilització productiva ha individualitzat les formes de treball. L’obrer-massa ha migrat cap a latituds més precàries. Les reivindicacions socials ja no giren exclusivament al voltant de les millores laborals. El camp de batalla de la lluita de classes s’ha traslladat de la fàbrica al conjunt de la metròpoli. Per anomenar d’alguna manera els llocs on avui en dia encara és possible la revolta, alguns autors han proposat l’expressió «espais de cooperació social» (reunions de veïns, menjadors socials, plataformes en defensa del territori, grups ecologistes, etc.). Aquests espais han substituït la fàbrica com a lloc privilegiat de la constitució del fet polític. Són aquests espais on l’investigador militant pot contribuir a generar un coneixement crític que sigui al mateix temps pràctic.

“Refuse The Biopolice”, del grup Bureau d’Études.

“Refuse The Biopolice”, del grup Bureau d’Études.

En aquest nou context social i econòmic, per tant, el «qüestionari obrer» esdevé una eina limitada, ineficaç fins i tot. No és estrany, doncs, que a finals dels anys noranta la funció que podia complir el qüestionari a l’època de la Gran Fàbrica la comencés a assumir el mapa; o més pròpiament allò que podríem anomenar mapa-militant. Quelcom que va intuir perfectament un autor com Frederic Jameson, especialment en el seu famós llibre sobre el «postmodernisme o la lògica cultural del capitalisme tardà». En plena crisi del fordisme, anunciava que en el cas d’existir un «nou art polític», una «forma política postmoderna», havia de tenir com a vocació la «invenció i el disseny de mapes cognitius globals»; és a dir, mapes que ens havien de permetre «recuperar la nostra capacitat de concebre la nostra situació com a subjectes individuals i col·lectius i les nostres possibilitats d’acció i de lluita»; unes capacitats, afegia Jameson, que en aquella època començaven a neutralitzar-se per la «doble confusió espacial i social» que la reestructuració capitalista dels setanta havia aconseguit introduir.

Certament, els mapes que a partir d’aquest moment comencen a produir els diferents moviments socials, grups activistes, comunitats de veïns, artistes o investigadors militants, no tan sols cartografiaven un conflicte social que es podia manifestar en qualsevol punt del territori i no només a l’interior dels espais productius, sinó que permetien articular noves subjectivitats de protesta. Per això i a diferència de la concepció tradicional de la cartografia, es podria dir que les noves formes de cartografia-militant tenien una dimensió «performativa»; és a dir, el seu objectiu no era merament la representació o la descripció d’una situació social, sinó la producció i articulació d’un grup o col·lectiu. Posem-ne dos exemples.

Quan la Plataforma en Defensa de la Barceloneta, creada l’any 2006, decideix organitzar un taller de «mapeig col·lectiu» amb els Iconoclasistas (Julia Risler i Pablo Ares), no ho fan només per posar de manifest les conseqüències físiques que tindrà sobre el barri el «pla dels ascensors» aprovat per l’Ajuntament de la ciutat el març del 2007. La «Carteloneta», que és com s’anomenarà el document generat al final del taller, també és un mitjà per construir una nova col·lectivitat capaç de transformar la realitat de la Barceloneta. De fet, aquesta investigació-acció contribuí, parcialment, a l’anul·lació l’any 2008 del controvertit pla urbanístic3. La Plataforma en Defensa de la Barceloneta és, en aquest sentit, un «espai de cooperació social», i el taller de «mapeig col·lectiu» tindria les característiques de qualsevol coinvestigació: producció d’una «comunitat d’aprenentatge» que és, al mateix temps, un subjecte polític amb voluntat de transformar la realitat urbana; experimentació de noves formes d’organització social, i finalment la construcció i difusió d’un saber sense mediacions, ni per part de l’administració ni per part de cap «salvador providencial».

A una altra escala, podríem situar l’exemple de l’Atles de la Justícia Ambiental (EJAtlas). Aquest atles, presentat el 19 de març del 2014 a la seu de la UNEP a Brussel·les, té l’objectiu de cartografiar les lluites i els conflictes ambientals de tot el món. Actualment té localitzats més de 1.200 casos, especialment relacionats amb l’extracció industrial de recursos naturals, la producció de biorecursos i la gestió de residus. Una de les majors fortaleses d’aquest projecte és «l’esforç per ser el més participatiu possible i assegurar al mateix temps bons estàndards en la recollida d’informació per mitjà de la col·laboració entre activistes, investigadors i activistes-investigadors, acompanyat per un procés de revisió i control de qualitat»4. En aquest cas, l’Atles tampoc no és un objectiu per si sol, sinó que s’espera que contribueixi a la consolidació del moviment per la Justícia Ambiental Global.
Certament podríem posar més exemples de cartografies-militants. Però ens ha interessat més explicar per què avui en dia la pràctica cartogràfica i el mapeig col·lectiu és un instrument tan present en el si de la investigació-acció-participant. Només sobre la «taula cartogràfica» és possible avui en dia articular i organitzar de nou les lluites i els conflictes socials que tenen lloc a la metròpoli contemporània. Si la cartografia ha estat sempre el saber que vinculava el poder amb el territori, transformar les realitats socials i urbanes actuals passa sens dubte per subvertir i reapropiar-se d’aquest saber.


Notes:

  1. «La “Enquête ouvrière” de Marx». A: Karl Marx. Sociología y filosofía social. Barcelona: Penísula, 1967 (pàg. 225-234). 

  2. 2. Antonio Conti; «La encuesta hoy». A: Diversos autors. Nociones comunes. Experiencias y ensayos entre investigación y militancia. Madrid: Traficantes de Sueños, 2004 (pàg. 45). 

  3. Emma Alari; «“El barrio no se vende”. Las barriografías de la Barceloneta como herramienta de resistencia vecinal frente al extractivismo urbano». A: Ecología Política, núm. 48, gener 2015 (pàg. 36-41). 

  4. 4. Leah Temper; Daniela del Bene; Lucía Argüelles; Yakup Çetinkaya. «EJAtlas, mapeo colaborativo como herramienta para el monitoreo de la (in)justicia ambiental». A: Ecología Política, núm. 48, 2015 (pàg. 10-13).