Producciones Doradas: «Les llicències lliures tenen una vessant política”

Daniel Granados és cofundador de Producciones Doradas, un segell discogràfic que publica els seus continguts per descàrrega lliure i gratuïta sota llicències creatives commons (CC), és director del International Music Observatory (IMO), que es dedica a la investigació del sector musical en diferents contextos, i forma part de l’eix de Cultura de Barcelona en Comú, que governa Barcelona des del juny de 2015.

 

 

Va ser un dels pioners de les llicències CC a Espanya, i va fundar Producciones Doradas entre els anys 2004 i 2005 «com un projecte per autoeditar dos dels grups que teníem aleshores, que eren Tarántula i Silvia Coral & los Arrecifes». Els seus companys de viatge van ser Joe Crepúsculo (Joël Iriarte) i Flamaradas (Daniel Magallón). «En aquell moment no trobàvem discogràfiques o segells amb els quals ens identifiquéssim des d’un punt de vista de les formes, de la manera de fer, i de l’estil musical», explica Granados, «i en comptes d’intentar reproduir el model ja establert vam reflexionar sobre com havíem de fer-ho i quines eren les noves eines que havíem d’aprofitar per repensar el model de la producció musical». Dels tres, ell va ser l’encarregat d’aquesta feina, «perquè m’interessava molt el punt de vista polític de revisar com havien de ser les noves relacions entre els usuaris i els productors de música, i com les eines digitals eren molt útils per escurçar la distància entre uns i altres».

En aquell moment van coincidir dos fets que van aclarir el camí de Granados i de Producciones Doradas. «Érem socis de l’SGAE (Societat general d’Autors i Editors), teníem un disc, el primer LP de Tarántula, Esperando a Ramón, i el volíem treure per descàrrega gratuïta lliure a Internet. Em vaig reunir amb ells per veure com ho havíem de fer i ens van dir que no hi havia cap problema però que els havíem de pagar. El que ens estaven dient és que un grup havia de pagar a l’entitat de gestió per la descàrrega lliure i més endavant la mateixa SGAE li pagava una part d’aquests drets. Era un contrasentit, de manera que ens vam donar de baixa i vam començar a editar discos amb descàrrega lliure i gratuïta a través de la web».

Aquest fet va coincidir amb el cicle d’activitats Copyfight que es van fer el juliol de 2005 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre cultura lliure. «El 2005, les llicències creatives commons van entrar a Espanya per Barcelona», recorda Granados, «vaig anar al cicle i vaig aprendre tot el que vaig poder sobre CC», per aplicar-les al seu projecte. Eren els inicis i ningú sabia com evolucionarien però ells s’hi van tirar de cap. «Realment pensàvem que els bojos eren els altres, el peer to peer (xarxa d’iguals o P2P) ja portava sis anys d’efervescència, tothom es descarregava discs des d’Internet, la venda havia baixat en picat i per a un grup nou no tenia gaire sentit posar traves entre ells i els usuaris, obligant-los a anar a les botigues a buscar un disc que no havien ni escoltat. A més, si parlem de diners, és indubtable que estan en els concerts, de manera que havíem de fer que la gent escoltés la nostra música per atraure’ls després als concerts. I francament, en la música independent mai s’han fet diners amb els discs, això és un mite, ni tan sols en els anys vuitanta i noranta».

En qualsevol cas, l’experiment va funcionar perquè aquell mateix any van participar en el Primavera Sound, i en un sol mes van aconseguir 30.000 descàrregues. «Vam ser el primer grup a l’Estat que va començar a difondre la seva música a Internet de manera gratuïta i el resultat és que vam tocar a tot l’Estat espanyol gràcies a la nostra presència a la xarxa», reconeix Granados.

Han passat deu anys des d’aleshores però sembla que la indústria no ha sabut reaccionar prou, segons aquest músic, investigador i productor. «Ha intentat reaccionar de forma conservadora a partir de la venda per correu, com el cas d’Amazon, que bàsicament ja funcionava abans i és poc revolucionari, i un altre model més hegemònic que és el que s’anomenen terceres parts: l’streaming o la venda de fonogrames via online, amb iTunes o Spotify principalment». Però aquest procés de reconversió ha fet encara més gran la distància entre usuari i creador, perquè «s’hi han afegit nous estaments, com l’agregador digital, i la conseqüència és que el preu d’un disc de deu cançons a iTunes ronda els 10-12 euros, igual que el d’un disc físic a la botiga, la qual cosa no té cap sentit, perquè el disc digital és intangible, no té costos de producció física ni de distribució».

 

 

Però la cosa tampoc millora amb Spotify, perquè «el repartiment que es fa dels ingressos té en compte tants estaments de la cadena que el que arriba a un músic o a un segell independent és anecdòtic: per cada escolta d’una cançó el que cobra és 0’00024 cèntims. I així, de nou, ens trobem amb una reconversió que beneficia les gran majors discogràfiques, que tenen grans fons de catàleg. És un model industrial fet, dirigit i conduït per la indústria però que no és vàlid per al que hauria de ser música independent».

En tot aquest procés és evident que els usos de la música han canviat profundament, i que el procés de transformació és constant. El mateix Granados reconeix que ara la gent ja no es descarrega tanta música, per exemple, i que la plataforma de vídeos YouTube s’ha convertit en una de les més importants per escoltar música online. Tot i això, «més enllà que Spotify pugui donar un bon servei a un preu raonable, el que és interessant és com ho viuen els músics i els segells independents. No entenc com és que el sector independent no es reconeix a ell mateix com a tal i comença a generar plataformes que respectin les seves intencions per arribar al públic. Si entres en una plataforma com Spotify estas condemnat, hi ha molt volum, quedes amagat i el repartiment és ridícul. Crec que Spotify és un bon servei per a l’usuari però no pot ser un model vàlid per al sector independent, perquè assumeix la cadena de valor del segle XX i l’adapta al món digital, i la conseqüència és que el repartiment de beneficis és insultant».

En el nou paradigma de la cultura lliure, la relació entre creador i usuari ha canviat, i «qualsevol persona que vulgui viure de la música ha de tenir en compte que les distàncies s’han escurçat molt, a través de les xarxes socials, la pàgina personal… Òbviament aquesta relació s’ha transformat perquè no necessites de cap plataforma o secció de promoció o comunicació d’una gran indústria per comunicar el que fas. I això obre un ventall de possibilitats enorme», reconeix Granados, que posa el grup La pegatina com a exemple: «Assumeixen la producció en els seus 360 graus en una mateixa estructura, un fet que ara és factible perquè amb una piulada pots fer que una cançó teva arribi a molta gent». Un altre cas, que ja pertany al mainstream, és el de Lady Gaga, que va generar una xarxa social quan ja era molt coneguda, Little monsters, a través de la qual és capaç de comunicar-se amb els seus fans i testejar les seves cançons. O el de Justin Bieber, que es va fer famós amb els vídeos que feia a casa amb la seva mare i que va fitxar la indústria quan ja tenia una massa crítica darrere.

Hi ha moltes maneres d’arribar al públic, però Granados reconeix que quan un autor utilitza les llicències creative commons és perquè hi ha o hi hauria d’haver una consciència política al darrere. «Les llicències lliures no només són una estratègia, hi ha una vessant política que passa per entendre què és la música popular. I penso que la música popular beu d’una font comuna i que té a veure amb una cultura oral que s’ha anat desenvolupant, per això avui en dia jo poso en dubte el concepte d’autoria. El dret del copyright, que significa tots els drets reservats, genera una sèrie de restriccions que són contraproduents per a la música popular. Als que fem música, ens priva de fer lliurement versions, adaptacions o remescles de la música que ens agrada. A més, si entens la música popular com una línia contínua que passa de mà en mà i que tu vas adaptant, si tens aquesta lògica, és evident que el que estàs creant no és 100% nou i per tant, no pots dir que l’autoria és teva. I està demostrat que la cultura viva és la que té més capacitat de remesclar-se i de reproduir-se. Per a mi això, des d’un punt de vista polític, és fonamental per entendre el creative commons».