Catorze anys de poesia

L’any 2001 un grup heterogeni de poetes ens vam començar a trobar sense cap altre programa comú que la defensa de la poesia, una iniciativa que gràcies a la continuïtat ha estat capaç de crear un públic fidel i descobrir nous valors.

L’any 2001, uns quants poetes, la majoria de mitjana edat, ens vam començar a trobar a l’Alliance Française per parlar de les nostres vivències poètiques. Va ser una iniciativa de Josep Gerona amb el suport del llavors responsable de la institució, Robert Ferrer, que ens oferia la casa Taulé perquè ens hi trobéssim i, si volíem, hi organitzéssim actes. D’aquí en va venir una primera lectura per la Festa Major del 2001, i més endavant una primera plaquette el març del 2002. El grup era des d’un bon principi heterogeni, tant pel que fa a l’edat com a la llengua i, cosa més important encara, a les poètiques respectives. No hi havia cap programa comú que no fos la defensa de la poesia i un intent de rigor tant en l’obra presentada com en la presentació gràfica de les plaquettes. De mica en mica, i amb col·laboracions múltiples des de sensibilitats molt diferents, es va arribar a l’última plaquette l’any 2010, es van crear les col·leccions de llibres Zona Blanca i La Galeria i, a partir del 2011, els Quaderns de Versàlia, llibres centrats en figures significatives de la poesia del segle XX.

La veritat és que, en consonància amb l’heterogeneïtat del grup, Sabadell era en començar el nou segle, i continua essent ara, més un conjunt d’individualitats que no pas un teixit cultural cohesionat. Dos dels poetes de Papers de Versàlia, Esteban Martínez i Josep Maria Ripoll, havien creat la revista literària Fragments de l’any 1981 al 1986, en un context en què encara sobrevivien determinades iniciatives com Èczema o Les Edicions dels Dies, que havien anat creant un cert caliu literari a la ciutat; i un altre component del grup, el ja esmentat Josep Gerona, provenia del camp de la pintura, en què hi havia hagut una considerable efervescència al llarg dels anys setanta i vuitanta. Res d’això ja no existia en el moment que comença Papers de Versàlia: hi havia i hi ha poetes, pintors o músics molt interessants, alguns amb una projecció exterior considerable, però sense projectes col·lectius; a banda, és clar, de les institucions culturals centrades en àmbits concrets —música, cinema, arts plàstiques—, que han anat continuant la seva feina. D’aquestes institucions, la més plural i totalitzadora era sens dubte l’Alliance Française que acollia el grup: tot transcendint el seu caràcter d’acadèmia d’idiomes, organitzava conferències, cursos de filosofia, exposicions, concerts, lectures poètiques o presentacions de llibres; i, el més important, creava un nucli de seguidors viu i actiu, que malgrat la diversitat aparent d’interessos en feia sovint el lloc de trobada, ja fos en actes culturals o simplement fent tertúlia al bar.

Pel que fa a Papers de Versàlia, sí que hem pogut constatar, però, una realitat: que, malgrat que el nou segle —i el final de l’anterior— el defineixin més un conjunt d’individualitats que no pas uns grups cohesionats, quan una iniciativa té continuïtat és capaç de crear un públic fidel i de descobrir nous valors en el camp que explora. El nucli actual de Papers de Versàlia —que ja hi era des d’un bon principi: Marcel Ayats, Quilo Martínez i els tres noms esmentats abans— s’ha anat enriquint amb les aportacions de poetes joves dels quals, abans de crear el grup, en desconeixíem l’existència, i que han anat creant després les seves pròpies plataformes. Si ens cenyim només als sabadellencs, noms com els de Víctor Mañosa, David Madueño o Toni Quero —per citar-ne només alguns dels més recents— renoven el panorama poètic local —i forà— després d’haver passat per les nostres publicacions i lectures públiques. Sembla que en els catorze anys que porta d’activitat, doncs, Papers de Versàlia ha sabut crear o reanimar un cert nucli poètic que, tot i la presència d’individualitats aïllades, no existia a la ciutat quan vam començar la nostra iniciativa.