Cap rastre d’Hospital 106, 4t 1a?

Hospital 106, 4t 1a és un projecte que al llarg de deu anys (1995-2005) va dirigir la mirada, des de la pràctica artística, cap a les transformacions urbanístiques i socials esdevingudes al barri del Raval de Barcelona a conseqüència de l’aplicació del Pla Especial de Reforma Interior (PERI).

 

24-Isabel-Banal--Jordi-Canudas

 

El projecte es va centrar en un lloc concret, un pis afectat —carrer de l’Hospital, 106, 4t 1a— entès com a unitat de mesura de tot allò que succeiria al barri. I va seguir a temps real el desenvolupament de les actuacions en aquest indret (l’enderroc del pis i la projecció d’un carrer a l’espai que ocupava l’edifici), i es van desencadenar una sèrie d’intervencions artístiques que, de forma intermitent, van mantenir una connexió directa i sincronitzada amb la realitat del Raval. El projecte es tanca amb l’edició del llibre Hospital 106, 4t 1a. El lloc i el temps.

A continuació retranscrivim l’entrevista a Isabel Banal i Jordi Canudas realitzada per Ramon Parramon i Diana Padrón per formar part de l’exposició «TRANSLOCACIONS. Observatori de projectes». (Idensitat i Arts Santa Mònica, 2015).

 

Diana Padrón – Podríeu indicar-nos els canvis i les transformacions urbanes, socials, interculturals…, que han tingut lloc al barri del Raval?

Isabel Banal – Nosaltres vam començar el projecte perquè intuíem que s’estava plantejant una transformació molt important i accelerada del barri. Abans del 95, amb l’inici de l’aplicació del Pla Especial de Reforma Interior (PERI), ja vèiem que la proposta plantejava una transformació bastant radical, que no eren unes intervencions petites en llocs puntuals, sinó que hi havia un nou dibuix d’una part de la ciutat. Amb l’aparició d’un nou espai: la Rambla del Raval. Un espai públic que abans era espai privat, que eren illes de cases, habitatges. Pensàvem que era una intervenció molt forta, fins hi tot traumàtica.

Jordi Canudas – (…) Aquests deu anys, del 1995 al 2005, han representat un parèntesi en la vida del barri. És el període de màxima aplicació del PERI i la vivència i constatació de canvis importants. En algun moment hem comentat que en finalitzar el projecte, l’any 2005, hi ha una sensació que el barri no es reconeix. Intuíem que les decisions preses des dels estaments o taules oficials (ajuntament de Barcelona, regidoria d’Urbanisme…) afectarien directament la vida del barri, que afectarien irremeiablement els llocs, les persones i les coses. El PERI que es redacta als anys 80 recollia aspectes que ja estaven latents en el projecte d’Ildefons Cerdà… I al voltant dels anys 1993 i 1994 és quan es fa palès l’inici de la reforma del barri. Amb tot i això, s’ha de dir que el barri del Raval al final dels anys 70 i 80 es va anar desestructurant, va anar perdent certa identitat, ja que els petits tallers i les petites indústries que encara hi quedaven, llegat de l’activitat fabril del barri, ja no encaixaven amb la realitat del moment i les normatives vigents. Això va suposar el tancament o desplaçament d’aquestes activitats, i l’aparició d’espais buits i en desús al centre de la ciutat. Part de la població que vivia i treballava al Raval, en aquests tallers i petites indústries, també es va acabar desplaçant. Això de rebot va afectar el teixit associatiu del barri, que històricament havia tingut una presència molt important i decisiva.

Diana Padrón – De quina manera creieu que han incidit en aquest context els diferents processos impulsats per les relacions entre pràctiques artístiques i l’espai social?

Isabel Banal – Abans de plantejar-nos de treballar amb la realitat del lloc, el primer que va passar és un canvi d’ús de molts espais del barri, els tallers i espais industrials que s’havien anat abandonant. Aquests espais són grans i estan bé de preu. I també, és clar, es troben en males condicions, i el que fem els artistes és anar-hi i instal·lar-nos-hi per treballar.

Després, com en el nostre cas, ets un veí més del barri i estàs atent a coses que passen i t’agafen ganes de treballar sobre elles. El primer pas de la transformació, doncs, és aquesta instal·lació d’artistes, molt diversos, en aquests espais gairebé abandonats.

Ramon Parramon – Ho podríeu explicar més això? Es pot parlar de gentrificació? Ara és possible seguir tenint estudis al barri?

Isabel Banal – Jo diria que sí que hi ha aquesta idea de gentrificació, igual que a tants altres centres de ciutat del món; hi arriben els artistes i amb el temps es va requalificant el lloc, i apareixen els interessos immobiliaris i urbanístics. Ara en queden poquíssims d’artistes en aquestes condicions, s’han revalorat tots els espais. En el nostre cas, va ser així… I vam haver d’acabar marxant per pressions immobiliàries.

Amb el PERI s’intensificaven aquests canvis, però crec que no ha arribat a canviar fins al nivell que es volia. Entre altres coses, hi va haver una forta onada d’immigració pakistanesa que es va instal·lar al Raval. La cosa va quedar desdibuixada, i el barri no va canviar tant de veïns i realitats socials com crec que s’esperava.

Jordi Canudas – És evident que el teixit cultural i artístic al capdavall també acaba formant part de certes dinàmiques de gentrificació. (…) L’arribada d’aquest nou teixit cultural va produir un diàleg amb la realitat del barri, i en el nostre cas es va propiciar una consciència per vincular-nos amb el barri i amb les transformacions que s’hi produirien. L’inici del projecte Hospital 106, 4t 1a respon a aquesta consciència de formar part del barri. Entenent el Raval com un possible laboratori per a les pràctiques artístiques, com una amalgama d’encontres, de realitats i situacions diverses. I la voluntat de viure en primera persona una de les transformacions més importants i en un dels barris més dinàmics de la ciutat. (…)

Diana Padrón – De quina manera tota aquesta interacció amb el barri pren forma a través d’aquest projecte?

Jordi Canudas – El projecte Hospital 106, 4t 1a va consistir a formular una mirada atenta a les transformacions urbanístiques i socials d’aquest barri del Raval, entre els anys 1995 i 2005. Un projecte inicialment endegat per quatre artistes, Isabel Banal, Ester Baulida, Jordi Canudas i Ignasi Esteve, els quals teníem el taller en un d’aquests edificis industrials del barri, al carrer de la Riereta 37. (…)

Isabel Banal – Observàvem el que estava passant o a punt de passar, i sobretot ens vam centrar en allò que havia de desaparèixer, de ser enderrocat. Vam proposar de fer visites als pisos ja desallotjats, expropiats, i escollir-ne un com a unitat de mesura de tot allò que passaria amb centenars de pisos. Centrar-nos en un espai per parlar del tot. D’aquí ve el nom d’Hospital 106, 4t 1a, que és l’adreça del pis triat.

A partir d’aquí vam començar a registrar, amb una tècnica d’arxiu, tot allò que el pis mostrava, i amb això es podia explicar d’alguna manera la vida i la història del barri. El projecte no va néixer amb la voluntat de continuar durant aquests deu anys, però pel fet d’estar-hi vinculats i també de treballar al barri no podíem deixar de mirar el que anava succeint. Quan el pis va ser enderrocat i vam observar que apareixien unes línies al terra, que s’estava dibuixant un carrer allà on hi havia hagut el pis, vam decidir continuar el projecte fins al 2005, moment en què aquest carrer ja està urbanitzat i inaugurat. Aquest carrer, anomenat Maria Aurèlia Capmany, és el que connectarà el Raval nord i sud.

Jordi Canudas – Sí, el projecte para atenció a allò que desapareix i a la vegada allò que apareix com a nou al barri. I per tant també para atenció a com la transformació urbanística accelera i provoca canvis en el teixit social del barri, articulant un altre barri, un barri nou… L’arribada de nous veïns amb perfils ben diferents; des de l’onada de la immigració extracomunitària fins a la nova població atreta per l’etiqueta multicultural que propaga l’alcaldia. (…)

Isabel Banal – També vam anar atenent o observant molts petits i nou gestos, com l’aparició del transport públic. En un espai on mai no havia passat ni un bus, ara n’hi ha un que connecta el Raval de dalt a baix. O la presència d’un gran hotel que s’ha construït a la Rambla del Raval. O la iniciativa de tornar a reforçar els equipaments culturals, com ja havia passat amb la ubicació del MACBA i el CCCB, i que ara es complementa amb l’aparició de la Filmoteca. De fet, cal dir que la Filmoteca retorna al Raval, ja que havia estat originàriament al carrer de la Cera.

Ramon Parramon – Com creieu que la transformació ha afectat la gent?

Jordi Canudas – El procés d’urbanització de la mateixa Rambla del Raval pot explicar com la transformació va afectar les persones. Per una banda, hi va haver la intenció de reubicar en el mateix barri totes aquelles persones que vivien en els habitatges afectats, però moltes d’elles no tenien el contracte de l’habitatge al seu nom o senzillament hi residien com a rellogats. Això va afectar moltes persones que no complien els requisits establerts per l’Administració i que van haver de buscar-se la vida, moltes d’elles per força van haver de desplaçar-se fora del barri per trobar un nou habitatge. És interessant remarcar-ho, ja que és un fet que ens parla d’una sortida forçosa del barri, d’unes persones que hi vivien i es van veure obligades a abandonar la seva llar i marxar del barri. Tal vegada funcionava com a neteja. (…) El cineasta Joaquim Jordà en el seu documental De Nens també ens parlava, per boca de l’Administració, de neteja i d’esponjar el barri. Això ens permet identificar la Rambla del Raval com una «falca» que facilita l’obertura del barri a la ciutat de Barcelona. (…)

Ramon Parramon – Un barri més «aparador» i comercial?

Jordi Canudas – Amb l’aplicació del PERI es pretenia introduir una nova percepció del barri sota una «pàtina» de multiculturalitat. L’hotel ubicat a la Rambla del Raval, que té una terrassa a la part superior, convida els visitants a gaudir de les vistes sobre el barri. Hi té instal·lats uns miradors on hom pot aturar-se a observar la vida del barri. Una atalaia sobre el barri, des de la distància que això suposa, tant pel que fa a l’alçada com també per la condició econòmica de qui freqüenta l’hotel. Amb aquests gestos es promou fer del Raval una experiència multicultural, la qual cosa ha estimulat la introducció del turisme al barri.

Tornant al projecte, hi ha un dels treballs realitzats al llarg d’aquests deu anys que em sembla prou singular, ja que se centra en la importància de la presència dels objectes en els habitatges afectats i ja desallotjats que vam visitar. Amb aquest treball vam voler evidenciar el desplaçament forçat, la pèrdua de la llar original i el trasllat forçós a altres habitatges i altres indrets. (…)

Vam traslladar al nostre taller més de 500 objectes procedents del pis Hospital 106, 4t 1a, des d’una agulla d’estendre fins a un armari. Els vam classificar i etiquetar, certificant-ne la seva procedència, i vam convidar molta gent, gent del barri, gent de l’àmbit cultural, companys de l’Escola Massana, a escollir cadascú un objecte i a canvi ens donaven la nova adreça on aniria a viure aquest objecte. Gairebé 500 persones van passar pel nostre taller per col·laborar en el projecte. (…)

Isabel Banal – Va ser la manera de fer visible allò que se sabia que passaria. Quan parlaves dels objectes, et venia al cap el moment de l’enderroc, de la dispersió de gent, de coses, de runa… Es generava un buit, com una gran ferida, i el 2005, quan acabàvem el projecte, encara no havia cicatritzat del tot, va quedar l’ambient com en standby, la vida del lloc encara no estava «normalitzada».

Jordi Canudas – Tot i que el PERI del Raval va ser una intervenció bastant ràpida (en altres indrets de la ciutat hi han hagut intervencions que s’han allargat en el temps i han agreujat la situació, com és el cas del «Forat de la vergonya»), sí que en el cas del Raval la ferida era molt evident, molt palpable… En les façanes mitgeres, en els enderrocs…, i en els mateixos habitants, ja que es percebia d’una forma molt crua la transformació del barri. El dia a dia, la vida quotidiana s’alterava, els recorreguts, allà on compraves…, la desaparició de botigues, tallers i colmados. La identificació amb allò més proper i local, amb el veïnat… Quan acaba la intervenció i s’inaugura la Rambla del Raval, el barri no es reconeix. (…)

Ramon Parramon – Per acabar, quina previsió de futur plantegeu per al Raval?

Isabel Banal – Ara que ja han passat deu anys més, el barri té una nova vida i està funcionant, ja no està en un parèntesi, esperant, ara torna a fluir. Sempre apareixen nous factors, ara hi ha amb més força el fenomen del turisme, tot i que penso que encara hi ha equilibri entre veïns i visitants, no com en alguna part del gòtic que s’ha desbordat.

Jordi Canudas – Crec que la tasca del Raval avui, una vegada ha quedat enrere el període de la transformació urbanística, passa per potenciar el seu esperit associatiu. La importància i el poder que havien tingut en un moment les diverses associacions del barri l’han de tornar a tenir. La tasca del Raval avui passa per teixir intensos vincles entre la diversitat de les realitats del barri; entre associacions de tota mena (les associacions veïnals, les associacions de les diverses comunitats, les religioses, les culturals, les esportives…) i entre aquestes i les entitats i equipaments culturals que en els darrers anys s’han anat instal·lant al barri (MACBA, CCCB, universitats, Filmoteca). La diversitat actual del Raval no ha de ser un mer reclam turístic per experimentar un barri multicultural sinó una realitat de dinàmiques que han de permetre tramar els vincles per a una millor cohesió i construcció comuna del barri.