Werens, pioner de l’street art local

Dins del cicle anomenat «Singulars Propis, artistes sabadellencs contemporanis» que el Museu d’Art de Sabadell du a terme en els darrers anys, s’ha presentat a la Festa Major d’enguany l’oportunitat de conèixer un mica més Werens, pioner de l’street art local. 

 

 

La conversa té lloc el 30/08/2015 a Impaktes Visuals, GraffitiShop & ArtGallery, un espai imprescindible per a aquest tipus de manifestació cultural al Vallès Occidental, un dels tres enclavaments geogràfics que hi ha a Catalunya en les manifestacions d’art urbà. Amb molta capacitat de treball, Werens ha pogut portar i crear aquí un centre que dóna suport a un moviment que va veure néixer en directe a Berlín en els anys de la caiguda del Mur.

Werens és un personatge actiu que es relaciona amb molts grups de creadors i actors culturals i, alhora, un personatge solitari que treballa de nit, talment un superheroi de múltiples identitats o sense identificar. Una de les primeres coses que em captiven després de parlar amb ell és la seva coherència. És el primer artista que conec que, davant l’oportunitat d’exposar tota la seva obra en un museu, prefereix pintar totes les parets del recinte i fer-hi una festa que no pas exposar el seu passat.

En primera instància, pot semblar que ajuntar les paraules grafit i museu és un oxímoron perquè, d’entrada, són dues paraules que s’oposen per interessos profunds i contraris a la pròpia essència. Un museu és passat, quietud, permanència, reconeixement i seguretat, i el grafit és present, acció, efímer, provocació i risc. Curiosament, malgrat les diferencies, avui vivim la paradoxa que tot és cultura.

També observem que el seu missatge és amable, quasi tou. Werens no vol ser desagradable. Tot plegat contrasta amb la seva gran capacitat d’acció provocadora; ell vol col·locar els seus dibuixos en els millors espais de la ciutat i sovint sense permís.

 

X. G. – Comenta’m els teus inicis a partir del grafit postpunk europeu com a origen de la iconografia que has anat desplegant.

Werens. – Com sabem, hi ha un graffiti americà i un altre d’europeu. Jo m’inspiro en aquest segon, que és el primer que vaig mamar des dels 12 anys, en revistes com Makoki, El Víbora, Zona 84, i tot el còmic mensual que arribava per aquí, que no era tant. A partir d’això vaig descobrir els autors: Jean Giraud «Moebius», Milo Manara, Enki Bilal, i a través d’ells el món posturbà, tecnoapocalíptic, etc.

X.G. – Què va significar, en la teva trajectòria, el viatge que vas fer a Berlín?

Werens. – Des de bastant jovenet vaig començar a viatjar fora del país amb els meus pares, i després ho vaig fer sol. La primera vegada fent autoestop arribo a Berlín, i allà començo a veure que la cosa del graffiti dóna molt de si. A Berlín encara hi havia el Mur, era un època bèstia. L’ambient bullia, tothom estava pintant el Mur. Es comencen a veure històries de creació gràfica que no havíem vist mai i que allà s’estaven manifestant amb certa normalitat. A més, allò que em va agradar d’aquesta ciutat és que si no volies fer la mili a Alemanya anaves a Berlín, ja que era una ciutat autònoma. Per aquest motiu a Berlín s’hi aplegaven grups de gent una mica alternativa que es reunien al barri turc de Kreuzberg, i tot això va quedar reflectit en una de les parts del mur. Es denominaven, squats i, amb ells, vàrem descobrir un món amb les cases ocupades, edificis sencers regentats per comunes alemanyes molts ben organitzades. Jo, com altres joves europeus, amb això flipem. És d’aquest ambient d’on jo mamo. Amb aquests viatges començo a crear aquí, a partir d’allò que veia allà. I després me’n vaig a Londres, i aquí si hagués pogut hauria seguit el grup IUK però es va dissoldre. Vivia en cases ocupades amb molt moviment entre gent jove de moltes procedències culturals. Va ser realment una explosió.

X.G. – Tu vas anar a estudiar a Anglaterra, amb el suport de la teva família?

Werens. – No. El viatge el vaig fer a partir dels meus recursos però, com que no tenia un duro, vaig muntar-me una historia d’intercanvi amb l’Escola Massana. Així va ser com vaig poder fer residència en dues escoles, la Middlesex University i la London College of Printing. Jo buscava gent que volgués venir tres mesos a Barcelona i jo ocupava el seu lloc allà. Les escoles angleses eren molt cares, i gent que volgués venir a la Massana tot l’any era difícil, ja que era molt cutre comparat amb Anglaterra. La sort em va acompanyar perquè era l’any de les Olimpíades i la gent volia venir a Barcelona. Entretant durant un temps estava a les dues escoles alhora. Malgrat que tenia moltes coses a fer fora de les aules [riu], anava a més classes de les que em tocaven. També assistia a la presentació dels encàrrecs i projectes de lliuraments dels companys. A Anglaterra vaig flipar, tot era molt imaginatiu, al revés d’aquí. Ja hi comptaven que, si anava a treballar a unes practiques reals, ja aprendria la feina. Els estudis eren per anar a saco, per experimentar i desenvolupar la teva creativitat, fer coses que no podràs fer a la feina si no les has fet abans. Després, quan vaig tornar a la Massana per presentar el projecte final, amb totes les meves coses noves —realment en vaig portar que eren molt interessants— van flipar. Els vaig dir als professors: Us heu de posar les piles, la manera d’ensenyar d’allà és flipant, la gent surt més capacitada per a fer coses noves.

W.G. – Quan tornes a Sabadell, què passa?

Werens. – Pel que fa al graffiti, des de Londres i fins que torno, començo a fer ja directament els meus projectes sol, encara que tinc un grup de satèl·lits que m’ajuden, però ja treballo sol.

X. G. – Molts grafiters volen l’anonimat, com per exemple Ariz, s’amaguen rere la seva marca, volen ser independents anònims reconeguts internacionalment. El teu cas és diferent, ets uns personatge local i públic, i acabes exposant al museu.

Werens. – Sí, suposo que sí que està bé, i també he de dir que m’agrada fer coses d’incògnit i les faig. El teu estil el localitzen, i quan et fan una entrevista i volen la foto, llavors tot es fa públic. Però et dic que m’agradaria estar més en l’anonimat i que la gent no conegués la meva cara, ho preferiria. El fet de fer grafittis és una cosa nocturna, normalment és com una doble vida.

X. G. – Com un superheroi…

Werens. – Exacte. De dia treballo en disseny gràfic i a les nits em dedico a les altres coses. Durant molts anys he dormit poc, amb moltes nits de feina.

X. G. – I sempre has treballat amb gent o també sol?

Werens. – No, moltes vegades sol, cada vegada més. Ja fa anys que treballo més sol. Per exemple, aquest projecte de les flors ha estat totalment sol.

X. G. – L’emoció de pintar amb risc…

Werens. – Clar, l’adrenalina aquesta sí que hi és, sempre hi és, en el moment que tu arribes al punt, jo vaig amb bicicleta a pintar al vespre, normalment vaig a una paret que he vist, i em poso el cronòmetre mental per pintar; tinc un temps i sé que durant aquell temps hauran passat una sèrie de cotxes, i si tinc mala sort pot ser que passi el cotxe de la pasma, però el que no faig és parar cada cop que un cotxe passa. No em poso un temps concret però sóc conscient que cada minut que passa és un minut més de risc tinc de ser enxampat. Estàs pendent de cada cotxe que passa i, si en el darrer moment t’enxampen, pots dissimular ja que tan sols tens un esprai a la mà, que sempre pot ser un mòbil, o la bicicleta per fugir. He tingut persecucions amb dos o tres cotxes i mai m’han agafat, ningú pot provar que jo he pintat res. Soc ràpid i m‘agrada pintar en llocs per on passa molta pasma, carrers centrals, llocs de risc i vigilats.

X. G. – Quan tornes i crees la galeria i botiga, et vas relacionant amb grups i col·lectius del grafit de Barcelona?

Werens. – Al principi no em relaciono gaire amb tots aquests col·lectius que pinten a Barcelona, que estan seguint l’estil americà com el hip hop, tags i lletres. L’estil i la gent no m’interessaven i no m’hi he relacionat mai fins que vaig crear la botiga. En canvi, sí que em relaciono amb els grups de Barcelona que han creat un estil propi i que treballen amb icones com El Pez o gent que fa graffiti abstracte com l‘Ovni (Anna Taratiel) o el Kenor. Jo a la Massana vaig veure el naixement del primer nucli que hi ha de graffiti, el col·lectiu TREPAX, els autors del mític graffiti del Torrent de l’Olla de l‘explorador, que van venir a fer un taller amb el Txiki i el Frank (Francesc Punsola), i que actualment se’l coneix pels dibuixos, molt xulos, que fan damunt la sorra a la platja de Montgat de Mar.

X. G. – Fundes la botiga l’any 2004. I a partir d’aquí generes lideratge. Apareix la teva primera col·laboració amb els Wall Talks (trobades anuals de grafits a Sabadell).

Werens. – És l’any 2005, ara deu fer uns 10 anys, que vaig començar a interessar-me pels grafiteros de Sabadell. Els Wall Talks vénen després. Actualment anem pel vuitè festival. Amb la botiga veig que he de dinamitzar el graffiti a la meva ciutat i començo a moure’m, a buscar parets grans que es puguin pintar. Els Wall Talks neixen a través del Krane, un autor de Sabadell que pinta old school de tota la vida i el primer a muntar una escola a Ca n’Oriac. Jo hi vaig de convidat. En la segona edició del festival proposo una col·laboració al Trece i els del seu grup. Gràcies al meu contacte amb la marca Montana es va poder fer ja una cosa interessant. En aquest segon any muntem el festival al túnel del pont de Can Feu. En les dues següents edicions anem al centre de creació de l’Estruch. Tot i que ens ho van demanar, no hem volgut fer de l’Estruch la seu permanent del festival perquè l’objectiu dels Wall Talks és obrir noves parets per pintar. El fet de tapar al cap d’un any el que ha fet tota una gent no té sentit. Quan hi hagi un mur deteriorat ja el renovarem si cal. El sentit és agafar i crear nous espais per pintar. És més guapo que no tingui un format tancat i que cada any s’adapti a les noves parets que hi ha.

 

 

X. G. – Com funciona el festival Wall Talks de Sabadell?

Werens. – Al Wall Talks convidem la gent, i en el finançament ens ajuda l’Ajuntament, a banda de la venda de cerveses i també l’esponsorització de l’empresa Montana, que paga una bona part del material. I, naturalment, molta voluntarietat per part de tots. És com els festivals europeus de graffiti que, tot i disposar d’un pressupost molt baix, ens ho solucionem allotjant els convidats internacionals a dormir a les nostres cases. Totes les activitats es documenten i enregistren amb vídeos que posteriorment pugem a Internet.

X. G. – Què penses del fet que el grafit sigui vist com un art efímer?

Werens. – Tot plegat és molt curiós. D’una banda, és veritat que l’esprai queda menjat pel sol. Els grafiteros tenen molt clar que la seva pràctica és efímera. I tu com a grafitero has d’acceptar que tapin les teves creacions al cap d’un dia o al cap d’un any perquè és efímer. Igual que un esclau ha d’acceptar que és esclau i no ha de pensar que no pot ser lliure, el mateix ha de pensar un grafitero, que el seu art serà maltractat i tothom pot destrossar les nostres obres com si res perquè es una cosa efímera.

X. G. – Els també grafiters Banksy i Keith Haring han portat una contracultura que ara és cultura, i xoca de ple i crea conflicte amb les ordenances municipals d’arreu.

Werens. – Això es la meva reclamació, una mica, el meu projecte de graffiti de tota la vida és de reclamar més que les ciutats estiguin vives i que s’accepti l’expressió de tothom i les seves idees. Penso que és una cosa que sempre s’ha fet, això de tapar-ho tot, sense plantejar-se si és bo o dolent per a la ciutat. Si no hi ha ningú que es queixi o que hi estigui en contra, per què s’ha de tapar?

X. G. – Sembla que patim uns protocols per una ciutat «neta», al servei de la idea d’una ciutat com a centre comercial. Dins de la teva web has estat posant en evidència aquests mecanismes de tapar graffitis.

Werens. – Pensa que sortia un treballador municipal a les sis del matí amb una moto i anava fent una llista de les coses que calia tapar. Una vegada me’n vaig trobar un de la neteja davant d’una de les meves flors disposat a tapar-la. Jo li dic: escolta no tapis aquesta flor perquè és un encàrrec del propietari. La seva resposta va ser que ell era un treballador, tenia una llista de coses a tapar i així ho faria. A les 6.30 del matí vam filmar com tapaven un escrit de més de 30 metres que posava «No empastifaré més de gris». A les brigades no els va agradar gaire que els filmessin, hi va haver «mogudeta», es va avisar a la policia, etc. Passant la filmació al revés es pot veure com ells destapaven la frase.

 

 

X. G. – La galeria que tens a Sabadell és un espai de connexió, difusió i d’intercanvi.

Werens. – El tema de la galeria va desencadenar el fet de muntar la botiga. Un any abans, en aquest espai jo hi tenia un estudi de disseny gràfic. A l’inici ens arribaven projectes grans, després la feina va minvar fins que finalment ens vam dissoldre. Era un bon espai i la pregunta era: Què hi podia fer? La resposta va ser muntar la galeria i ho vaig decidir per diversos motius. Perquè ja tenia un espai, tot i que aviat vaig veure que era molt complicat exposar. Vaig intentar dur a terme intercanvis amb altres espais semblants a Berlín o a Londres, però en realitat les galeries alternatives d’aquest tipus són poques a Europa. La qüestió és que em vaig plantejar fer una galeria de street art pròpia i formar part d’un circuit. Aquest intercanvi realment em va funcionar: jo buscava un artista italià, anava a fer una exposició allà, ells venien aquí, un moviment d’artistes i galeries que encara dura ara. Molt interessant!

X. G. – I la botiga Impaktes Visuals va venir com a suport de la galeria i ha acabat sent un centre complet.

Werens. – Què passava l’endemà de la inauguració? Després de la festa la resta dels dies la sala estava buida i no era suficient per mantenir-ho, no venia gent. Tot i que la botiga s’ha menjat molt la galeria pel que fa a activitat, la galeria ha permès conèixer molts artistes. Som un centre on hi hagut un bon intercanvi cultural, i malgrat que sembla que Sabadell no ho aprofiti del tot, sí que ha permès que vinguin artistes boníssims a la nostra ciutat. Amb Barcelona no fem gaires intercanvis. Sí que en fem amb un parell de galeries de Berlín, un col·lectiu d’artistes de Londres i un altre de Brussel·les.

X. G. – Crida molt l ‘atenció la teva capacitat per fer grafits de gran format.

Werens. – Bé, clar, això és molt important quan fas accions, com per exemple l’acció que vam fer per reivindicar el passeig Manresa i les seves inacabables obres. Vam decidir fer una acció bèstia, pintar a terra amb lletres gegants l’eslògan «On és el passeig?» en unes dimensions brutals. Per fer una cosa d’aquest tipus sí que es necessita una bona organització. Aquestes coses són fruit d’anys d’experiència muntant coses grans. Fa temps vaig fer un circ, tinc experiència per organitzar-me i pintar en gran format.

X. G. – El tema de la composició del dibuix del grafit en relació amb els espais on treballes, com el veus?

Werens. – Això és una cosa que reivindico. Quan faig els tallers de graffiti explico als alumnes, hi insisteixo molt, que una vegada vegin l’espai per pintar és l’hora de fer les coses, o sigui crear a partir de l’espai que et trobes. També agraeixes practicar més tranquil·lament, i un dels exercicis que fem molt els grafiteros és anar a les fàbriques abandonades que hi ha a la ciutat a pintar. Allà et pots relaxar totalment posant molts colors, i és on realment gaudeixes perquè hi han espais interessants per pintar: escales, naus…, i són llocs on realment ningú veurà el que fem i que tu l’únic que t’emportes és la foto i ja està, però que realment és maquíssim les coses que es fan.

X. G. – Per tant el repte del grafiter, malgrat néixer i créixer en les parets de les fàbriques abandonades, és ser mes visibles públicament.

Werens. – Perquè una miqueta quan tu fas alguna cosa vols que ho vegi el màxim nombre de gent. Jo suposo que això ja ve innat dels primers que pintaven trens, perquè el tren passava per la ciutat i el veia més gent que si el graffiti estava estàtic en una paret quieta.

X. G. – Una de les coses que em va sorprendre molt quan vaig venir al museu és veure un artista amb més ganes de pintar les parets del museu que d’exposar la seva obra d’un passat. No és així?

Werens. – Potser perquè cada vegada que faig alguna cosa m’agrada més el que he fet avui que el que he fet ahir, vull dir que l’últim graffiti que he fet, per a mi, és el més guapo la majoria de les vegades. Per tant exposar coses al museu que no siguin «fresques» era molt contradictori per a mi.

X. G. – Quin és el últim?

Werens. – Ahir a la nit, vaig anar a veure un amic que viu a Barberà i vaig estar pintant amb un parell d’amics que em vaig trobar pel carrer. Va ser superdivertit.