Assaig de crítica (1/3)

«Qu’on ne s’attende pas qu’aux matières, mais aussi à la façon que j’y donne.» (Que no es mirin només els temes, sinó també la manera en què els presento) — Montaigne, Essais, II, 10, «Des livres»

maxresdefault

 

1. IMAGINEM LA SALUT DE L’ART (POLÍTIC)

A. Sobre l’art i les/els artistes (polítics)

No et moguis, no comencis cap projecte, no diguis encara el teu statement, espera… Pensem plegats algunes preguntes abans de fer res:

0. Quina és, per a tu, la funció de l’art?
1. T’has plantejat mai la diferència entre l’art activista, l’art militant i l’art polític?
2. Rumiem la relació que tens amb els teus projectes: són idees i realitzacions teves, o són processos col·lectius? T’afecten profundament i diàriament, o només durant el temps de preparació i exposició?
3. Creus que els teus projectes tenen un abast individual, que interessen al món de l’art o també a altra gent? En cas afirmatiu, a quina gent i per què?
4. De quina manera acostumes a formalitzar els teus projectes? Allò que fas és fàcilment i directament representable i exposable? Quina relació mantenen els teus projectes amb la societat de l’espectacle? I amb les fires d’art i les galeries (vegeu, més avall, el punt C)?
5. Al teu parer, què és i com actua un artista «professional»? Què és la professionalitat de l’art? Ser un professional té a veure amb l’ètica o només amb la tècnica i l’eficiència?

 

B. Sobre les institucions públiques i l’art polític

Els quatre casos que s’expliquen a continuació estan basats en fets reals, experimentats més o menys en primera persona; són fets particulars que m’han afectat, que m’interpel·len i em fan qüestionar certes coses. Ara bé, aquests casos no són de cap manera generalitzables a tota la institució de la qual parlen ni a tota la seva trajectòria. No invaliden, per tant, les bones pràctiques i els bons projectes que també han tingut lloc en totes i cadascuna d’aquestes mateixes institucions precedentment, simultàniament o posteriorment al que s’explica aquí. No tot és descoratjador, evidentment. Són només quatre exemples que em permeten plantejar quatre preguntes sobre: el CINISME col·lectiu, la COHERÈNCIA institucional, els efectes de la CENSURA i, finalment, la doble VISIBILITAT en els concursos.

 

ASM. La gran exposició titulada «Un dilema» presentava un munt d’obres realitzades en centres de la Xarxa de Centres de Producció. Estem parlant de finals del 2013. Aquesta exposició era la primera que es realitzava després de la «intervenció» de l’ASM per part de F. Mascarell, Conseller de Cultura de la Generalitat, i també després del tancament (o manipulació) de molts d’aquests centres per manca (o excés) de col·laboració precisament de la Generalitat. Tots els artistes, fins els més «polítics», van acceptar la invitació per participar en aquesta «polèmica» exposició, totes i tots van exposar les seves obres i, fins i tot, s’hi van veure besamans… La institució era, doncs, tan cínica com els i les artistes suposadament compromeses amb la realitat: s’amagava la destrucció de centres de producció rere una exposició-aparador. La culpa d’aquesta situació de «cinisme col·lectiu» no és potser ni dels artistes (precaris i àvids de visibilitat), ni del comissari ni del director de l’ASM, potser ni tan sols els polítics en tenen tampoc la «culpa». La culpa no és de ningú, però la responsabilitat és de tots i cadascú. També dels qui vam anar a visitar l’exposició i en vam sortir xiulant i mirant el cel… o no?1

 

CCCB. De les entremaliadures que s’han fet al CCCB, la millor no són els nomenaments «digitals» dels directors… ni tampoc el didactisme bonista d’algunes exposicions…, la millor, diguem la més alarmant, és quan s’organitzen unes jornades sobre el treball amb un gran desplegament de mitjans i un discurs crític, i resulta que estan pagant 2,5 euros/hora a estudiants per fer de mediadors en l’exposició anomenada «+Humans» (títol molt adient)… Aquí no estic imaginant res, ho diu La Directa… Però, què podem fer-hi més enllà d’un article? Com denunciar-ho? Deixem de visitar l’exposició, deixem d’assistir a tot el que organitza aquesta institució? I si organitzen d’altres actes i/o exposicions crítiques? Deixem llavors de col·laborar amb aquesta i altres institucions incoherents? Fins a quin punt podem demanar coherència total a una institució? Quins pactes han de fer les institucions amb les ideologies polítiques, amb el mercat laboral? I quins pactes hem de fer nosaltres com a col·laboradors o usuaris de les institucions?2 D’altra banda, la crítica institucional porta anys fent un bon camí, encara insuficient, però hi ha esperança perquè ja hi veiem alguns resultats: veiem cada vegada més gent a la direcció d’institucions conscients de les incoherències, veiem programadors i programadores amb inquietuds, usuaris i usuàries, així com col·laboradors i col·laboradores, amb esperit crític, actes que trenquen consensos3, etc. De vegades, només n’hi hauria prou de dir les coses pel seu nom. Per exemple, obligar per llei a dir, en el moment de la presentació de tot acte cultural, el cost total i detallat de la producció: «Bon dia, benvingudes i benvinguts a aquest acte/aquesta exposició sobre … que ha tingut un cost de … i que comptarà amb la presència de … amb treballadors amb aquest salari, etc.». Una fórmula ben senzilla, per llei, sí, n’hi ha d’altres…

 

MACBA. Cal que en parlem un altre cop? Cal que recordem, amb tristor, que tothom felicitava el nou director quan encara vessava la sang dels darrers escapçats? Renovar càrrecs és normal i necessari, però no caiguem també aquí en el «presentisme», en la vivència del present com a oblit de passat. Així doncs, ¿no caldria assumir la necessitat de plantar-nos davant polítiques museístiques que recorden la pitjor censura? Qui mana al MACBA? Què es va censurar al MACBA i, sobretot, quines reaccions va generar aquest acte censor4? ¿Cal recordar que ningú —només les alumnes afectadíssimes— deia res sobre el sobtat assassinat del PEI, encara ara més mort que viu? I com ho podem fer per democratitzar la institució? Ni els documentals més punyents han pogut moure una sola pedra de lloc. Vegeu-ne aquest del col·lectiu Sub.

La Capella (BCN Producció): El món dels concursos, en l’art i en tots els altres àmbits, és un món enfosquit, no volem mirar-lo a la llum del dia, a la llum del que som. Males llengües potser diran que els jurats acostumen a decidir en funció de coneixences i interessos propis. ¿Qui podria negar-ho? ¿I qui és lliure de pecat en aquest sentit? Sempre cal mirar cas per cas, mirar els graus de males pràctiques, però ningú no n’és lliure d’això, d’escombrar en algun moment cap a casa. Aquest món enfosquit dels concursos no tindrà sortida, de fet, mentre el grau de «visibilitat» segueixi determinant el valor de les obres, dels artistes; mentre el reconeixement públic prevalgui per sobre de l’ètica del projecte, de la idea, de la pràctica artística. Per limitar males pràctiques, podríem exigir llum, transparència —imperativament i per llei— en tots els concursos públics almenys en aquests punts:

1. Qui designa els membres del jurat? I per què? Podria ser una funció rotatòria com el jurat mateix?
2. Com procedeix el jurat per fer la selecció dels projectes? Per unanimitat, per votació i majoria? Es podrien enregistrar les converses per fer-les públiques un cop presa la decisió? Així, totes i tots veuríem els criteris de cada membre i podríem aprendre, o no, del judicis que fan.
3. Per què no es pengen els dossiers dels guanyadors un cop s’ha acabat el procés de selecció? Això també seria vàlid per als concursos de directors de centre (recentment, per exemple: l’ASM i la Tàpies, i els que vindran). ¿Per què només es diu allò de: «El jurat ha valorat molt positivament el projecte del candidat, l’adequació a les bases i a l’objectiu del concurs, la seva visió multidisciplinària, la coherència de la seva trajectòria, etc.»? Volem veure, llegir, entendre els dossiers guanyadors! És un desig molt educatiu, no?
4. (… Que els i les lectores afegeixin aquí aquells punts que considerin fonamentals per a la transparència, l’ètica professional, de tot concurs.)

 

C. Sobre les galeries d’art i l’art polític

Marcel P. «Que la majoria de galeries segueixin operant de la mateixa manera que fa 100 anys, amb un plus de visibilitat afegit, diguem-li IVA (Impost de Visibilitat Afegida), però insistint com sempre en el format exposició, fingint l’impossible equilibri, en els millors dels casos, entre el respecte pel sentit d’allò que cou en tal obra, peça o projecte, i el respecte per la pròpia economia d’empresa, el deure i l’haver de final d’any; que segueixin operant essencialment de la mateixa manera que fa 100 anys, deia, sense tenir en compte el que han canviat les pràctiques artístiques, sense tenir en compte el que hauria de ser l’art, és tan indignant com tots i totes les artistes que, per la seva pràctica, assumeixen una equivalència entre la seva trajectòria artística i una carrera laboral, com si l’art fos realment una feina dins del mercat, com si la galeria fos una empresa, com si l’artista fos un treballador més i l’obra, una mercaderia on veiem una etiqueta que assenyala el preu amb el lema, polític o poètic, que vindria a dir més o menys: “Això és art”.»

Marina G. «Cuando entramos en una galería de arte, ¿nos dejamos tocar, afectar por lo que vemos? ¿Dónde está el “nosotros” de la galería? ¿Es el arte expuesto un arte en común? Debemos (in)acabar de una vez por todas con las galerías, por muy políticos que sean los proyectos que se exponen. Es un presentimiento: esta galería, que no es mía, es mía.»

Jacques R. «Els artistes que exposen en un museu o en una galeria, com qualsevol de nosaltres, no estan necessàriament embrutits per l’espai on es realitzarà l’exposició. La seva capacitat, que és una capacitat que l’art modern comparteix amb la vida de cadascú, és la possibilitat de trencar el consens de l’espai, d’emancipar la seva pràctica d’allò que s’ha de sentir, veure, dir o pensar en tal museu o en tal galeria.»

Joan M. B. «Quan entro en una galeria, el primer que penso és: quina relació tenen aquest espai i aquestes obres amb en Mascarell? A partir d’aquí, tot esdevé més clar.» (Pensacions III, 6-8).

Stephen W. «La paraula galeria no surt al meu Lexicon, on indexo totes les paraules rellevants dins del discurs artístic, amb el seu valor ascendent o descendent. Les galeries d’art no constitueixen models de usership, és a dir, de transformació de l’espectador en usuari.»

Jorge Luis M. «Hi ha cultura consensual a la galeria o hi ha conflicte? La Història de l’art de l’Estat espanyol demostra el poder que han tingut algunes institucions, i també les galeries, en el decurs (la decadència?) de les pràctiques artístiques.»

Hito S. «Hi ha càmeres de seguretat a les galeries? I quines imatges produeixen? Com filma una càmera de seguretat aquell art que vol qüestionar la vigilància?»


Notes:

  1. 1. Però no tot és descoratjador. L’ASM, centre de cultura, obrint un espai social constituent. 

  2. 2. El col·lectiu Terrorismo de autor també es va plantejar aquesta mateixa pregunta en una col·laboració amb el CCCB i en relació, més precisament, amb la precarietat dels artistes (la precarietat dels agents culturals, tema essencial: a més de la insuficient quantitat dels honoraris, el problema acostuma a ser els retards interminables en els pagaments, especialment a l’ASM. En parlarem més en detall en un altre text). Aquí aprofito per compartir aquest vídeo de Terrorismo de autor titulat Los artistas de todo a 1 euro. D’aquest vídeo, celebro i comparteixo la necessitat d’articular tota crítica amb la construcció, alhora, de noves formes de pensar i sentir. Perquè una crítica que manté el format i les formes del discurs consensuades perd tota eficiència, assumeix la posició de l’amo (vegeu l’epígraf d’aquest mateix text…). 

  3. 3. No tot és descoratjador. El CCCB visibilitza també conflictes socials 

  4. 4. Seguint el debat de la taula rodona del 16/03/2016 sobre la censura, en el marc del cicle «Valor!» a la Virreina Centre de la Imatge, considero necessari pensar tant les formes de censura actuals com també les reaccions que provoca. Quan la reacció de resistència i denúncia davant un acte de censura és nul·la, quan s’oblida l’acte censor en uns mesos, la censura obté una doble victòria. No podem aturar la censura en totes les seves formes, però sí que podem utilitzar-la com a activadora de canvis. L’anàlisi de la censura s’ha d’enfocar en aquesta doble vessant: l’acte i la reacció que provoca.