Albert Madaula

Albert Madaula (Barcelona, 1986) ha crescut entre olis, pinzells i llargues converses de sobretaula. El nen que dibuixava concentrat a l’estudi del seu pare parla avui amb gestos pausats, educats i gentils; l’aparent serenitat, però, amaga un neguit intern i insaciable per expressar i reinterpretar la realitat sota el seu prisma.

 

© Albert Madaula

© Albert Madaula

 

Aquesta creativitat elèctrica l’ha portat a treballar en àmbits tan diversos com la pintura, la fotografia, el disseny gràfic, l’interiorisme, l’edició de revistes com la Gorgeous Magazine o la direcció. I sí, només en té vint-i-set. Lluny de definir-se com artista polifacètic, sembla entendre aquestes disciplines com una prolongació del seu propi punt de vista personal, innat i carismàtic. I és que, per damunt de tot, Madaula és un creador.

Els seus ulls blau marí observen la realitat amb posat calmat i expectant. L’ésser humà és l’element principal de tota la seva obra, en la qual les figures majoritàriament nues s’arquegen per donar un sentit gràfic a les emocions. El traç segur i ferm de les seves creacions mostra uns rostres intensos i particulars, en els quals les mirades agafen un protagonisme especial i capturen l’essència de la persona retratada. Madaula les defineix com “la seva obsessió”; a través d’elles, aconsegueix immortalitzar l’ànima humana despresa de tota convenció social, indumentària o prejudici previ. Els cossos resten en una nuesa delicada i sensorial, sensual però no obscena, en què la persona es fa vulnerable, “més pura, més directa i amb defectes”. Aquesta versió crua de l’ésser viu sembla fascinar l’artista, que sempre busca “l’essència” de l’individu. Un individu que resta nu, sexualitzat, imperfecte. I molt humà.

Malgrat això, les imatges semblen quedar-se curtes. La seva recerca contínua l’ha portat cap al cinema amb pas ferm, un àmbit que, segons el mateix Madaula, “permet dotar d’un context i una història als personatges, i al mateix temps combina totes les altres disciplines”.

Acaba de rodar LIMÓN, el seu primer curtmetratge, una peça que narra el procés de desintegració d’una parella estable. Marco i Bega ho tenen tot per ser feliços; són joves, atractius, educats i solvents, i al mateix temps no tenen res. L’ara director juga amb la metàfora de les capes del fruit per destapar totes les imperfeccions que s’amaguen sota la pell rugosa, i despulla així els seus protagonistes. La nuesa d’esperit és especialment palpable en aquest projecte, en què els subjectes poden expressar la seva inconformitat a través de les seves accions, les paraules i, una altra vegada, les mirades.

 

 

La sexualitat latent dels retrats i les fotografies també crema la pantalla de LIMÓN, especialment en la fortalesa dels actors, gairebé newtonians; homes i dones potents, explícitament seductors, que s’allunyen dels estereotips naïfs i desarmen l’espectador amb una simple expressió. Aquí, el cos és natural, pur, i explica part de la història.

El cinema de Madaula combina tots els altres àmbits en què ha treballat, amb aquest toc personal, humà i viu que el caracteritza. L’artista es planteja crear realitats paral·leles amb una visió oberta i particular, formada a partir del seu propi concepte estètic, semàntic, físic i espiritual. Ja ho deia Patti Smith sobre el seu amic i company vital Robert Mapplethorpe; a vegades, l’autor esdevé la més potent de les seves obres. I en aquests casos, quan l’art emana inevitablement, se l’ha de deixar fer, lliure, compartint o no el seu punt de vista. Ja hi haurà temps de debatre’l.