27 S

Sovint, en recitals de poesia, els autors abans de llegir les seves obres, expliquen una mica la vivència que les ha motivat, o bé llegeixen una cita que les ha inspirat. En poesia visual, no es fa tant, però potser aquí s’ hi escauria. 

 

4879

En poesia visual, la norma, si és que n’hi ha, és emprar sempre uns recursos molt impersonals que, en modificar-los de forma molt radical, qüestionen no només allò que diuen, sinó la mateixa estructura del discurs habitual. La meva motivació, en general i en aquest treball en particular, és intentar relacionar allò que és més complex i aparentment inamovible dels discursos oficials més convencionals, contrastant-los amb uns elements que intenten capgirar-los, buscant un sentit més creatiu de les coses.

Qualsevol poema té moltes interpretacions, fins i tot el títol 27 s també. Anomeno 27 s l’exposició que faig fins al 13 de novembre, i que forma part del 240è aniversari de l’Escola Llotja al seu espai expositiu Nau U (c. Pare Manyanet, núm. 40, de Sant Andreu), perquè vaig néixer aquest dia de l’any 1951 (2+7+9+1+9+5+1=34; 3+4= 7). 7 seria doncs el meu número simbòlic. Jugar amb elements quotidians de forma simbòlica pot complicar la comunicació, perquè no és habitual que es vulguin utilitzar poèticament.

Com cal llegir un poema visual?

Es llegeix igual una A fulla que una A flor, mà, cor, papallona, arbre o estrella? Aquests són els 7 símbols distribuïts en 2 sets (o 2 7 s): un set de 7 poemes visuals i un 7 de set camins que hi duen, amb deu enigmes que s’hi repeteixen i un enigma molt proper que ho embolcalla tot.

Podrem descobrir coses noves en als enigmes d’aquests camins que van per terra? Podrem mirar al terra i fer-hi noves lectures, com ho feia Joan Miró, que va declarar que no feia cap diferència entre pintura i poesia (1936)? Si ho féssim, per exemple a l’enigma de la sostenibilitat, al camí de les fulles, podríem veure que en al poema visual de Joan Brossa de 1949, fet amb agulles de cap que travessen un full, les grises agulles metàl·liques s’han transformat en unes verdes agulles vegetals que li reten homenatge. Ja ho deia Mefistòfil al Faust (1790-1832) de Goethe: «Tota teoria és incolora, fill, i l’arbre de la vida és verd».

Es llegeixen igual (a l’exposició n’hi ha centenars) totes les A fulles? I tot el conjunt?

Des de la fulla de l’auró del sucre de la bandera del, veritablement democràtic, Canadà (si heu pensat que era la fulla d’arce, ja veieu fins a quin punt anem bé en l’ensenyament de la llengua) fins a l’estrella de la nostra bandera del tan desitjat Estat Català, passant per les flors de lis de la bandera del Quebec (totes les banderes són al·ludides a l’exposició en el marc de l’enigma més proper), podem establir entre elles algun lligam? Un camí de la fulla a l’estrella, passant per les flors? D’entrada, ens diuen que NO, NO i NO!, el NO ja el tenim, NO? I si anem pel SÍ? Intentem-ho? Potser, pensant en un hipotètic 27-S on es pogués respectar l’opinió expressada lliurement i democràtica per milions de persones (big data), d’una nació, com la catalana?

 

Foresta Buia, 2007.

Foresta Buia, 2007.

És clar que tot aquest discurs tan simbòlic es basa en uns elements que són coneguts, però que no es llegeixen de manera senzilla, perquè interactuen entre ells cercant d’aprofundir en la complexitat. Per què?

Ramon Llull, de qui ara celebrarem el 700 aniversari de la seva mort (7+0+0= 7), en un llibre meravellós: Fèlix o Llibre de les meravelles (1288-1289), ja ens deia: On pus escura és la semblança pus altament entén l’enteniment que aquella semblança entén.

Pretenia arribar a una comunicació, el màxim d’intensa possible, mitjançant una igualment intensa participació de l’espectador, en la lectura d’aquests elements. Això paradoxalment vol dir respectar molt la intel·ligència de qui rep aquesta comunicació, perquè se suposa que serà capaç d’aprofundir molt en el discurs poètic. Han passat 700 anys però penso que, d’alguna manera, el poeta visual, quan treballa amb aquests elements complexos, intenta aconseguir que l’espectador, pugui fer diverses lectures molt personals de les obres. Per a mi, aquesta manera de cercar una comunicació simbòlica més forta és un intent de sortir del discurs més lineal, més pla, que deia Joan Brossa, menys creatiu, i té un origen molt concret. Fa molts anys, quan feia el batxillerat a l’època franquista, vaig tenir la sort de tenir com a companya Fina Miralles, que després seria una gran artista i em va fer canviar d’opinió respecte de les comunicacions típiques. En una redacció ens va commoure a tots perquè, en comptes dels monòlegs avorrits de sempre, va escriure un diàleg de veïnes; mai havia passat abans ni va tornar a passar en aquell context d’ideologia única, tan avorrit.

Curiosament la Fina també havia nascut com jo el 27 S. Però el que em va acabar de convèncer, per iniciar-me en el camí de la poesia visual, va ser que per casualitat un dia vaig veure exposat un llibre obert a la Biblioteca de Catalunya amb uns cercles concèntrics, amb lletres, retallats i subjectats al mig amb un cordill (Figura Llulliana, ~1290). Vaig intuir que giraven i que podien establir relacions múltiples. L’impacte va ser tan fort que em va canviar la vida, vaig deixar la carrera universitària de ciències i em vaig passar a llicenciar-me en història de l’art i en belles arts. Ja abans d’acabar en aquesta facultat, vaig organitzar la 1a Trobada de Poesia Visual dels Països Catalans (febrer de 1979). Jo tenia 27 anys.

Curiosament, fa 27 anys exactes que vaig ajudar a fundar l’especialitat d’il·lustració a l’Escola Llotja on ara presento la mostra, però en l’edifici històric del Borsí, antiga seu de l’especialitat, on vaig treballar durant 27 anys.

A l’exposició hi ha 7 poemes visuals i cada poema té, molt clarament, diverses lectures. De lluny es veu una cosa i de més a prop, una altra. Per exemple, el poema de l’arbre és com una mena de fletxa molt grossa i fosca, cap avall, sembla l’espai entre dos avets. Al mig, de lluny no es veu, però si ens hi acostem, veiem una altra fletxa molt petita, clara i prima, ascendent, que també sembla un avet més petit, o més llunyà, una mica com si les grans estructures, marquessin un sentit cap avall, molt opressiu, i una cosa més llunyana o més inicial que vol anar en sentit contrari cap amunt ho tingués difícil. Això es pot llegir de moltes maneres. La fletxa petita cap a dalt podria ser que volgués crear una cosa nova, com un estat petit entre dos estats més grans, com una forma de creació diferent de les que estan establertes, com per exemple la poesia visual, entre l’art i la literatura, o la lluita de l’individu per fer una cosa pròpia entre uns mecanismes poc respectuosos amb la diversitat, molt rígids.

Aquestes formes visuals que utilitzo en l’exposició, que volen ser comunicacions poètiques, tenen, igual que la poesia més tradicional, elements d’expressió, recursos també molt antics, com per exemple una sensació d’infinit estètic amb repetició de coses molt petites que sembla que no s’acabin mai, una distribució molt regular i geomètrica d’elements semblants com una rima visual, etc. A tots els nivells hi ha la geometria en allò que és petit, repeticions equidistants. També en estructures més grans, allò que en poesia s’anomena mètrica, mètriques visuals.

El fet que una mateixa imatge tingui lectures diferents, també és un recurs poètic clàssic, és un joc amb el significat de les imatges. També hi ha coses que no s’expliquen clarament, només se suggereixen, en podríem anomenar al·lusió visual, i també és molt important el recurs sorprenent d’una unió harmònica, una mena d’harmonia d’elements contraris, que sempre s’ha anomenat antítesi; per exemple, al poema de les flors: de lluny es veu molt bé la paraula VERIFICA escrita en majúscules i molt marcades, com gravades en pedra (suggereix que cal controlar més les coses per estar més segur), però si ens hi acostem més, hi ha com unes flors seques entre la R i la I que suggereixen una altra lectura, fan com una S, sembla com si es pogués llegir també VERSIFICA (suggeriria que alhora cal també jugar amb el que ens importa perquè ens emocioni més). També si ens hi acostem molt més podem llegir unes petites minúscules que gairebé no es contrasten del fons: la síl·laba di, que, és clar, permeten una tercera lectura: diVERSIFICA. Amb l’exactitud del nostre coneixement VERIFICA i amb la traça del nostre joc VERSIFICA, potser no n’ hi ha prou, cal anar més enllà, diVERSIFICAR per tenir una lectura més creativa de totes les coses.

Tot el conjunt tracta també de valorar molt la sostenibilitat tan cultural com biològica. Al poema de les fulles hi ha preguntes sobre fins a quin punt estant desapareixen animals tan nombrosos com les papallones, i al poema de les papallones damunt d’un bloc de text amb el nom de l’insecte, traduït a més de mil llengües, ordenat alfabèticament, s’hi destaca, fet amb papiroflèxia transparent, una de les maneres, que tenen o tenien, si no l’han fet desaparèixer, d’anomenar l’animal a València, la paraula animeta, que reflecteix molt bé el sentit simbòlic, universal d’aquesta imatge.

 

Els no arbres no et deixen veure el no bosc,1999.

Els no arbres no et deixen veure el no bosc,1999.

Les moltes lectures de cada poema i el to enigmàtic de l’exposició ajuden a relativitzar i aprofundir en allò que és subtil. El poema de les estrelles, de lluny es veu com un element il·legible, no se sap massa què és, sabem que ha de ser una constel·lació perquè és al final del camí de les estrelles, però no es veu bé, hi ha tants detalls que sembla infinit (fixeu-vos en el detall de les g estrella de la fotografia del poema Cosmoagonia? que acompanya aquest text). A mi em commou i, al mateix temps, em situa molt bé on sóc perquè, des que més o menys quan tenia 3 anys el meu pare no em va saber respondre què hi havia més enllà de les estrelles, estic com tothom relativitzant molt el sentit del que m’envolta. El poema, com tots, té diverses lectures, i si ens hi acostem veiem que són 12 fulls DIN A4 ordenats en línies de tres i que cada full està format per moltes petites lletres-estrella, en cada full una sola lletra, de tal manera que diuen Cosmoagonia, i a l’últim full hi ha interrogants fets també amb estrelles que qüestionen la permanència.

Tota l’exposició té un aire molt enigmàtic perquè és molt ordenada i geomètrica, però només per poder valorar petits elements molt caòtics. És un treball que faig des de fa molt de temps, intentant jugar amb un element força inquietant, el caos, tal com s’entén científicament des de fa un temps, un particular tipus de caos, el determinista. Tot i que sembla molt incontrolat, no ho és tant. El gran escriptor portuguès i premi Nobel José Saramago, en un llibre del 2002, deia: El caos és un ordre que cal desxifrar.

Actualment alguns d’aquests elements tan complexos són molt protagonistes de la nostra realitat, són variables sempre canviants, anomenades big data (la gran quantitat de dades íntimes i personals que són als mitjans informàtics i a la xarxa) i, per la seva multiplicitat, sembla que només poden ser discriminades per les mateixes màquines amb criteris molt funcionals i fins i tot agressius de cara als individus.

En aquesta exposició intento fer veure que es poden també organitzar de maneres més personals i poètiques. És clar que això cal fer-ho amb una mirada pausada, amb un temps més reflexiu tal com suggereixen grans poetes com Vicenç Altaió. Aquest conjunt de dades d’alguna manera és com una al·legoria, una representació de l’enorme complicació de la nostra vida, amb uns elements que indirectament suggereixen la nostra pròpia complexitat. Potser l’element que més clarament exemplificaria això seria un gran collage que he fet al llarg de 40 anys amb conjunts de milers de petites mans de colors ordenades cromàticament en trams que ocupen més de 30 metres. L’exposició, per l’indret que ocupa, té també una voluntat pedagògica. Durant més de 30 anys jo havia utilitzat aquest conjunt de mans de colors perquè els alumnes entenguessin que, tot i els múltiples matisos de cada color, un color que dominava per damunt dels altres suggeria unes determinades sensacions. Els alumnes tenien davant seu tot aquest conjunt de colors i, només dient sensacions associables a un color determinat, sabien endevinar quin era. Això els permetia veure la importància d’utilitzar uns determinats colors dominants per crear unes determinades emocions.

A la mostra hi havia afegit tot un tram amb mans de colors molt variats que feien la lectura més complexa. Però ara, a partir d’aquest 11 de setembre, aquests 11 trams de colors, més l’afegit, suggereixen potser una mena d’al·legoria de la gran manifestació que hi ha hagut a l’avinguda Meridiana, preparant el proper 27-S. (Per cert, jo era al tram 70 [7+0= 7] perquè als del Vallès Occidental ens tocava la zona de sostenibilitat que incloïa aquest tram.) És curiós de veure com plantejaments molt personals i que alhora semblen tenir una estructura purament plàstica, abstracta, conflueixen en un fenomen més col·lectiu. Deu ser que sempre s’imposa una causalitat poètica per damunt d’una casualitat aparent?