1 hora i 20 minuts amb Estanis Comella parlant de processos interns i fugides als marges

Minut 1

Amb les fotos, per exemple, és molt senzill. Sempre faig fotos a llocs que m’interessen o així, que moltes vegades són llocs que es repeteixen, que m’atrauen per alguna cosa. Solen ser llocs apartats, perifèrics, on no passa ningú i puc estar sol. Les penso com a localitzacions, no tant pel significat del lloc en concret. Quan faig les fotos no penso com si fes una espeleologia del lloc. Em fixo més en la llum, els colors o els materials que se solen trobar en aquests espais fora del trànsit habitual. Són qüestions que m’afecten bastant. Surto a investigar el lloc on estic, per exemple si estic en un lloc diferent o així, com ara aquí, a Sabadell, camino fins que arribo a sortir gairebé de la ciutat. I acabo fent fotos.

N’hi ha algunes d’uns treballs que estava fent amb esprai, i que van sortir a partir d’utilitzar com a reserves restes de construccions de fusta i cartró que tenia. Fotos del procés d’això. Aquests materials ordenats abans de fer servir l’esprai. O de quan trobo aquests materials pels carrers en les obres d’un edifici.

Els elements que utilitzo no són qualsevol cosa, ja hi ha un ordre establert de coses que faig servir, i després sí que puc treballar atzarosament. En un altre moment que estava fent els esprais també construïa uns objectes amb fustes i cartrons i, en desmuntar una d’aquestes peces, et queden unes restes rares de trossos de fustes i cartrons doblegats. Tot això queda, no sé com, ordenat damunt del paper i vaig fer servir l’esprai i, en treure les fustes, vaig trobar una cosa que era molt guai. Una cosa que amb el dibuix busco de vegades però que no em surt. Potser el dibuix no és el procediment per omplir molta massa en poc temps i amb l’esprai vaig trobar un mètode adient al que volia realitzar. Aquelles àrees en blanc amb fons negre del resultat semblen com objectes ordenats en prestatges o taules amb cadires col·locades. Aquestes són les imatges que vull fer servir al novembre per a l’exposició a la llibreria Anti de Bilbao.

 

Minut 10

Jo, mentre treballo, em plantejo moltes coses. Aquest temps que he estat aquí, que és molt poc, del poc que puc conèixer de Barcelona, de com la gent treballa per aquí, hi ha coses que m’interessen molt. O processos de treballs amb els quals m’identifico que són més metòdics o més conceptuals. Ara fa poc vaig estar mirant coses d’Ignasi Aballí, que ja el coneixia però no m’havia aturat a veure la seva obra. Hi ha coses que m’interessen molt i m’hi identifico. Com quan utilitza la imatge per explicar històries molt obertes, amb frames de pel·lícules i frases. O el fet de col·leccionar coses i arxivar-les, com col·leccionar els cels dels diaris i ajuntar-los. Hi ha coses que jo també treballo així, encara que pot semblar més desordenat.

 

Minut 14

Escultures i així, quasi mai les fico als dossiers. Són construccions petites que puc tallar sense necessitat de fer servir gran maquinària. Són com maquetes, que no són maquetes reals, i objectes petits que, quan acabava, estava a la facultat i els pintava d’un sol color. És una cosa que és allà i que m’agradaria anar treballant.

De vegades penso a fer dispositius, en maneres d’ajuntar imatges i objectes, o pensar formes a l’hora de fer una expo. Maneres que el treball pugui estar allí i que no sigui tant de posar alguna cosa a la paret, sinó abordar la cosa més en l’espai. O si haig de fer res amb la paret, pensar en aquella paret, modificant-la.

Però quan treballo amb fulls, amb imatge, l’objectual que pugui tenir aquella imatge també m’interessa. Hi havia un d’aquests dispositius que era una taula amb tres nivells, amb tres alçades on posar fotos del meu arxiu, alguns objectes petits o alguna imatge així penjada. És el que al web en dic «Tables».

 

Minut 19

Quan vaig sol no hi ha cap mirada externa que m’influenciï, i sóc més lliure de fer fotos al que em doni la gana. O, caminant, començo a pensar en coses, em començo a ordenar i darrere d’aquella foto hi ha el fet d’haver estat caminant molta estona, haver arribat a conclusions. Aquella foto és un resum d’aquell moment. No ho sé, diguem que això són processos com molt interns.

Aquest material el puc utilitzar com jo vulgui, ordenar-lo en diferents dies d’un mateix lloc, o m’invento una història i l’organitzo amb altres imatges que tinc.

Són fotos com de molt detall. Jo tenia ganes de fer dibuixos com molt negres, imatges com molt cobertes. Les que estic utilitzant ara són molt així, de molt a prop i molt planes. Després n’hi ha algunes que són paisatges, però que m’atreuen més pel tema del color. Quan hi ha algun enquadrament de fotos més obertes sol ser per aquest motiu.

 

Minut 23

En el llibre Eremuak, en canvi, són tot dibuixos que surten de dibuixar. Jo feia fotos però mantenia les fotos com a fotos. No són dibuixos a partir de fotos en aquell moment. Hi ha dibuixos que són també de dibuixar fora, però la majoria són també de pensar alguna història com a excusa i d’allà treure un dibuix. Excuses per poder dibuixar.

 

Minut 30

Me’n vaig anar al País Basc perquè tenia ganes de sortir de Lleida i anar a un altre lloc. No va ser tant anar a estudiar allà sinó que volia estar al País Basc. Jo vaig fer la matrícula i tal, i amb la beca vaig anar aguantant allà. També vaig conèixer gent que ja estava acabant o doctorant-se i que m’interessaven molt, com la June Crespo, Lorea Alfaro o l’Oier Iruretagoiena de Club Le Larraskito. Vaig trobar gent que individualment m’interessaven molt.

No era tant per la facultat, que al final era el que em permetia estar allí i no a Lleida i rodejat de gent que treballa superbé. Estudiant, podia treure partit al fet de tenir una aula per treballar en les meves coses. Hi havia classes i profes que també estaven superbé com Alberto Larzabal, d’escultura, Ana Arnaiz, més teòrica, o Javier Elorriaga, també d’escultura. Hi vaig anar per l’escultura però era la part més oberta, podies fer el que volguessis. Jo a moltes classes dibuixava. Alguna vegada em va tocar alguna assignatura d’aquestes que te la menges, de processos…, que et diuen «avui farem la fusta». Clar, és superinteressant però si jo no he trobat la manera d’apropar-me a aquest material o no sé com fer-lo servir, no puc sentir-me forçat a treballar-hi.

Em sento més lliure si aconsegueixo apartar-me de les coses de la disciplina amb què estic treballant. Em sento més lliure de com procedir amb aquella disciplina. Com abordar-la des d’un altre lloc.

 

Minut 34

A mi m’agradaria fer sols dibuix. Un projecte que fos solament això, però aconseguir pensar el dibuix d’una manera que sigui qualsevol cosa. Hi ha coses del dibuix que no m’interessen gens, no em sento un dibuixant.

Potser se’m pot atacar des de molts llocs del dibuix, per exemple amb la tècnica, em pots atacar com vulguis, perquè jo no ho abordo així. El que faig és arribar jo mateix a coses que són molt pròpies meves. Com ara mateix que he decidit treballar dibuixant en format gran, estar molta estona amb una imatge i molt negra, però això no cal explicar-ho. I també el resultat ha de ser quelcom que m’atregui.

Minut 39

Depèn del que vulguis obtenir. A mi m’interessa molt aconseguir imatges que siguin molt planes, que quan les acabi jo les vegi i pensi: «doncs és una imatge que està bé, que no em molesta». I que la pugui guardar, que es pugui articular amb altres imatges que tinc i em permeti seguir amb aquest treball.

És una idea que tinc que em permet anar a buscar un tipus d’imatge. Per exemple, hi ha molts dibuixos del llibre, que són com molt negres, que estan aconseguits a base de tornar a dibuixar damunt del dibuix, dibuixar mogollon. Però és un procés superexhaustiu, jo acabo supercansat. I acabes generant molt de material, és molta feina, i per això ara estic només amb un dibuix, amb un procediment molt més metòdic. Les coses avorrides m’atrauen en un cert punt. Hi ha gent com Ignacio Uriarte o Isa Cervera que tenen molts treballs que parteixen de trets semblants que m’interessen.

 

Minut 52

Per exemple, a la imatge del logo de la Mercedes, hi ha un dibuix de flors, un d’unes rodes blanques i un altre que vaig treure. El vaig esborrar i en vaig fer un altre al damunt d’una flor o així, quan ja estava quasi completament acabat. Ara, quan miro aquell dibuix, el logo de Mercedes em despista molt. Perquè el logo no és una forma, no el pots mirar com una cosa abstracta, és impossible. Potser continuo i el tapo i en faig un altre a sobre.

Hi ha una composició perquè parteix de fotos i es pot fer això de posar-les en relació, com per crear alteracions entre elles o partir d’una certa idea narrativa que després es fixa en el procés de treball.

 

1 hora i 10 minuts

Hi ha imatges que identifiquen molt bé una etapa o un procediment d’un moment concret, i aquestes imatges les reconec molt fàcilment.

Jo genero molt material però el que faig també és molta llimpiesa. El meu material, el puc ordenar de mil maneres diferents. La primera idea, quan estava fent el llibre, era un llibre de fotos, de fa molt temps, de 2005 fins ara, però no ordenades cronològicament. Es podria ordenar per llocs però no ho he fet així.

Faig servir l’iphoto amb un nombre determinat de fotos i tinc un disc dur on hi és tot però que no faig servir per a res. Dins de l’iphoto tinc algunes carpetes de projectes però és un procés associatiu molt lent. Aquesta fase del treball té el seu ritme, encara que després en la fase de produir puc anar molt ràpid.

A l’hora de treballar em serveix molt veure tot l’arxiu complet una vegada i una altra fent scroll down. Qüestions pictòriques, de llum… hi apareixen. També hi ha fotos personals que cauen allà i que acabo tirant. Està molt definit i, si aquella imatge personal no forma part d’allò, les acabo tirant.

Alguns grups d’imatges, els imprimeixo per tenir un arxiu, per exemple alguna vegada vaig dir «imprimeixo un munt de fotos que tinc de plantes», per intentar dibuixar a partir d’aquestes fotos com per treure jo dibuixos, i queda definit com un arxiu de plantes i que m’agrada mantenir com a arxiu. Les que tinc ara són perquè les estic calcant o perquè després les dibuixaré i des d’allí les miro. És inevitable cuidar-lo com a arxiu. No és un reflex del procés sinó que és una cosa en si mateixa.

 

1 hora i 20 minuts

(S’acaben les bateries de tot: telèfon, ordinador i mòbil. Fi de la xerrada.)1.


Notes:

  1. 1. El text ha intentat conservar el to propi d’una conversa informal i les formes del lleidatà però ha calgut una certa edició per tal de donar continuïtat als temes.